diumenge, 31 de març de 2013

Painomi (La grata sorpresa!)


Anava jo -ara farà uns mesos- amb el cotxe escoltant el programa de “La Tribu” a Catalunya radio, quan presenten a un grup de 5 noies de tant sols 18 anys que de nom es diuen les Painomi i que interpretaran la cançó “Corren” dels Gossos (Que van presentar al concurs Teen Star). 
I com sempre, ja traiem conclusions abans d’hora: Buff! 5 noies de 18 anys i que es posen un nom tan extrany com Painomi ( més endavant he sabut que és el nom d’un postre japonès), i que tocaran un clàssic dels Gossos (cançó difícil d’interpretar si no hi ha un conjunt armònic de bones veus). Així doncs, que vols esperar!. 
Doncs, que vull esperar???? Hòstia! Sorpresa total! Al.lucino amb la versió. Veus fantàstiques, bona instrumentalització i sense una bateria que marcant contínuament el ritme com els grups tontets! La veritat és que em sorprenen gratament.

Arribo a casa i el primer que faig és fer una cerca al tot omnipresent Google
 – Acudit fàcil: - Oye, Google debe de ser mujer, no?
                         - Porque
                         - No te deja terminar una frase que ya te está dando sugerencias!!!
(Bé, després d’aquest parèntesi tonto segueixo. Ho sento pero no m'he pogut estar de fer-ho! Jejeje!).

Veig que han tret un disc, “estimat convidat” el qual es posarà a la venta en un mes. (El disc per ser el primer està bé, però NO és res excepcional. Sona una mica monòton i les lletres… Però tenen 18 anys i tenen totes carrera musical i això es nota). Tenen talent suficient i formació com per arribar molt lluny.

Però la cançó que més m’ha sorprès sens dubte, és la versió que van presentar en el 1er concurs de versions dels Amics de les Arts, amb la cançó “Lousiana o els camps de cotó”.
Sabeu que soc molt crític amb els grups catalans que tenim en aquest moment. Que fora dels Manel, la resta són grupets que…… Bé, deixem-ho per un altre dia! Que aquest post és per parlar de les Painomi. 

Doncs bé, “Lousiana o els camps de cotó” és una cançó de l’últim disc dels Amics de les Arts: “Espècies per catalogar” del 2012. És la cançó que més m’agrada del disc juntament amb “Tots els homes d’Escòcia”. És una cançó especial, amb bona lletra i música, però…. tot i així em faltava alguna cosa que no em satisfeia, que no la gaudia plenament. I ara ja sé que era! La interpretació!!!. D’ençà que he sentit la versió de les Painomi que NO me la puc treure del cap!. Per mi han alçat el que era una bona cançó a una Gran cançó. Lletra (absolutament fabulosa) lligada a la perfecció amb la seva música.

La cançó ens parla de la nostàlgia d’estar lluny de la família i de la llar quan per esperit aventurer o per discrepàncies familiars (cas de la cançó) algú marxa molt lluny de casa durant un llarg període de temps. Al final, el temps ho cura tot i al que no pots renunciar mai és al calor, la tendresa, els records, la nostàlgia dels teus….
Aquest és el cas de la cançó. Parla d’un fill que després de molts anys d’haver marxat de casa, escriu una carta als seus pares explicant-los que està bé, que ha voltat mig món,  que les ha passat de tots colors, però que al final s’ha assentat. Que té una filla de 3 anys i quan li mira als ulls, són com els de tu, pare. Que quan baixa al poble hi ha un avi que li fa pensar en algú…
Desprèn tendresa per totes bandes amb frases emotives com l’estrofa final: “I que, per molt lluny que estigui, no hem de tenir por, quan s’hi hagi de ser, hi serà. Diu que un dia i hem d’anar, que l’avisem amb temps, però que té llits de sobra”.

Aquí us la deixo perquè la gaudiu els qui no la coneixeu:



Va, tot i que ja teniu l'enllaç més a munt també us poso la versió de "Corren" dels Gossos per si us fa mandra fer clic a l'enllaç!


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada