Oh! capità! el meu capità!

Hem tornat aquesta setmana de vacances  i ens hem assabentat de la mort d'un dels actors més carismàtics i excèntrics de Hollywood, Robin Williams. Actor de mítiques pel·lícules com "Good Morning, Vietnam", "El club dels poetes morts" (Dead Poets Society), "l'indomable Will Hunting" (Good Will Hunting) o "Hook" entre moltes d'altres i doblador de veu de molts personatges de Disney com ara Aladdin  i li volia dedicar un post.

Per què? Doncs perquè tant a la Meritxell com a mi ens va marcar força la seva interpretació en la que seria una de les nostres pel·lícules preferides durant forces anys com és "El Club dels Poetes Morts". No deixa de ser curiós que un personatge et marquí amb els seus papers plens de força i d'exaltació de vida com ho fa en "El club dels poetes morts" i amb "L'indomable Will Hunting" per després, ser ell en la seva vida personal tot el contrari. Bé, per això son actors. Per interpretar i tenir la capacitat de transmetre idees, sentiments, ganes de viure,reflexions, pensaments….

Fa forces anys que no hem tornat a veure la pel·lícula (i de ben segur que ho tornarem a fer en breu) i potser ara em semblarà excessivament pastelosa i tova… o potser no. El que és segur és que té trossos de guió i d'interpretació absolutament brillants, d'on extreure actituds, reflexions, opinions, pensaments. En definitiva rebossa optimisme per totes bandes. Anem a veure algun dels seus fragments:

"Carpe Diem"

Aquesta famosa frase llatina utilitzada pel poeta romà Horaci (Odes, 11.8) significa literalment aprofita el dia o gaudeix el dia. La qual cosa no vol dir tal i com molta gent ho interpreta avui en dia com "viure bojament, despreocupat…." sinó viure la vida mimant cada situació, cada moment, sense perdre la capacitat d'estimar i donar vida. En la pel·lícula ho introdueix amb un poema de John Keating que fa llegir a un dels alumnes: "Para que las vírgenes aprovechen el tiempo. Coged las rosas mientras podáis. Veloz el tiempo vuela. La misma flor que hoy admiráis mañana estará muerta".

Absolutament brillant i la primer lliçó de com enfocar la vida:

"quin serà el teu vers?"

Afirma: "Senyors, no s'equivoquin. Les paraules i les idees, poden canviar el món". Per què serveix la literatura, la poesia en un món tant convuls com el d'avui?…..

"Buscar una altre perspectiva"

Llegeixes moltes coses, escoltes a molta gent, però quan ho facis, no consideris sols el que pensa aquell autor, professor, expert… has de trobar el teu propi camí, reflexionar, pensar, valorar i decidir per un mateix.

Intel·ligència…. saviesa…… és el mateix?

I després de tot això, un es pregunta: Es possible aprendre a viure mitjançant els llibres? Per més intel·ligent que siguis, això et fa més savi? Doncs taxativament, no!!!! Perquè l'única forma d'aprendre a viure la vida és "vivint-la". Has de poder palpar, sentir, patir, emocionar-te…. Algú va dir un dia que la vida no es mesura per la quantitat de vegades que un respira, sinó pels moments que et deixen sense alè!. Això ho explica excepcionalment bé Robin Williams en una altre de les pel·licules: L'ndomable Will Hunting i això és precisament el que intentem fer amb el nostre fill..Que visqui i gaudeixi de la vida!!!

I per acabar l'escena final del Club dels poetes Morts….. Oh capitán, mi capitan! No necessita més introducció. I si no……És que heu de veure la pel·lícula!!!:

Ja veieu, un gran actor capaç de transmetre les més altes emocions i lliçons de vida que llavors ell mateix no ha estat capaç de dur a terme a la seva pròpia existència.

Descansi en pau.



Txell, Arnau i Onofre.

Read More

Pares i Fills

Ara que ha estat el dia del Pare vull fer una entrada amb cançons que tenen relació amb pares i fills.

Son moltes les cançons que artistes famosos han dedicat als seus fills. Alguns exemples son "Esos locos bajitos" d'en Serrat o el clàssic de Cat Stevens "Father and son" o John Lennon amb "beautiful boy (Darling boy)" per cert, cançó on diu una de les nostres frases preferides i mítiques que han passat a la història "la vida és allò que et passa mentre estàs ocupat fent plans". Però si ens sortim d'aquelles cançons més famoses podem trobar autèntiques joies.

Una de les meves preferides és "No basta" de Franco de Vita. El títol ja ho diu tot: NO BASTA. I ens dona mil i una raó de que no n'hi ha prou amb tenir un fill perquè és obligatori, perquè toca, perquè és el que s'ha de fer. No n'hi ha prou en donar-los tot allò material que necessiten i més, o portar-los al cole, o no parlar prou amb ells amb excuse d'estar cansats, per la feina…… sinó que el "que necessiten i s'ha de donar és AFECTE, que aprenguin a donar valor a les coses perquè tú, no seràs etern!"

