GAUDIR, VIURE, SENTIR...

A vegades l'única manera de gaudir de quelcom màgic, és amb l'esforç d'arribar-hi per tu mateix....prove-ho i veureu quina satisfacció!!!.

EMOCIÓ, AL.LEGRIA, PAÍS...

Tocar el sostre de Catalunya amb tant sols 6 anys...Va ser molt emocionant!!!.

COMPLICITAT, AMISTAT, EL MÓN, ELS PETITS MOMENTS...

Dues persones, dos caràcters, dues voluntats...que juntes...ho poden fer TOT. Sobretot gaudir dels bons moments!!!.

REPTES, AVENTURES...

Toubkal. El nostre primer gran repte. Una foto...unitat, nucli, fort, indissoluble. I ara...a per més!!! .

ESFORÇ, SATISFACCIÓ, ORGULL...

Una foto. Sobren les paraules. Quan ho vaig veure a través de l'objectiu sabia que seria la meva foto preferida per molt de temps...

dilluns, 29 de juliol de 2013

Pica d'Estats (3143m), Verdaguer (3129m) i Montcalm (3077m) des de Pinet (França)

INTRODUCCIÓ:

Aquest cap de setmana és el desè aniversari de l'Arnau i ho volíem cel.celebrar "per tot lo alt". Per tot lo alt??? Doncs si ho hem de cel.celebrar per tot lo alt potser que anem a fer-ho al punt més alt de Catalunya. La Pica d'Estats!!!.

Com que ja havíem coronat el seu cim des de la part catalana pujant pel refugi de Vallferrera, aquest cop ho hem volgut fer per la seva part francesa i així poder veure i descobrir altres indrets i paratges. Així rememorarem també l'ascensió que va fer Mossèn Cinto Verdaguer l'estiu del 1883 essent el primer català en culminar l'ascensió a la Pica d'Estats (almenys així es creu) mentre preparava el seu llibre "Canigó". Ho va fer també per la part occitana, ja que al segle XIX al nostre país no hi havia tradició de muntanya i no hi havia cap via oberta. Sembla que la seva ascensió va ser èpica, pujant amb sotana, sabates de capellà, un maleta lligada a l'esquena i un paraigües sota una pluja torrencial.

Per tant hem fet l'ascensió partint de la població Marc i sortint des de l'Artiga. El desnivell a salvar és de més de 2000 metres, així que separarem l'ascensió en 2 jornades: La primera d'aproximació i fent nit al refugi de Pinet (2240m) i la segona d'atac al cim. Com que l'Arnau ja ha fet 10 anys no ens conten-te'm en tant sols coronar la Pica, sinó que intentarem fer la triada de cims de tres mil metres de la zona: Montcalm (3077m), Pica d'Estats (3143m) i Pic Verdaguer (3129m). 3 tres mils en una jornada??? Això si que és un nou repte per l'Equip Guatxi-Key!!!

ACCÉS:

Des de Puigcerdà seguirem la carretera transfronterera N-20 direcció Ax-Les-Thermes, arribant quasi fins a Tarascon on girarem en una rotonda direcció Vicdessos i Auzat per la D-8. Sobrepassarem Auzat fins arribar a Marc. Just passar la Població de Marc hi ha una corba molt tancada a la dreta que haurem de seguir i que ens portarà a l'Artiga. Passat aquest hi ha una Central Hidroelèctrica que a uns 70-100 metres és on comença el camí, abans de fer una corba a la dreta. És força evident el lloc d'inici i no té pèrdua. Aparquem.

FITXA TÈCNICA:

MAPES:




CRÒNICA:



Comencem a caminar direcció al refugi de Pinet seguint les marques blanques i vermelles de GR que de fet son les que seguirem al llarg de tota l'ascensió fins a coronar els 3 cims. Cal dir que és un dels itineraris que hem fet en els quals hem trobat millor senyalització, amb marques de GR ben visibles i complementat amb abundants fites. Això s'agraeix molt i no et fa estar tant pendent del GPS en no conèxier l'itinerari i gaudir molt més del paisatge i de l'excursió.

