GAUDIR, VIURE, SENTIR...

A vegades l'única manera de gaudir de quelcom màgic, és amb l'esforç d'arribar-hi per tu mateix....prove-ho i veureu quina satisfacció!!!.

EMOCIÓ, AL.LEGRIA, PAÍS...

Tocar el sostre de Catalunya amb tant sols 6 anys...Va ser molt emocionant!!!.

COMPLICITAT, AMISTAT, EL MÓN, ELS PETITS MOMENTS...

Dues persones, dos caràcters, dues voluntats...que juntes...ho poden fer TOT. Sobretot gaudir dels bons moments!!!.

REPTES, AVENTURES...

Toubkal. El nostre primer gran repte. Una foto...unitat, nucli, fort, indissoluble. I ara...a per més!!! .

ESFORÇ, SATISFACCIÓ, ORGULL...

Una foto. Sobren les paraules. Quan ho vaig veure a través de l'objectiu sabia que seria la meva foto preferida per molt de temps...

divendres, 28 de juny de 2013

Pic de l'Àliga (1342m) - Puig del Curull (1314m) - Salt del molí

INTRODUCCIÓ:

Aquest 24 de Juny (St. Joan) i després de la comilona de la revetlla que vam fer a casa del Jaume amb una colla d'amics, vam decidir fer una sortideta matinal (bé, matinal és per anomenar-ho d'alguna manera, ja que vam sortir de casa a les 11h!!!). El lloc escollit va ser la Serra del Curull pensant que en aqeusta època de l'any estaria tot força verd i bonic, i així fer l'Ascensió a dos cims, El Pic o Puig de l'Àliga i el Puig del Curull, passant per unes boniques fagedes i rematant la sortideta veient el magífic Salt del molí, un lloc molt tranquil, agradable i amb un encant especial. Així que comprem uns entrepans per dinar i soritm direcció a Vidrà.

ACCÉS:

Agafarem la sortida 81 de la C-17 a Sant Quirze de Besora.  Entrem a Sant quirze i just al semàfor trenquem a la dreta agafant la carretera BV-5227 que sense deixar-la ens durà en uns 12Km a Vidrà passant abans per la població de Santa Maria de Besora.

FITXA TÈCNICA:


MAPES:





CRÒNICA:

Arribem a Vidrà a les 12h del migdia! Vaja hores de començar a caminar! Però el dia és llarg, la temperatura i el temps excel.lents i no tenim cap pressa. Així que comencem a caminar des de la Plaça de Vidrà, on haurem deixat el cotxe i agafarem direcció al final del poble tot travessant una avinguda. Passarem per l'imponent roure de la Creu de l'Arç fins arribar a la serradora. Entre mig d'aquesta surt un corriol a l'esquerra que és per on em de seguir. Anem baixant pel corriol i haurem de travessar un parell de portes fins que sortirem a una pista. Ara agafarem aquesta pista (pista de Sant Bartomeu) cap a la dreta. Aquesta és la part més avorrida i de poc interès de l'excursió.
Caminarem ben bé uns 35-45minuts i hem d'estar alerta a un caminet que surt de la pista per la seva dreta i que és el que haurem de seguir. Està senyalitzat però molt tapat per la vegetació. Aquí la cosa ja canvia per complert. Tot el camí segueix per unes obagues de faig de lo més bonic. Tot i que el camí és de pujada contínua, les vistes són fantàstiques. Anem seguint el rierol travessant-lo ara per la dreta, ara per l'esquerra. No està senyalitzat però el caminet no té pèrdua si estem un xic al cas. 




Hem d'estar alerta si ha plogut els dies abans, ja que aquesta zona és molt humida i pot estar molt relliscosa i enfangada. Així anirem pujant una bona estona fins arribar al Coll de la Coma (1257m) on ens trobarem una cruïlla de camins.