I un cop li hem donat l'afecte i el carinyo que necessiten sobretot els primers anys de vida, tal i com ens explica Franco de Vita, li hauràs d'explicar més bé que la vida NO és fàcil, Que tindrà entrebancs, però que "viure és aprendre a aixecar-se" i que "mai et manqui el coratge per afrontar les teves pors i trobar el teu somni invencible". Això ens ho expliquen Els catarres en la cançó "de pares a fills" del seu últim disc postals i que ha estat guardonada en els premis Enderrock com la millor cançó i lletra del 2013 (per un cop estem d'acord). Per cert el disc és brillant amb cançons com "Invencibles", "de pares a fills", "Tokyo" o "Vull estar amb tu". A l'Arnau i a mi ens encanta!!! Ah! i te'l pots descarregar gratuïtament de la seva web! Si no el teniu, no sabeu el que us perdeu!!!.

Ara ja li hem donat afecte, tendresa, valors... l'hi hem ensenyat a valorar les coses que tenim, la cultura de l'esforç i que en la vida, tot i que no és fàcil, mai has de deixar de perseguir els teus somnis. I així, podem estar del tot segurs que serà un home/dona de futur, que sabrà espavilar-se en aquest món tan i tan complex sense tenir cap por. Podem estar tranquils, estigui on estigui i esperar que algun dia  se senti orgullós de l'educació, tendresa i carinyo que li hem donat, que ha rebut i que l'han marcat per ser la persona en la que s'haurà transformat. Així ens ho explica Anneke Van Giersbergen amb la cançó "My mother said". Ah! per cert qui pugui i vulgui ve el pròxim divendres 28-03-14 a la sala Razzmatazz de Barcelona. Una bona proposta si no sabeu que fer!

Ara bé, malgrat sigui ja un home o una dona independent, amb els peus assentats a terra, ell sempre sap com diu el mestre Serrat, que sempre estem al seu costat. Pel que necessiti, pel que faci falta. Així ens ho explica en la cançó "el teu àngel de la guarda" del disc "Mô". 
"Vigilo amb zel d'amant que res no aturi el teu camí franc i arribis sense cap entrebanc on la vida t'espera. No fos cas que el camí li fes basarda al teu àngel de la guarda""Pensa que sempre hi sóc. A tota hora i en qualsevol lloc. Només crida'm i ho deixaré tot per fer-te companyia. No fos cas que la nit li fes basarda al teu àngel de la guarda."

Arnau, Txell i Onofre.

Read More

Ces gens-là (Jacques Brel)

Ces gens-là (Jacques Brel)

Jacques Romain Georges Brel (1929-1978) és sens dubte un dels personatges clau en la història de la cançó d’autor. Aquest belga francòfon -que també va fer alguna incursió al cinema- és possiblement més famós per les lletres i la poesia de les seves cançons que possiblement per la seva música. És un autèntic mestre en les metàfores, la rima i la denúncia social de l’època en la que va viure sense oblidar mai la tendresa o l’amor en les seves cançons com no podria ser d'un altre manera.

Possiblement les seves cançons més conegudes internacionalment són “Ne me quitte pas” (No m’abandonis) publicada el 1959 on Brel suplica de totes les maneres possibles a la seva estimada que no el deixi, amb frases tant dures com “deixa’m ser ombra de la teva ombra, ombra de la teva mà, ombra del teu gos, però no em deixis”. Realment brutal! És possiblement una de les cançons més tristes que s’han escrit mai. L’altre cançó és “La Chanson des vieux amants” (la cançó dels vells amants) on descriu de forma magistral l’amor de dos avis sense fills, amb els seus pros i contres al llarg de la seva vida. Amb frases com “Hem necessitat molt de talent per arribar a ser vells sense ser adults”. Fantàstica!.

Però aquesta entrada és per parlar d’una altra cançó, on hem va frapar la interpretació que va fer a l’Olympia de Paris. “Ces gens-là” (Aquella gent) 1966. En aquesta cançó explica de forma realment desgarradora les actituds hipòcrites de tota una sèrie de gent (família), per acabar parlant d’un clàssic dins els cantautors de l’època com és l’amor prohibit. Així en una mateixa cançó barreja dos temes: Drama social i amor.

La cançó comença amb la crítica a tots els personatges d’una petita família burgesa on els encanta aparentar dignitat, riquesa, saber estar,  per anar desgarrant-los un a un, mostrant el revers de la moneda. Despulla les seves aparences afables i dignes mostrant-nos tots els seus vicis, hipocresies i misèries. Això ho fa damunt de l’escenari amb una força, ràbia i odi realment  impressionants! Tot ho explica amb versos curts, sols amb la seva veu i un ritme de fons, constant, demolidor, sec  que poc a poc anirà augmentat d’intensitat. La cosa canvia quan de cop apareix Frida, el seu gran amor, que sobresurt de tots. És la llum dins  tanta foscor.

Aquí comença a introduir musicalment els violins fins a esclatar ell i l’orquestra amb tota la seva força. Minut 3,25. El canvi musical és brutal quan introdueix a la cançó a Frida, l’amor, un amor impossible perquè “aquella gent” que tants i tants defectes tenen, creuen que ell no és prou bo per a ella, retraient-li el seu passat. Ella li dui que marxarà amb ell, que els abandonarà i això li dona la felicitat d’uns instants però....ell sap que això és impossible. Ja que com diu al final de la cançó “d’aquella gent, senyor,  un no s’escapa”. 

Les seves posades en escena son senzillament úniques. Veure un concert d'aquest home en directe devia de posar-te els els de punta!!!

