GAUDIR, VIURE, SENTIR...

A vegades l'única manera de gaudir de quelcom màgic, és amb l'esforç d'arribar-hi per tu mateix....prove-ho i veureu quina satisfacció!!!.

EMOCIÓ, AL.LEGRIA, PAÍS...

Tocar el sostre de Catalunya amb tant sols 6 anys...Va ser molt emocionant!!!.

COMPLICITAT, AMISTAT, EL MÓN, ELS PETITS MOMENTS...

Dues persones, dos caràcters, dues voluntats...que juntes...ho poden fer TOT. Sobretot gaudir dels bons moments!!!.

REPTES, AVENTURES...

Toubkal. El nostre primer gran repte. Una foto...unitat, nucli, fort, indissoluble. I ara...a per més!!! .

ESFORÇ, SATISFACCIÓ, ORGULL...

Una foto. Sobren les paraules. Quan ho vaig veure a través de l'objectiu sabia que seria la meva foto preferida per molt de temps...

divendres, 15 de novembre de 2013

Ces gens-là (Jacques Brel)

Ces gens-là (Jacques Brel)

Jacques Romain Georges Brel (1929-1978) és sens dubte un dels personatges clau en la història de la cançó d’autor. Aquest belga francòfon -que també va fer alguna incursió al cinema- és possiblement més famós per les lletres i la poesia de les seves cançons que possiblement per la seva música. És un autèntic mestre en les metàfores, la rima i la denúncia social de l’època en la que va viure sense oblidar mai la tendresa o l’amor en les seves cançons com no podria ser d'un altre manera.

Possiblement les seves cançons més conegudes internacionalment són “Ne me quitte pas” (No m’abandonis) publicada el 1959 on Brel suplica de totes les maneres possibles a la seva estimada que no el deixi, amb frases tant dures com “deixa’m ser ombra de la teva ombra, ombra de la teva mà, ombra del teu gos, però no em deixis”. Realment brutal! És possiblement una de les cançons més tristes que s’han escrit mai. L’altre cançó és “La Chanson des vieux amants” (la cançó dels vells amants) on descriu de forma magistral l’amor de dos avis sense fills, amb els seus pros i contres al llarg de la seva vida. Amb frases com “Hem necessitat molt de talent per arribar a ser vells sense ser adults”. Fantàstica!.

Però aquesta entrada és per parlar d’una altra cançó, on hem va frapar la interpretació que va fer a l’Olympia de Paris. “Ces gens-là” (Aquella gent) 1966. En aquesta cançó explica de forma realment desgarradora les actituds hipòcrites de tota una sèrie de gent (família), per acabar parlant d’un clàssic dins els cantautors de l’època com és l’amor prohibit. Així en una mateixa cançó barreja dos temes: Drama social i amor.

La cançó comença amb la crítica a tots els personatges d’una petita família burgesa on els encanta aparentar dignitat, riquesa, saber estar,  per anar desgarrant-los un a un, mostrant el revers de la moneda. Despulla les seves aparences afables i dignes mostrant-nos tots els seus vicis, hipocresies i misèries. Això ho fa damunt de l’escenari amb una força, ràbia i odi realment  impressionants! Tot ho explica amb versos curts, sols amb la seva veu i un ritme de fons, constant, demolidor, sec  que poc a poc anirà augmentat d’intensitat. La cosa canvia quan de cop apareix Frida, el seu gran amor, que sobresurt de tots. És la llum dins  tanta foscor.

Aquí comença a introduir musicalment els violins fins a esclatar ell i l’orquestra amb tota la seva força. Minut 3,25. El canvi musical és brutal quan introdueix a la cançó a Frida, l’amor, un amor impossible perquè “aquella gent” que tants i tants defectes tenen, creuen que ell no és prou bo per a ella, retraient-li el seu passat. Ella li dui que marxarà amb ell, que els abandonarà i això li dona la felicitat d’uns instants però....ell sap que això és impossible. Ja que com diu al final de la cançó “d’aquella gent, senyor,  un no s’escapa”. 



Les seves posades en escena son senzillament úniques. Veure un concert d'aquest home en directe devia de posar-te els els de punta!!!

Us deixo també l'enllaç de la sublim interpretació de "Ne me quitte pas" on la desolació i desesperació d'una persona queda reflectida en el rostre de Brel. Senzillament magistral!!!.
Per cert, el disc de la Marató del 2005 hi ha una bona interpretació en català de la cançó feta per Albert Fiblà.