Ara haurem de girar a l'esquerra i a uns 2 minutets ja veurem la senyalització que surt a l'esquerra per fer el Puig o Pic de l'Àliga. Aquí anirem seguint el camí que en alguns moments la seva inclinació ens faran fer alguna grimpadeta però sempre sense cap dificultat afegida.
Aíxi arribarem en uns 15 minutets des del coll al cim del Pic de l'Àliga (1342m). Aquest és un cim petit coronat per una senyera, un llibre de registre i un Pessebre. És possiblement el millor mirador de la serra del Curull. Presenta unes grans vistes panoràmiques.


Cap el nord veiem, des de el Port de Compte fins el Canigó, passant per serralades com les del Cadí, muntanyes de La Molina, Núria i Vallter. També podem veure serralades prepirinenques com les de Montgrony, Taga, Cavallera o Milany.
Cap a llevant la vista queda força restringida per la mateixa serra de Curull, encara que podem veure les rodalies del Puigsacalm. Al sud tenim serralades com Cabrera, les Guilleries, Collsacabra, Montseny, Sant Llorenç i fins els cingles de Bertí. A ponent veiem Montserrat, la plana de Vic, l’altiplà del Moianès, Bellmunt i fins els Rasos de Peguera. Molt llunyanes resten les muntanyes de Prades.

Ara desfarem el camí fins tornar al coll de la Coma que seguint recte per un corriol planer arribarem en uns 10-15 minutets al coll del Puig del Curull. Aquí hem d'estar alertes, ja que l'entrada per anar al cim no és gaire vistosa i ens podríem passar de llarg. En tot, mai hauríem de descendir. Si baixem és que ens hem passat el trencant. Ara seguirem el petit corriol aquest menys visible amb més vegetació i quelcom més incomode que l'anterior fins assolir el cim del Curull (1314m) també amb alguna que altre grimpadeta sense dificultats.
Aquest cim també és petitet i queda més reservat que el Pic de l'Àliga. Està presidit amb una placa que hi té el nom i l'alçada (que aquesta NO coincideix amb la dels mapes) i d'una senyera.


Aquest cim no té tant bones vistes com el Pic de l'Àliga. Al seu costat podem veure el cim del Castell de Curull (1303m) on hi ha algunes ruïnes del que va ser el castell.
Tornarem enrere fins baixar al coll de Curull i seguirem el corriol que baixa ara per l'altre vessant. Aquest caminet és molt bonic, envoltat de boixos i de fageda. Ara està molt bonic amb verds molt intensos. Imagino que a la tardor també ha de ser molt espectacular amb el canvi de colors de les fulles. 
Anirem baixant pel corriol però compte que l'haurem de deixar i seguir-ne un altre que surt a la dreta i que està tallat amb un fil i plàstic. Passarem el fil i agafarem el nou corriol que surt a la dreta.


Així anirem baixant sense pèrdua fins arribar a sortir a una pista on el primer que trobarem serà una masia abandonada (Can Salgueda 990m).


Seguirem un bon tros de pista fins a una bifurcació. Agafarem el camí de la dreta que han engrandit i talat els arbres i que evidentment han destrossat el bonic caminet que hi havia. En fi, seguirem aquesta nova pista fins que s'acaba i es converteix altre cop en un corriol ben fresat entrant altre cop en una fageda. Passarem pel Clot del Pollastre fins arribar a una bifurcació amb els senyals de PR i un rètol que ens indica que a l'esquerra en 10-15 minutets tenim el Salt del Molí. El seguim fins arribar-hi. És un lloc molt més màgic i bonic al natural que el que podem copsar en fotografies. És un lloc on invita a seure i relaxar-s'hi una bona estona.


Un cop descansats, tornem a enfilar camí fins arribar altre cop a la bifurcació i seguirem recte. Ara travessarem el riu Ges pel pont romànic de la Salgueda. Just passar aquest seguirem a l'esquerra, on està marcat amb aspa blanca i groga senyal que el PR NO és per aquí. Nosaltres el seguirem. Ara va pujant contínuament per un corriol pedregós fins que arribem a la depuradora on trencarem a la dreta d'aquesta i ja en pocs minuts sortirem a l'avinguda de Vidrà que ens durà fins on hem començat a la plaça del poble.