Us deixo també l'enllaç de la sublim interpretació de "Ne me quitte pas" on la desolació i desesperació d'una persona queda reflectida en el rostre de Brel. Senzillament magistral!!!.
Per cert, el disc de la Marató del 2005 hi ha una bona interpretació en català de la cançó feta per Albert Fiblà.

Arna, Txell i Onofre.

Read More

El Crèdit

El crèdit és l'obra de teatre que es representa en aquest moment a La Villaroel. Està escrita per Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel i interpretada magistralment per Jordi Boixaderas (Antoni) i Jordi Bosch (el director). És una sàtira, en format comèdia d'un tema molt actual als nostres dies.

L'argument és senzill, un home va a demanar un crèdit a una sucursal bancària i el director li denega per no tenir avals i solvència econòmica. A partir d'aquí el demandant del crèdit en comptes d'aixecar-se i marxar en denegar-li aquest, comença amb tota una dialèctica i buscant unes "mesures de força" per tal de fer canviar de parer al director.

Comences a somriure ja des de la primera frase i té el punt més àlgid sobre el minut 45 de l'obra quan el director "pateix" un atac d'histèria repetint-li reiteradament que NO i NO i NO li donarà el crèdit de cap de les maneres! Aquest moment és absolutament sublim i sens dubte el punt més fort, esplèndid i divertit de l'obra. I aquí recau, segons la nostra opinió, la única pega d'aquesta. Ja que a partir d'aquí la última mitja hora no aconsegueix de cap de les maneres de mantenir l'expectativa que fins llavors havia anat in crescendo. 

Els diàlegs són brillants i la contraposició dels caràcters dels personatges un tàndem perfecte. El pes de l'obra el porta el Jordi Bosch (el director) que és qui ha de fer més esforç teatral, però aquest no seria tan gratificant si al davant no tingués un brillant Jordi Boixaderes amb el seu posat tranquil, punyent i a vegades repel.lent, facilitant d'allò més el treball del Jordi Bosch per tal de fer-li perdre els papers.

La posada en escena és perfecte. Una plataforma giratòria molt ben il.luminada al centre del teatre amb espectadors a banda i banda. A l'escenari sols una taula, dos cadires i, és clar, un marc de fotos! (font de tot el problema).

Si voleu passar una bona estona, no ho dubteu en anar-hi. Nosaltres ens ho hem passat d'allò més bé! Per tant, la recomanem de totes totes.

I després de l'actuació hem anat de tapes a Aribau 212, local modern en el que hem menjat molt bé i que amb el descompte del Tenedor surt un preu força correcte. Hi repetirem!

Arnau, Txell i Onofre.

Read More

Concert per la Llibertat

Aquest dissabte 29-06-2013 hem tingut la sort de poder assistir a un concert històric (o almenys així ho esperem). Aquest no ha estat un altre que el CONCERT PER LA LLIBERTAT, que ha omplert de gom a gom el camp del Barça amb 90000 espectadors.

L'ambient era increïble, tot ple d'estelades miressis per on miressis. Que a gust s'està malgrat estar envoltat de milers de persones tothom amb un comportament tant cívic i exemplar.

Posava la pell de gallina estar allà, enmig del camp i tenir una visió de 360 graus com aquesta.

El concert va durar 6HORES!!!. Cosa que sembla increïble, ja que tenia una durada aproximada segons la organització del concert, Omnium Cultural presidida per Muriel Casals (economista) de 4h. Sembla fàcil fer números: si van haver-hi unes 45 actuacions i aquí li sumes les múltiples lectures de textos i poemes que intercalaven les actuacions musicals + missatges de personalitat europees que sortien en les pantalles gegants a favor del dret a decidir per Catalunya, fent una senzilla multiplicació a una mitjana de 6-7 minuts ja surt més de 5 hores de concert. No m'estranya que aquest país vagi com vagi si els números no surten ni així!!. Amb una presidenta de l'organització que és economista!!! Bé, després d'aquest comentari humorístic (que no per això menys cert) el concert va ser una autèntica passada. 6 hores que NO es van fer gens pesades. 

Estava diferenciat en dues parts molt diferents. La primera part va ser la més canyera. Es van interpretar 20 temes intercalant-los amb les lectures de diversos poemes i textos. Per nosaltres el punt més emotiu del concert, sens dubte alguna, va ser quan Peret va interpretar "L'Emigrant". Uff!!! Va costar contenir les llàgrimes, i després exactament igual quan Brams van interpretar la cançó "Vull per demà" una de les nontres preferides. Va ser molt però que molt emotiu. També va ser important quan Joel Joan va sortir a l'escenari per fer una lectura i després va dir "Que aquest sigui l'últim cop que haguem d'omplir el Camp Nou per reclamar la llibertat. Que el proper sigui per a celebrar que ja som lliures!".

L'ambient ja era fabulós, a les grades es feia la ona, no es parava de sentir crits d'independència. L'onada contínua de milers d'estelades era una visió espectacular i llavors….. surt l'Elèctrica Dharma primer amb la Maria del Mar Bonet cantant "que volen aquesta gent" i tot seguit amb "la presó del rei de França"!.

Aquí la gent ja no ha pogut estar-se quieta a les cadires i ha començat a saltar al ritme dels acords de la música com sols l'Elèctica Dharma pot fer. Ha esta increïble!!!. Estàvem possiblement en el punt més àlgid del concert!. Semblava que el Camp Nou es tingués que ensorrar! Quina sort estar a la pista i poder-nos moure lliurement!