Arna, Txell i Onofre.



dimarts, 5 de novembre de 2013

Salga Aguda (1172m) i Serrat Migdia (1082m)

INTRODUCCIÓ:

Aquest dissabte hem decidit fer una sortideta pel berguedà, concretament a la Serra del Picancel i unir els seus dos cims més emblemàtics, el Salga Aguda (1172m) i el Serrat de Migdia (1082m) passant per una petita via ferrada.
És una excursió un xic complicada per la seva dolenta senyalització ja que poca gent uneix els dos cims. Això fa que el camí a vegades sigui força perdedor amb un parell de punts difícils de trobar i que et poden complicar molt l'enllaç d'un cim a l'altre. Amb tot, és una sortida força variada i complerta, amb un desnivell gens despreciable prop dels 1170metres de desnivell. Passarem per camins molt frondosos i obacs, petites grimpades, alguna aresta força aèria, trossos de roca amb gran inclinació i fins i tot com ja hem dit amb una petita via ferrada. Les seves vistes des del cim son molt agraïdes.

ACCÉS:

Just passar el túnel de Berga girarem a la dreta en direcció a Vilada. Passarem aquesta població en direcció Borredà aproximadament un quilòmetre i trobarem el punt quilomètric 160,5 (C-26) un trencant a la dreta molt dolent de fer i que està indicat com a Canals de Sant Miquel. Agafarem aquesta pista de terra i en uns 200 metres hi ha una petita esplanada (pla de la Fusta) i ja podem aparcar el cotxe.

FITXA TÈCNICA:

MAPES:





CRÒNICA:

Sortim tard, molt tard, però som així. Comencem a caminar en direcció sud i en uns 200 metres trobem el Pont del Climent que és el punt on parteixen moltes excursions per la serra del Picancel. Travessem el pont i trobem el pal amb diverses indicacions. Seguirem la pista de més a l'esquerra (Borredà). El caminet que queda més a la dreta serà pel que tornarem. Així caminem per una pista i a uns 600 metres ja trobem un corriol a la dreta que és per on s'ha de continuar. Cal estar atents, ja que si no, és fàcil de passarnos-el. Aquí la vegetació ja fa molt acte de presència. El corriol és dens i ombrívol. Anirem avançant per l'estret caminet i travessarem varies vegades un petit rec que en aquesta ocasió és ben sec.


Anirem pujant fent ziga-zagues i agafant cada vegada més desnivell fins que a la fi es comença a veure el sol i sortim a la carena. Que agradable que et toqui el sol després de tanta estona passant per llocs on la vegetació no deixa passar ni un bri d'aquest.
Ara girarem a la nostra dreta on al fons ja es veu el nostre primer objectiu, el Salga Aguda.


Resseguirem l'àmplia carena i farem alguna que altre grimpadeta fàcil que ens obligarà a ficar les mans. 


Les vistes al llarg de tota ella són molt boniques, veient les poblacions de Vilada i Borredà, el Catllaràs i com no, l'inconfusible silueta del Pedraforca al fons.


Per assolir el cim l'haurem de rodejar per la seva dreta seguint un corriol i haurem de fer una petita grimpadeta curta i fàcil abans d'assolir-lo (1172m. segons ICC).


El cim està coronat per una creu i un llibre de signatures.


La seva situació ens dona bones vistes que ja es deixaven entreveure mentre anàvem fent la carena. Així veiem la vessant sud del Catllaràs, Vilada, Borredà i el riu Merdançol (Nord). Part dels rasos de Peguera i el Pedraforca (nord-oest). 

Un cop descansats i rehidratats, descendirem el cim per la part oposada per on l'hem ascendit en direcció oest. Baixarem d'aquest per una llarga i inclinada aresta que és la part més aèria del recorregut, però és prou ample com per no tenir cap problema.


Així anirem descendint sense un camí gaire evident a estones fins trobar-nos una gran roca que vorejarem per la seva part dreta per un petit caminet que s'insinua i perdent una mica de desnivell. Un cop sobrepassada veurem a la nostra dreta un camí que baixa en fort pendent. Nosaltres girarem a l'esquerra per tornar a recuperar el desnivell perdut i sortir al coll de Tell.
Seguim sempre direcció oest ara per camí gens definit i de seguida tornem a pujar fins assolir la carena dels Gira-sols. Al fons podem veure el cim que hem fet i per l'aresta que hem baixat. Des d'aquí impressiona molt més que la dificultat que en realitat té.