Ha estat una sortida molt gratificant on hem gaudit moltíssim del paisatge.
Us deixem amb un petit muntatge perquè us feu una mica més a la idea de les imatges que han copsat la nostra retina.



Fins la propera!
Arnau, Txell i Onofre.




diumenge, 23 de juny de 2013

Los Vivancos "Aeternum"

Aprofitant que anàvem a Barcelona vam treure entrades per veure un espectacle de dança i taloneig de música flamenca que havia llegit en alguna crítica que no estava malament.
Després de l'última obra que vam anar a veure "TOC" i que no aconsellem a ningú, ja que està faltada de ritme, acaba fent-se pesada i intenta fer riure a base de situacions absurdes, previsibles, i forçades. Busquen el riure fàcil i l'únic que aconsegueixen és treure't algun somriure en algun moment puntual.
Doncs així aquest cop ens hem decidit per veure una cosa totalment diferent, els Vivancos amb el seu nou espectacle "Aeternum".  Ells són 7 germans i presenten el seu nou espectacle, tal i com ells mateixos el defineixen com a "extrem flamenco fusion". És a dir, és una barreja de de múltiples disciplines de ball com el flamenc, dança contemporània, rock, folklore i fins i tot arts marcials i tot sempre amenitzat amb el taloneig que no pot faltar en cap dels números que interpreten. Tot l'espectacle té una banda sonora molt consistent, a l'estil de Rock que conjuntament amb una bona il.luminació, un bon vestuari i números molt visuals i impactants fan un espectacle amb molta força, bon ritme i un dona un resultat molt armònic.

L'espectacle comença ja amb un impacte visual considerable per començar ballant vestits de blanc i acabant l'espectacle amb el tors nu i ben suats una mica a l'estil "boys" que fan la delícia visual de les dones arrancant xiulets contínuos i l'enveja dels homes en veure uns cossos tant musculats i perfectes. Tot i així, està fet amb gràcia i des del meu punt de vista no cauen en el xavaquerisme que seria molt fàcil arribar-hi.






En fi, un espectacle molt recomanable, que té molta força tant visual com musical. Sembla que la música ha estat grabada per la Orquestra Sinfònica de Budapest i l'espectacle assessorats per gent del Circle di Solei. Sigui com sigui, val la pena deixar-s'hi caure i veure un espectacle modern i diferent. La veritat és que ens ha sorprès i ens ha agradat força.





Totalment recomanable!!!!
Arnau, Txell i Onofre.






dimarts, 18 de juny de 2013

Garmo Negro (3064m)

INTRODUCCIÓ

Aquest dissabte hem anat a pujar el Garmo Negro. Un dels miradors excepcionals del Pirineu.

Es diu que el primer escalador documentat que hi va pujar va ser l'excèntric comte Henry Russell al 1876. No hem tingut gaire sort amb el temps (Altre cop s'ha equivocat l'AEMET) i això ens ha privat de gaudir de les seves magnífiques vistes des del cim, on es pot veure clàrament el Midi d'Ossau, Vignemale, Mont Perdut, Taillon, Bisaurin i un llarg etcètera. Podeu observar algunes fotografies en una de les webs que acostumo a consultar: La meteo que viene.
El punt de partida és des del Balneari de Panticosa. És un lloc privilegiat per pujar a varis tres mils que té la zona (Garmo Negro, Argualas, Algas, Infiernos) amb el gran avantatge que no cal aproximació, ja que si accedeix perfectament amb cotxe i t'estalvies així una jornada d'aproximació.
És un tres mil força accessible ja que no hi ha cap pas tècnicament complicat. L'única dificultat és el gran desnivell que s'ha de lliurar (1400m) i que no deixa ni un minut de respir, ja que no té pràcticament llocs planers on descansar, sinó una pujada contínua ja des del començament. Així l'únic que necessites és un estat de forma acceptable.