I després de la Dharma, atenció!........els Segadors per part de l'orfeó Català i la Cobla de Cambra de Catalunya on s'ha desplegat el mosaic gegant amb el lema de "FREEDOM CATALONIA 2014". I així es va quedar la Txell:

Aquest mosaic ha de servir per fer-nos veure i conèixer en el món. Que la gent sàpiga que Catalunya vol i té dret a decidir el seu futur. Tot i que jo ho hagués fet en català! No estem reivindicant la nostra llengua? doncs sempre amb ella, si algun mitja estranger vol fer ressò, ja ho farà i ja ho traduirà! Crec que encara hauria esta més impactant de cara als ulls d'un estranger veure un mosaic tant enorme amb unes lletres escrites "Llibertat per Catalunya 2014". Quina llengua és aquesta? A Catalunya no parlen en Espanyol? Crec que la curiositat dels qui no coeixen el nostre país hauria estat molt més gran. En fi! Tantes opinions com persones al món!. Després d'això i també amb gran emoció els Castellers de Vilafranca han aixecat un castell (crec que un 3 de 9) just davant nostre!

També ha estat commovedor la gran ovació que s'ha fet quan ha sortit Dyango a cantar el "Boig per Tu" amb Pep Sala com a suport a les crítiques duríssimes que ha tingut en alguns mitjans espanyols per participar en aquest concert.

Aquí ha acabat aquesta fantàstica primera part. No em voldria deixar d'anomenar altres moments importants com la interpretació de "Qualsevol nit pot sortir el sol" que ha fet el Jofre Bardagí, Andreu Rifé, Joan Dausà i Pere Jou, o el grup de Folk amb una interpretació "especial" del  "vull ser lliure" o la "Margalida" del Joan Isaac entre d'altres, com "Catalans, a l'atac!" aquest cap i cua que ha destacat i la gent a corejat quan ha parlat en Marius Serra i que l'any passat també va ser molt criticat per part de la premsa espanyola.
Portàvem unes 4hores de concert i la gent estava totalment entregada. S'ha fet una pausa de pocs minuts i ha començat la segona part. Aquesta era un homenatge a Lluís Llach i el seu mític concert del 6 de Juliol del 1985 on va batre el record mundial reunint a més gent escoltant a un únic artista. Aquell històric concert va donar la volta al món reivindicant el dret de cantar i viure en català. I com he llegit en algun lloc va ser l'inici del viatge cap a Ítaca, sense presses. En aquest concert del 2013, ja podem començar a tirar les amarres, que el viatge està arribant al seu final. Ítaca ja es veu en l'horitzó.

El concert ha començat amb la mateixa cançó que va començar l'any 85, però cantant-lo a cappella "venim del Nord, Venim del sud". Aquí estava l'escenari tot fosc a l'igual que tot el camp del Barça. La gent ha obert els mòbils amb milers de punts de llum que semblava ben be esta al mig de l'univers. Començava fantàsticament bé la segona part!

Després s'ha il.luminat l'escenari. Ens ha encantat, l'hem trobat preciós.

A partir d'aquí ha esta un homenatge a Lluís Llach cantant un 80-85% de les cançons que ell va cantar l'any 85. Sabeu que aquesta família som uns incondicionals del Llach però aquesta segona part malgrat temes emblemàtics com Laura, Itaca, País Petit, Campanades a Mort, NO ha sabut mantenir el nivell d'excitació i d'alegria que tenia la gent en la primera part. Poc a poc s'ha anat desinflant. Jo crec que més que les hores que ja es duia de concert la culpa ha estat una mala tria de les cançons. Entenc que es volia d'alguna manera recrear aquell concert del 85, però moltes cançons son valsets, velades i a sobre cantades a vegades amb altres llengües cosa que ha fet que la gent no pogués cantar i esplaiar-se a gust. S'hauria d'haver triat un altre repertori amb la quantitat de cançons que en Llach té. Tampoc no he entès aquesta mania de reivindicar la causa Palestina com si les nostres causes fossin similars! No crec que es pugui comparar de cap de les maneres i ho deixo aquí per no dir-les més grosses!!!. En canvi m'ha agradat el dos collons que ha demostrat tenir en Ramoncin cantant l'Estaca. Un home que és i viu a Madrid! Si al Dyango l'han crucificat imagineu-vos que poden dir d'ell! Si senyor, se l'ha de felicitar en majúscules!!!

El concert ha acabat amb la cançó "Tossudament alçats". Cançó que va escriure l'any 2006 recollint el sentiment de la gent reivindicant el dret a decidir el nostre propi futur. I aquí s'ha acabat el concert. Per mi, una forma freda d'acabar-lo. Entenc que es triés aquesta cançó per la seva lletra, però evidentment NO és ni de tros, una cançó lo suficientment coneguda com per acabar un concert. No hem tingut l'emoció, els sentiments que ens hauria agradat tenir al finalitzar un esdeveniment tant important com aquest.

Així amb tot, ha estat una autèntica passada. Moments gravats en la retina i que no oblidarem mai! I tal i com va dir en Joel Joan, a veure si el pròxim cop que omplim el cap del Barça amb un concert, sigui per cel.lebrar que JA SOM LLIURES!!!!

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!
Arnau, Txell i Onofre.