Resseguirem aquesta fins al seu final com es veu a la foto de sota. L'objectiu d'ara és el Serrat del Migdia que s'observa al nostra davant presidit per una senyera. Però.... com hi accedim???. Sembla impossible l'accés!!!


Aquí hem d'estar molt alertes i no perdre gens de desnivell. Un cop arribat al final de la carena, s'ha de buscar un cable d'acer que queda molt amagat i que ens permet de baixar pel gran conglomerat de pedra. Si la pedra està molla s'haurà d'anar amb molt de compte, ja que una relliscada tindria greus conseqüències. Amb la pedra eixuta i amb l'ajuda del cable podem descendir, amb molta cura, sense més problemes. 



Un poc sobrepassat el primer cable cal baixar uns metres més i tornar a buscar un segon cable que ens ajudarà a sobrepassar l'últim tram complicat. Sense l'ajut d'aquests seria molt però que molt complicat enllaçar els dos cims.


Ara baixarem per un bosc espès de boixos que presenta força desnivell. Hi ha algun que altre senyal (punts vermells fluorescents) però el camí no està gens definit. 


Així arribem a un gran conglomerat de pedra amb una inclinació d'uns 55º al qual s'ha de pujar forçosament a quatre grapes. La pedra arrapa molt essent tant seca i això facilita moltíssim pujar amb seguretat i sense por de relliscar. Aquest pas deu tenir uns 60 metres. 


Seguim la carena direcció oest per anar a trobar la Ferrada. Aquesta està molt amagada. Farem una petita grimpadeta d'un rocam que trobem i llavors baixarem una mica per un tram boscós fins assolir la paret de la ferrada.


Aquesta és una petita ferrada que podríem dir que té dues petites parts. La primera No té cable de vida, i la segona part més vertical  acaba amb un cable d'acer sense esglaons. Alguns d'aquest esglaons estan força separats un de l'altre, cosa que ens ha dificultat un xic el passar-los, bàsicament per l'Arnau que no arribava a agafar-los i hem tingut que fer algun pas diguem "poc ortodoxa". I així arribem directament al petit cim del Pic de Perris (1046m).


Seguirem per l'altre banda del cim baixant i passarem per un gran faig que està tombat. Tenia que ser majestuós veure'l alçat. Aquí les rondalles ho identifiquen com el punt de trobada de bruixeria d'aquestes conrades. Si seguíssim camí avall arribaríem amb fort pendent altre cop al Pont del Climent, a l'inici de l'itinerari. Nosaltres seguirem camí cap a l'esquerra fins arribar al Collet dels Pins. Aquí trobarem una cruïlla de camins. I agafem el camí que ens surt a la nostra dreta (direcció Nord) per assolir el cim del Serrat de Migdia. El camí aquí és ben fressat, res a veure amb trossos que hem tingut que fer amb anterioritat. Passarem un petit tram lleugerament exposat i equipat amb una corda assolint així el Cim del Serrat de Migdia (1082m segons ICC). Aquest està coronat per una enorme senyera i una petita caseta metàl·lica que té una Mare de Déu.



Desfem camí fins tornar a la cruïlla del collet dels Pins i ara agafarem el camí que ens queda a la nostra dreta i que ja és de baixada. El seguirem fins trobar un indicador en una cruïlla que indica "camins de la Portella" cap a l'esquerra. Si el seguíssim arribaríem a la ermita de Sant Miquel de les canals. Com que anem ja molt tard i el dia s'escurça, nosaltres agafem el corriol a la dreta de l'indicador per seguir baixant.


Així anem seguint el corriol i el curs del torrent que sobrepassarem varies vegades fins arribar al Pont del Doro a l'inici del Pantà de la Baells.


Ara seguirem cap a la dreta resseguint el riu Merdançol i així arribarem ja justets de llum al Pont de Climent i al pla de la Fusta on tenim el cotxe aparcat.


I així hem passat aquest dissabte, força entretingut on hem tingut de tot, caminets bonics, grimpadetes, ferrada, trams aeris... Una sortida força complerta i amb unes vistes força interessants tot i la modesta alçada dels seus cims.


Fins la propera.
Arnau, Txell i Onofre.