ACCÉS:

S'ha de passar el poble de Panticosa i a 8Km trobem el Balneari de Panticosa. Sols entrar-hi trobem un gran llac artificial a l'esquerra que és on hem de girar i aparcar el cotxe. En aquest costat del llac,  a uns 200 metres hi ha una cascada i és per on comença el camí.

FITXA TÈCNICA:


MAPES:





CRÒNICA:

Comencem a caminar des del Balneari de Panticosa (1660m) a les 6,30hores del matí. A poc de començar al costat del llac ja arribem a la  cascada que el seu soroll s'escolta des del balneari.


El camí segueix per la dreta d'aquesta per un caminet que ja no deixa cap replà per poder descansar i de seguida comença a agafar alçada.


Així anem pujant sense descans majoritàriament per dins del bosc amb un caminet molt fresat i bonic de fer si no fos pel desnivell que va adquirint que et treu l'alè i fa disparar el cor. En uns 45minuts arribem a una esplanada que l'anomenen Mallata Baja i que hi ha el nom a les pedres dels principals cims de la zona.


Aquest és el primer replà (sols en trobarem un altre, La Mallata Alta) on el desnivell et deixa respirar i agafar alè. Un cop sobrepassada la mallata tornem a entrar al bosc per la dreta d'aquesta i seguirem el camí sense pèrdua possible.


Així anem avançant fins sortir del bosc i trobar-nos una zona oberta on hi van baixant corriols d'aigua fruit del desglaç de la primavera. Aquí ja no hi ha camí, sols trobem alguna que altre fita però l'orientació del camí a seguir és força clara.


Poc després arribem a la Mallata Alta. Aquí comença la neu i obliga a posar-se els crampons. En aquest punt ja es veu clarament el nostre objectiu en la seva part central i hem de triar per on pujar. Tenim 3 opcions. Per la dreta direcció al Coll de Pondiellos que és per on es puja als cims de los Infiernos, per la canal central que tenim davant o rodejant per la seva esquerra fins anar a trobar el Coll d'Argualas. El camí central de la canal està mig nevat i mig torrent degut al desglaç així que no és una bona opció. El camí de la dreta direcció el coll de Pondiellos el veiem pitjor i així triem el camí de l'esquerra que és el més clàssic hivernal per la gent que hi va amb esquís de muntanya, ja que aquest cim és un dels més realitzats amb esquís. Triïs la opció que triïs s'ha d'anar a buscar sempre el coll d'Argualas que s'identifica molt clarament. Uff! però, el temps s'està complicant de valent!!!


La neu està molt tova, i costa avançar. les rampes aquí ja son d'una inclinació més que considerable i entre la neu dolenta per la calor i el temps que no té gaire bona pinta ens fa dubtar de si continuar o no. Però com que hem fet molt de quilòmetres i el camí de tornada és clar si es complica el temps ja girarem cua, i decidim de continuar.
Piano piano anem fent camí. Sort que NO fa gens de fred i el vent bufa fluix i així ens plantem a peus del coll d'Argualas (abans fem una paradeta per menjar-nos un tros de coca per si ens falten les forces. Tot i que hem esmorzat donuts de xocolata!!!).


Uff! tela la inclinació que té el coll. Ens ha costat molt superar-lo ja que hem tingut que obrir traça tot el camí enfonsant-nos fins a mitja tíbia. Portem les raquetes però amb la inclinació que tenim preferim per seguretat els crampons.


Arribem a dalt del coll i ara hem de fer la última rampa a banda dreta abans d'arribar al cim. Ens pensavem que lo pitjor ja ho haviem fet però no. La llargada i inclinació d'aquesta última ràmpa son de vèrtic!!!. Sort que aquí ens hem trobat traça oberta d'un esquiador  i això ha facilitat i molt la pujada. Com a curiositat en anar pujant se'ns ha parat l'esquiador, que ja baixava i ens diu: "Va bien aprovechar la traza,eh?" No sabria dir en quin sentit ho ha dit, si per xerrar, fer-se el graciós, xulejar de que l'ha obert ell o si li feia ràbia.