Read More

Los Vivancos "Aeternum"

Aprofitant que anàvem a Barcelona vam treure entrades per veure un espectacle de dança i taloneig de música flamenca que havia llegit en alguna crítica que no estava malament.

Després de l'última obra que vam anar a veure "TOC" i que no aconsellem a ningú, ja que està faltada de ritme, acaba fent-se pesada i intenta fer riure a base de situacions absurdes, previsibles, i forçades. Busquen el riure fàcil i l'únic que aconsegueixen és treure't algun somriure en algun moment puntual.

Doncs així aquest cop ens hem decidit per veure una cosa totalment diferent, els Vivancos amb el seu nou espectacle "Aeternum".  Ells són 7 germans i presenten el seu nou espectacle, tal i com ells mateixos el defineixen com a "extrem flamenco fusion". És a dir, és una barreja de de múltiples disciplines de ball com el flamenc, dança contemporània, rock, folklore i fins i tot arts marcials i tot sempre amenitzat amb el taloneig que no pot faltar en cap dels números que interpreten. Tot l'espectacle té una banda sonora molt consistent, a l'estil de Rock que conjuntament amb una bona il.luminació, un bon vestuari i números molt visuals i impactants fan un espectacle amb molta força, bon ritme i un dona un resultat molt armònic.

L'espectacle comença ja amb un impacte visual considerable per començar ballant vestits de blanc i acabant l'espectacle amb el tors nu i ben suats una mica a l'estil "boys" que fan la delícia visual de les dones arrancant xiulets contínuos i l'enveja dels homes en veure uns cossos tant musculats i perfectes. Tot i així, està fet amb gràcia i des del meu punt de vista no cauen en el xavaquerisme que seria molt fàcil arribar-hi.

En fi, un espectacle molt recomanable, que té molta força tant visual com musical. Sembla que la música ha estat grabada per la Orquestra Sinfònica de Budapest i l'espectacle assessorats per gent del Circle di Solei. Sigui com sigui, val la pena deixar-s'hi caure i veure un espectacle modern i diferent. La veritat és que ens ha sorprès i ens ha agradat força.

Totalment recomanable!!!!
Arnau, Txell i Onofre.

Read More

Enramades Sallent 2013

Un any més han estat les Enramades a Sallent.

Pels qui sou de fora i no les coneixeu, dir que és una festa declarada d'Interès Turístic i Festa Tradicional d'Interès Nacional. Que val la pena deixar-s'hi caure una tarda de dissabte o de diumenge per passejar pels carrers i gaudir d'una festa diferent, tranquil.la i de tradició. Que aquests dies de Corpus, hi ha vida més enllà de la Patum de Berga!.

És la festa cultural més representativa del nostre poble, i es celebra cada any pel Corpus (de dijous fins el dilluns). El seu origen remunta fa més de 600anys quan es guarnien els carrers al pas de la processó del Santíssim Sagrament. Els carrers s'engalanaven amb garlandes vegetals, flors i branques de boix i d'olivera. 

A dia d'avui, la festa d'origen religiós s'ha transformat en una festa lúdica i de caràcter més laic. Tot i mantenir també les misses en commemoració del Corpus. Els carrers ja no es guarneixen d'elements vegetals per passar a que cada carrer tria un tema i el decora amb molta imaginació, utilitzant diversos materials de forma totalment artística i manual.

La currada que fa la gent que hi participa és realment increïble. L'Antònia (la meva sogra) que hi participa de forma molt activa en un dels trams de carrer que s'engalanen, m'ha comentat a tall d'exemple, que cada dona del grup aquest any ha realitzat més de 1200 flors. Això vol dir retallar i després muntar més de 15000 flors amb la gràcia suficient com per quedar així:

Aquest any hem pogut comptar amb la presència del programa de TV3 "Divendres" durant tota la setmana. Això ha afavorit una mica més a fer extensiva la difusió de la festa arreu de Catalunya que té la mala sort de coincidir i quedar eclipsada per la tot omnipresent Patum de Berga.

Els carrers que aquest any han enramat són:

1er Tram del Carrer Cos: Dedicat als Gegants

2on tram del Carrer del Cos dedicat al Japó:

El tercer tram carrer del Cos amb el tema d'un bosc.

El carrer Sant Bernat anava dedicat a l'artista M.C. Escher amb les seves figures impossibles.

El carrer Clos dedicava el carrer a la pluja, tant omnipresent sempre en algun moment durant el Corpus.

El carrer Angel Guimerà ha fet homenatge al Canal Gran de Venècia. Carrer que lluïa al meu parer molt més a la nit.

El carrer Unió va triar el tema sobre el Caprici de Gaudí de Comillas amb una portalada espectacular.

I em sap greu però em falta el carrer St. Esteve que no tinc fotos.

Com no podia ser d'una altra manera, sempre que hi ha festes en un poble, també hi ha els "autoxoques"!!!

A més dels carrers engalanats, hi ha moltes activitats adjuntes de diversos caires. Així hem pogut veure una exposició d'objectes col.leccionables, gegants i nans, sardanes, ball amb l'orquestra Rosaleda i una altre edició fantàstica sobre el Retaule dels Embotits realitzat, cantat e interpretat per la Coral Nova Harmonia. Va estar molt bé i amb un gran so. Per cert.