Els últims 40-50 metres han estat duríssims. He obert traça perquè em semblava millor per on passar. Com podeu veure el la imatge de sobre, a l'Arnau li arribava la neu quasi fins els genolls i a nosaltres fins a mitja tíbia. Però en arribar a la carena, la recompensa és magnífica!!! 


Ara sols toca fer la curta aresta fins arribar al cim!!! El temps ens dona una treva de 3-4minuts on tenim un xic de visibilitat. Llàstima que la banda Francesa NO es veu absolutament res! Per tant, ràpidament dues fotos abans de que es torni a tapar!!!


I ràpidament la foto clàssica de l'Arnau i jo que ens queden uns segons abans no es tapi tot altre cop!!!


Doncs res, que ens hem quedat sense les meravelloses vistes que prometia el cim. Tot i així hem d'estar contents per la finestreta de minutets que hem tingut, tot i que no hem pogut gaudir ni veure el Vignemale, Midi..... En fi, ara toca treure piolet que la baixada amb l'estat de la neu, és molt més complicada i arriscada. La neu està molt tova i la pala té gran inclinació. Així que hem de posar-hi els 5 sentits.
Un cop arribat al coll, la visibilitat si mirem enrera és nul.la. Així que tot i la mala sort, encara no ens podem queixar.


Ara sols toca desfer camí pel mateix lloc que hem vingut. Tot baixant ens trobem gent que puja i ens demana: "falta mucho?" amb una respiració ràpida i profunda. Ostres! que li dius? Que lo pitjor està per venir? Que tal i com ja està la neu no et serveix ni la traça oberta perque ara ja t'enfonses quasi fins als genolls?. Ara és quan te'n adones que encara que faci mandra matinar, a la primavera això és la diferència d'assolir el cim o de No arribar-hi. Ja que si ara tinguessim que pujar, de ben segur que hauríem desistit d'arribar al cim per la gran dificultat de la progressió.

Doncs res, us deixo amb un recull musical de les fotos perquè en gaudiu un xic més.
Ah! per cert, Ranking de cops de cul 1-2-4!!!! Aquest cop l'Arnau guanya! sobretot una que..... millor que NO expliquem!






Fins la propera!
Arnau, Txell i Onofre.





dissabte, 8 de juny de 2013

Ruta Catllaràs (Roca del Castell - Roc de la Lluna - Roc de la Mare de Déu - Roca forcada)

 INTRODUCCIÓ


Aquesta és una ruta per la zona del Catllaràs. Però dista molt de ser una ruta habitual o freqüentada, ans tot el contrari. L'itinerari que hem fet i que aquí descrivim l'he trobat a molt poques ressenyes. I per tant és una ruta molt poc coneguda, almenys la seva segona meitat. Farem una ruta circular començant des del Monestir de Lillet i seguint el PR C-52. Fins la meitat de la ruta, podem dir que és el recorregut clàssic i que si el seguim arribem a la roca del Catllaràs per després seguir cap al Santuari de Falgars pel GR-4 i tornar a la Pobla de Lillet. Però aquest cop el que farem serà seguir el PR fins la meitat per després girar tot el contrari cap a l'est i fer una bonica ruta circular aquest cop si per llocs veritablement poc transitats i això ho podrem veure per la dificultat en algun tram de trobar el camí per la falta de traces i marques.

El Berguedà està absolutament esplèndid. Els verds que trobarem d'aquesta tardor que ha estat tant plujosa son tant intensos que fins i tot semblen artificials. És una ruta molt recomanable per fer-la a la primavera o a la tardor, esquivant els mesos d'estiu o hivern on no podrem gaudir tant del paisatge. 
És una ruta fàcil, i l'únic tros que s'ha d'anar en compte és amb la grimpada que tindrem que fer per pujar a la Roca de la Mare de Déu. Cim per cert, absolutament desconegut i que té una de les creus en el seu cim més boniques que he vist.