A més de tot això, hi ha hagut moltes altres coses interessant que els que no heu vingut us heu perdut. Com per exemple un altre concert del grup de gospel: The River Troupe Gospel al parc municipal Pere Sallés

La festa va acabar dilluns amb les Balladetes amb els nens de col.legi i la cercavila de gegantons i nans.

Així és que ja sabeu, si us ho heu perdut, apunteu-vos-ho a l'agenda per l'any que vé!!!

Read More

Aria (Gianna Nannini)

Gianna Nannini possiblement és la meva cantant italiana preferida. Va néixer al 1956 i es va fer famosa el nostre país, sobretot per un anunci de cotxe on van triar de música una cançó seva: "Meravigliosa Creatura". Per cert, gran, gran, tema.

La seva veu esberlada, trencada és increïble, fabulosa, et transporta. I en la meva opinió en la cançó que més brilla és sens dubte en "Aria".

És una de les meves IMPRESCINDIBLES. La trobo sublim. És una d'aquelles cançons que sols començar a escoltar-la ja saps que serà especial. És absolutament brillant. La seva veu hi encaixa a la perfecció.

Aquí us la deixo. Tot i que personalment m'agrada més interpretada per ella sola, el video clip de la cançó és molt dolent i us deixo aquesta versió que va gravar amb el cantant Tose Proeski que és molt més emotiva. La seva veu llueix força menys, però el vídeo amb la seva imatge, els seus somriures, mirades i la veu clara de Tose la fan una versió sonora i visual excepcional.

Disfruteu-la!!!

Interessant, oi?

Read More

Bona Gent

Aquest cap de setmana vam anar al Teatre Goya (Barcelona) a veure l'obra de teatre "Bona Gent".

Vaig triar les entrades perquè havia sentit que estava força bé ( també perquè hi havia descompte "Atràpalo" tot s'ha de dir), i que la idea de portar aquest text aquí era de Josep Maria Pou, i per tant un plus de seguretat en la tria.

Doncs, no podia haver fer una tria millor! Vaig gaudir molt al llarg de tota l'obra i no vaig mirar el rellotge al llarg de l'hora i quaranta minuts que dura aquesta. És molt fluïda i amb un tempo impecable.

La podríem definir com una "TRAGICOMÈDIA". L'obra tracta les diferències de classe socials que existeixen. Tema, per altra banda de rabiosa actualitat. Potser l'única pega és que està molt centrada en Estat Units, però fàcilment i cada cop més, pot generalitzar-se en el nostre país. On cada cop s'està accentuant més la diferència de classes socials, polaritzant els dos extrems i disminuint la classe mitja.

L'obra no et deixa indiferent. És impossible! i quan acaba, entre mig d'emocions, dubtes, impotència, ràbia…. se't generen moltíssimes preguntes que l'obra deixa a l'aire per a la reflexió personal:

Podem lluitar contra unes barreres immaterials de la societat, que actuen com a obstacle insalvable i que ens mantindran sempre a la corda fluixa? Els nostre origen ja ens marca el nostre destí? O sempre tens l'oportunitat de triar, escollir. Si treballes fort, la vida sempre t'acaba recompensant?. O per altre banda la SORT influeix en el nostre destí?. Tothom té el que es mereix, allò que s'ha buscat, esforçat, guanyat, treballat?, l'orgull es bò? o……. potser és una barreja de tot? Uff! Et fa reflexionar!!!

ARGUMENT:

La història està ambientada en un suburbi de Boston i poc a poc planteja un intens xoc entre les diferents realitats socials (rics/pobres). Aquest xoc de classes, està extraordinàriament ben representat pels dos grans protagonistes, Mercè Arànega (la Margaret) que interpreta a una dona, mare soltera d'una filla amb un retard mental important i que viu la seva "mala vida" en un barri "de mala mort" on les oportunitats de tenir una vida millor, de sortir del barri, de la violència, de la pobresa, ho viuen resignadament com un impossible. Queixant-se sempre de la seva mala sort. L'altre extrem està el Mike (Àlex Casanovas) que interpreta el metge que es va criar en aquest barri però que va lluitar per sortir-se'n i deixar-ho tot enrere. Ara viu molt acomodadament en un dels millors barris de la ciutat i sols recorda "historietes" (parcials) del barri per entretenir als seus amics rics. Entre mig de tot això hi ha els altres personatges secundaris que son la llogatera, l'encarregat, la dona negra del metge (Carol Muakuku. de llarg la pitjor interpretació) i l'amiga de la protagonista (Àngela Jové que per mi també borda un paper entranyable).

He de dir que els dos actors principals no son precisament sants de la meva devoció. Sempre penso que sobreinterpreten, no em fan entrar en els personatges. Aquesta vegada tant la Mercè com l'Àlex estan absolutament sublims!. Entres dintre dels personatges de seguida.

L'obra comença amb l'acomiadament de la feina de la Margaret i ja fa un retrat perfecte de com serà el personatge. Comença amb força humor, tractant les penes de la Margaret amb gràcia per no caure amb la pena i la duresa del personatge. Descriu molt bé la seva vida i la de l'altre gent del barri (l'amiga, la llogatera i fins i tot l'encarregat) on per passar les penes sols tenen la distracció de les xafarderies i de tant en tant anar al bingo. Però llavors entra en escena el Mike (Àlex Casanovas) i poc a poc, a mida que avança l'obra es va diluint la comicitat d'aquesta per passar a situacions cada vegada més tenses on té el seu punt més àlgid quan explota a la casa de Mike (el metge) on es fa evident la diferència de classes, la duresa de la crisis, la desesperació i lo diferent que es viu per uns i per altres. (per mi és frapant quan la Margaret agafa un gerro de no res, lo important que és pel metge i la seva dona en contraposició als problemes reals que viu ella).