ACCÉS:

L'accés el trobarem passat la Pobla de Lillet aproximadament 1-1,5Km just passat el Km 11 de la carretera B-402. Trobem un trencant a mà dreta que indica Monestir de Lillet a 1Km. Ara sols hem de seguir la pista de terra en molt bon estat i aparcar el cotxe al voral mirant de que no faci nosa. Ja que no hi ha lloc d'aparcament.

FITXA TÈCNICA:

MAPES:




CRÒNICA:

Doncs bé, comencem aquesta escapadeta matinal amb bon temps. Sol però ambient fresquet. Perfecte per caminar. Iniciem el recorregut en direcció Sud seguint les marques blanques i grogues del PR C-52 i en 1minut ja tenim la primera paradeta per observar l'ermita de Sant Miquel. Aquesta és una església romànica de planta circular (única al Berguedà) i construïda a finals del segle XI o començaments del segle XII tal com ens indica el seu rètol. Per cert, a Sallent tenim l'ermita circular romànica més gran de Catalunya. Un cop feta la foto de rigor proseguim pel PR.


En pocs minuts ja podem divisar el nostre següent objectiu: La Roca del Castell. Doncs som-hi.


S'hi arriba força ràpid, però no per això t'estalvies de fer una pujada curta però força intensa. A dalt trobem una enorme creu i restes de paret del que va ser el castell als peus del qual va néixer la població de la Pobla de Lillet.


Baixem de la Roca i tornem a seguir el PR. És una pujada contínua però agradable de fer, ja que estàs envoltat de pins i de vegetació. El camí és molt fresat i net. Sense rocs, cosa que fa avançar força còmode i ràpid tenint en compte el desnivell que anem fent. Després d'una estoneta arribem a una pista i tot seguit el Xalet de Catllaràs

És un bonic refugi on a principis de segle (bé, ara hem de dir principis del segle XX que ja som al XXI) és on s'allotjaven els tècnics i treballadors de les mines de carbó. Després es va reutilitzar com a casa de colònies i en l'actualitat està abandonat. És curiós doncs l'arquitecte de l'obra és d'Antoni Gaudí. És estrany com s'ha deixat oblidat, si tenim present que és una obra de Gaudí, que si pot accedir amb cotxe i que la zona és força bonica. És estrany que no s'hagi aprofitat millor, ara que està tant de moda fer colònies, turisme rural, o la diversitat d'esports d'aventures i de trekkings  que la zona podria allotjar.


Seguirem el PR fins tornar a sortir a la pista que abandonarem de seguida, agafant un camí que surt a mà dreta (obviant el senyal en creu blanca i groga que indica que ens sortim del PR) i que ens durà en 10-15 minutets al Mirador de la Roca de la Lluna (1495m). Aquest és força gran. Trobarem un faristol on hi ha dibuixat les serralades que veiem al davant i al darrera per tal d'identificar millor els cims que veiem. És un bon mirador, amb unes vistes magnífiques del Pedraforca i de la Serralada del Cadí.


Un cop ens hem deleitat amb les vistes i identificat alguns dels seus cims, toca desfer camí i tornar a la pista que seguirem a mà dreta durant aproximadament 1,5-2Km per tornar-la a deixar aquest cop per la seva esquerra seguint primer per una zona més oberta i llavors un corriolet. En tot moment està el camí ben senyalat amb les marques del PR.

Així arribem a una esplanada totalment amb gespa. Sense herbes dolentes. El verd és intensíssim i el lloc t'invita a seure i a descansar. No ho fem i a mà dreta busquem el camí que ens ha de portar al cim del Roc de la Mare de Déu (1615m). Bé, segons l'editorial Alpina és el Roc de la Mare de Déu. Segons la cartografia del ICC Roca de la Devesa Llosana i segons altres fonts Roc del Joc ja que l'esplanada que hi ha més a sota és on jugaven els treballadors de les mines a futbol i que és coneixen el lloc com a Joc de la Pilota. Però bé, es digui com es digui és un cim molt però que molt poc conegut. La ruta que passa per aquí seguint el PR C-52 és freqüentadíssima, però en canvi, ningú puja fins aquest magnífic, esvelt  i petit cim.


Per tal d'accedir-hi hem de fer una grimpada força aèria però que no comporta cap dificultat. També té un pas estret que pels baixets pot costar una mica d'accedir-hi però la visita és indispensable.


A dalt trobarem una de les creus més maques i originals que he vist. És una creu de ferro que està tota ella emparrada amb fulles també metàl·liques. Al mig i protegida per vidre hi ha una figura de la Mare de Déu. Al costat de la creu, en un altre tros de roca i trobem també una figura de la Moreneta.
Les seves vistes sobre el Pedraforca són espectaculars! M'estranya i molt que sigui un lloc tant poc conegut, tenint en compte la quantitat de gent que passa per sota seguint el PR i que es perdin unes vistes tant meravelloses a més d'una creu molt bonica. De veritat que he buscat per moltes webs i hi he trobat molt poques referències. Però si ho penses bé…..millor així!!!!


Ara toca baixar que sempre és quelcom més delicat que pujar, i un cop arribat al plà tornarem enrere uns 400 metres. En una de les corbes a l'esquerra del corriol que hem fet pujant, hi han posat pedres perquè la gent no s'equivoqui i surti del PR. Aquí surt un caminet que és el que ara haurem d'agafar. ( Aquí veurem, l'aspa blanca i groga que ens indica que ens sortim del PR).
A partir d'aquí és la segona part del recorregut. Aquesta part és la que és poc coneguda i per tant poc transitada. Ara seguirem marques grogues que anirem trobant, passarem pel mig del bosc fins que tornarem a sortir a una altre pista. La seguirem a mà dreta fins la collada d'Arderiu. A mig camí ja podem veure el nostre pròxim objectiu: La Roca Forcada (1549m) i vista des de lluny es pot deduir el perquè del topònim.


En uns 2Km i en una corba de la pista cap a la dreta és on l'haurem de deixar per enfilar cap a l'esquerra seguint fites entre mig del bosc. S'ha d'anar en compte i fixar-s'hi, doncs el camí aquí no està gaire marcat. Per arribar al cim hem de fer un tros lleugerament estret i aeri però que no comporta cap dificultat tècnica i així arribem al cim de la Roca Forcada. Aquí ens hem de posar el gore o paravent (tots menys la valenta de la Meritxell, Ai! com et costipis!!!) ja que aquí el vent bufa amb certa intensitat i és força fred.



Tornem a desfer camí per on hem vingut, i en algun moment ens despistem un xic. Ostres! Tant clar que sembla a vegades un camí i en fer-lo al revés ja no saps per on has passat! Però bé, sense masses problemes tornem a sortir a la pista que NO hem de seguir, doncs just al costat del camí que hem agafat per pujar a la Roca Forcada, hi ha un corriolet que baixa de forma força dreta i directa.


El camí és fantàstic, i altre cop tornem a estar envoltats d'una vegetació amb uns verds increïbles i al terra amb un mantell de fulles seques. Molt bonic. Aquí aprofitem per fer una paradeta i dinar els entrepans que portem. El primer tram del camí és força evident, però llavors compta, que és força perdedor. Ja no és tant evident i amb poques fites o marques. Es nota que és un camí poc freqüentat. Però estant una mica alerta i amb l'ajuda inestimable del GPS no hem de tenir masses problemes.


Així anem baixant durant força estona fins tornar a trobar una pista que agafarem direcció esquerra i que ja no deixarem fins que ens torni, havent fet una bonica ruta circular, al lloc d'inici de l'excursió.
Abans d'arribar haurem de creuar un parell de vegades el rec de Junyent sense més incidències.


I així en una mitja horeta podem donar per finalitzada aquesta sortida que ens ha agradat tant.
Realment molt recomanable!!!!




Aquí us deixo un muntatge amb les fotos de la sortida perquè us feu una mica més a la idea de les vistes que hi ha al llarg del recorregut.

Espero que ho disfruteu i...... fins la propera!
Arnau, Txell i Onofre.