En fi, una obra MOLT ACONSELLABLE. Dramàtica, però tractada amb bon humor. Fluïda, amb una brillant interpretació sobretot dels dos protagonistes però també de la resta d'extres i que acaba deixant a l'espectador amb un nus a la gola, alguna llàgrima a punt de caure i sobretot t'obre la ment a preguntes i reflexions….

Read More

The River. ("El boss")

"The River" és la cançó principal de l'àlbum (amb el mateix nom) que va treure a l'octubre del 1980 el Boss. (un doble disc amb 20 cançons!!!!. La seva inspiració per compondre és increïble!

Aquesta cançó és una obra mestre. La seva lletra és brutal i reconec que se'm han escapat més d'un cop alguna llàgrima.

El Bruce, prové de classe obrera, d'aquells anys durs als Estats Units. En la cançó ens explica de forma commovedora la pèrdua prematura de l'adolescència, en una societat fortament marcada per valors i normes quan degut a un embaràs, s'acceleren tots els esdeveniments per acabar canviant-ho tot. La seva vida fa un gir inesperat per passar a ser com la del pare, monòtona, sense alegria, treballant guanyant lo just per sobreviure en un barri obrer, sense masses esperances ni projectes o il·lusions. I sols pot somniar, viure, ser lliure quan torna al riu i recorda….

Les frases son absolutament brutals!!! T'engloba una sensació de ràbia i tristesa alhora increïble!. Per exemple quan explica amb la fredor de com es van casar.

Aquesta versió per mi és la millor que ha fet el Bruce de "The river". És lleugerament més lenta que les habituals i un xic més llarga, però quan comença amb l'harmònica, l'escenari totalment fosc, sols il·luminant-lo a ell i comença a cantar amb la seva veu trencada…… Uff!!! IMPRESSIONANT!!!!! Està totalment immers en la cançó i desborda sentiments en cada moviment, estrofa….

És una de les meves IMPRESCINDIBLES!!!! És una obra d'art!

Aquí us la deixo, subtitulada pels que aneu coixos com jo amb l'anglès. Ja que sense la lletra, com sempre, NO seria el mateix!.

Read More

Joan Tardà i la defensa de la llengua

Sóc un fan incondicional de Joan Tardà de ja fa molt de temps.

Parla clar, i sap com mantenir l'atenció a tot el grup parlamentari espanyol amb les seves intervencions. És provocatiu, eloqüent, cínic i tot (en el meu parer) sense dir barbaritats. Treu de polleguera sobretot als diputats del PP i encara els encén més amb el seu posat i sobretot amb aquest accent català quan parla en castellà i que no pretén dissimular.

El conflicte de la llengua ja fa temps que està sobre la taula dels jutjats, d'una manera que sembla ridícula, fictícia, impossible! una broma!. Però no, no és pas cap broma!!!. El Tardà ja ho va dir fa temps al Parlament d'una forma que em va agradar moltíssim, amb la seva ironia que el caracteritza. Els hi explicava als parlamentaris la incoherència de la situació comparant-ho per exemple amb el Pais Valencià. Els parlava com si fossin nens de col·legi (o de pàrvuls) on se'ls ha de remarcar molt les paraules claus perquè se'n adonin i ho entenguin: "dotze!, doce!!! lo entienden?, doce, he dicho doce!!!….."). La seva intervenció no té preu:

Doncs bé, ara ja ha arribat la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), del 6 de març en resposta a una de les famílies que sol.licitava l'escolarització en castellà. Aquesta, especifica que l'aplicació de la sentència del Tribunal Suprem significa que cal garantir el castellà com a llengua vehicular no només per al nen que ho demani sinó "per a tota la classe" en la qual estigui matriculat.

El departament d'Ensenyament ofereix aquesta resposta en forma d'atenció individualitzada a l'alumne que ho sol.licita en els primers cursos d'escolarització. Doncs bé, la nova interlocutòria del TSJC deixa clar que NO és suficient amb aquesta atenció individualitzada, sinó que ha d'ampliar-se "a tota la classe o unitat escolar de la que forma part aquell alumne". "Allò acordat afecta l'alumne juntament amb els seus companys". És a dir, que si un sol alumne demana l'escolarització en castellà, cal canviar la llengua d'ensenyament a l'aula sencera!. Així, si un sol alumne ho demana, per preservar el seu dret, no es té en compte els drets de tots els altres alumnes de la classe. Bé, parlo d'alumnes quan hauria de parlar de pares. Dubto que els pobres nens vulguin estar en aquesta problemàtica per iniciativa o conviccions pròpies.

Doncs bé, Joan Tardà (i també Alfred Bosch i Teresa Jordà posteriorment), han fet la seva reivindicació al Parlament espanyol com a mostra de protesta per la decisió del TSJC, argumentant que "el PP sempre sosté que el que val a Catalunya val a tot Espanya, en lògic paralelisme i en justa correspondència, i per tant, si un sol diputat exigeix a la cambra un canvi de llengua al català, aquest obliga a canviar d'idioma a la cambra sencera".  I sense ni pensar-s'ho ha seguit el seu discurs a la tribuna d'oradors en català. No s'ha fet esperar la resposta del president de la cambra -Posadas- advertint-lo a l'ordre i que seguís el reglament i afegint quelcom força interessant com "Entiendo que incluso su argumento puede ser interesante, pero no procede. Aténgase al reglamento". Tardà ha continuat en Català i en avisar-lo 3 cops a l'ordre ha estat expulsat de la tribuna d'oradors.

Però millor que ho veieu, ja que és molt interessant i com la majoria d'intervencions del Tardà…. No té preu!.

Cada vegada queda més clar que el diàleg amb Espanya sembla més impossible. No se'n adonen que amb aquestes actituds són ells qui no deixen sortida a la gent. És una decisió increïble per part d'un tribunal (i a sobre és el de Catalunya) que pugui donar una sentència com aquesta. Si a sobre tens en compte que en els controls, la mitja de l'assignatura de llengua castellana a Catalunya està lleugerament per sobre de la mitjana espanyola, llavors el problema és: lingüístic, d'educació, integració o simplement polític????…….. O potser el que volen és dividir una societat i plantejar uns problemes on no hi son? Dóna peu a més d'una reflexió!!!!

Read More

Painomi (La grata sorpresa!)

Anava jo -ara farà uns mesos- amb el cotxe escoltant el programa de “La Tribu” a Catalunya radio, quan presenten a un grup de 5 noies de tant sols 18 anys que de nom es diuen les Painomi i que interpretaran la cançó “Corren” dels Gossos (Que van presentar al concurs Teen Star). 

I com sempre, ja traiem conclusions abans d’hora: Buff! 5 noies de 18 anys i que es posen un nom tan extrany com Painomi ( més endavant he sabut que és el nom d’un postre japonès), i que tocaran un clàssic dels Gossos (cançó difícil d’interpretar si no hi ha un conjunt armònic de bones veus). Així doncs, que vols esperar!. 

Doncs, que vull esperar???? Hòstia! Sorpresa total! Al.lucino amb la versió. Veus fantàstiques, bona instrumentalització i sense una bateria que marcant contínuament el ritme com els grups tontets! La veritat és que em sorprenen gratament.

(El link al YouTube)

Arribo a casa i el primer que faig és fer una cerca al tot omnipresent Google

 – Acudit fàcil: - Oye, Google debe de ser mujer, no?

                         - Porque

                         - No te deja terminar una frase que ya te está dando sugerencias!!!

(Bé, després d’aquest parèntesi tonto segueixo. Ho sento pero no m'he pogut estar de fer-ho! Jejeje!).

Veig que han tret un disc, “estimat convidat” el qual es posarà a la venta en un mes. (El disc per ser el primer està bé, però NO és res excepcional. Sona una mica monòton i les lletres… Però tenen 18 anys i tenen totes carrera musical i això es nota). Tenen talent suficient i formació com per arribar molt lluny.

Però la cançó que més m’ha sorprès sens dubte, és la versió que van presentar en el 1er concurs de versions dels Amics de les Arts, amb la cançó “Lousiana o els camps de cotó”.

Sabeu que soc molt crític amb els grups catalans que tenim en aquest moment. Que fora dels Manel, la resta són grupets que…… Bé, deixem-ho per un altre dia! Que aquest post és per parlar de les Painomi. 

Doncs bé, “Lousiana o els camps de cotó” és una cançó de l’últim disc dels Amics de les Arts: “Espècies per catalogar” del 2012. És la cançó que més m’agrada del disc juntament amb “Tots els homes d’Escòcia”. És una cançó especial, amb bona lletra i música, però…. tot i així em faltava alguna cosa que no em satisfeia, que no la gaudia plenament. I ara ja sé que era! La interpretació!!!. D’ençà que he sentit la versió de les Painomi que NO me la puc treure del cap!. Per mi han alçat el que era una bona cançó a una Gran cançó. Lletra (absolutament fabulosa) lligada a la perfecció amb la seva música.

La cançó ens parla de la nostàlgia d’estar lluny de la família i de la llar quan per esperit aventurer o per discrepàncies familiars (cas de la cançó) algú marxa molt lluny de casa durant un llarg període de temps. Al final, el temps ho cura tot i al que no pots renunciar mai és al calor, la tendresa, els records, la nostàlgia dels teus….

Aquest és el cas de la cançó. Parla d’un fill que després de molts anys d’haver marxat de casa, escriu una carta als seus pares explicant-los que està bé, que ha voltat mig món,  que les ha passat de tots colors, però que al final s’ha assentat. Que té una filla de 3 anys i quan li mira als ulls, són com els de tu, pare. Que quan baixa al poble hi ha un avi que li fa pensar en algú…

Desprèn tendresa per totes bandes amb frases emotives com l’estrofa final: “I que, per molt lluny que estigui, no hem de tenir por, quan s’hi hagi de ser, hi serà. Diu que un dia i hem d’anar, que l’avisem amb temps, però que té llits de sobra”.

Aquí us la deixo perquè la gaudiu els qui no la coneixeu:

Va, tot i que ja teniu l'enllaç més a munt també us poso la versió de "Corren" dels Gossos per si us fa mandra fer clic a l'enllaç!

Read More