El camí és molt fressat. Primer és molt planer, passem pel costat d'una petita presa i tot seguit farem una curta pujada i travessarem el riu per un pont de pedra. A partir d'aquí entrarem al bosc seguint el camí sense cap tipus de pèrdua. El camí és realment bonic de fer tot i la pujada constant que ja no deixarem de fer. Com a curiositat, no hi ha cap cartell indicador que dugui el nom de la Pica d'Estats tot i ser el cim més alt de la zona i també el de més interès alpinístic. Els indicadors sols fan referència al refugi de Pinet o cim de Montcalm. Això és una mostra del xovinisme egocèntric francès que tot i ser un cim força menor i de molt menys interès muntanyenc està totalment en territori francès i, per tant, centren tota la seva atenció en aquest. En fi, son així!



Seguirem força estona per dins del bosc fins que s'acaba de cop sortint al Plà Nouzère, on hi ha un orri de pedra pels pastors. A partir d'aquí hi ha dos possibles aproximacions: A l'esquerra surt un caminet i que passa per l'estany Sourd al costat d'un petit refugi dels guardes forestals i que dona més volta. L'altre camí continua recte seguint les marques de GR. Nosaltres seguirem aquest i anirem avançant ara per camp totalment obert. Hem d'anar en compte ja que al cap d'una estona haurem de girar a la dreta en direcció sud-oest. 


A partir d'aquí és una pujada constant i molt dura fins arribar al refugi. No hi ha treva, i quan sembla que ja és la última rampa, al final n'hi torna a haver-hi una altra! S'ha fet força dur arribar fins al refugi.
El refugi és molt bonic i amb una forma "diferent". Té al seus peus l'estany de Pinet, i això li confereix una imatge idíl·lica de postal!


Aquí s'acaba la primera jornada. Hem tardat 3,30hores en arribar-hi. Descansem, donem un voltet pel llac i sopem. De tot el sopar i esmorzar em quedo amb el pa!  Realment boníssim amb una molla tupida i tendre!!!!. Avui ens quedem sense actuació, sembla ser que el simpàtic guarda Patrick, les nits de dissabte fa un recital amb la seva guitarra i un amplificador!. Mirem a la pissarra on apunten la Meteo de l'endemà i ens indiquen sol i vents de 80-90Km/h en zones altes!!!! Ostres, la predicció que jo havia vist no deia res d'aquests vents! Li comento al guarda si és correcte i em diu que si, que farà ràfegues de vent molt fort. De fet no cali que li demanés ja que mentre sopàvem el fort soroll del vent de l'exterior ja prediu el que ens hem de trobar demà.

L'endemà després d'esmorzar sortim del refugi a les 7,45hores del matí. Seguim el camí direcció sud i que parteix just darrera de l'estany. Comencem a pujar pel barranc que anomenen Valleta de Bars passant varies congestes de neu on haurem d'anar amb molta cura en travessar-les. Al fons ja anem veient el port de Sotllo.


Arribarem així a l'Estany d'Estats que increïblement per les dates en que ens trobem tot just comença a desglaçar-se. No hem d'arribar-hi, sinó ens tocarà fer força més desnivell i hem de girar en direcció sud-est fins arribar en poca estona a l'estany superior, l'Estany de Montcalm. Un cop arribats tornarem a girar en direcció sud. Aquí el vent que fins ara, fins i tot era agradable, comença a ser massa fort i molest i ens obliga a posar-nos el paravent o gore.


Ara anirem progressant per trossos pedregosos i trossos nevats i és on hem d'estar més a l'aguait de les marques per no despistar-nos. Al cap d'una estona arribem a una cruïlla i ens ajuntem amb el camí que ve del Port de Sotllo i que sol estar glaçat (en aquest tram) gran part de l'any. A partir d'aquí es fusionen els camins de la gent que venim de França (refugi de Pinet) i la gent que ve de Catalunya (refugi Vallferrera). I carai, si es nota! El camí que fins ara havíem fet pràcticament sols, ara ens trobem amb molta més gent. El vent aquí ja bufa amb molta força però el dia és completament serè, el camí segur i no tenim sensació de perill.

Ara tenim dues possibilitats. Seguir direcció sud-oest seguint el camí més evident i que ens durà al Coll de Riufred o travessar el camí i seguir les fites que et porten per una tartera i que puja més directe a la Pica d'Estats fins que s'ajunta amb el camí provinent del Coll de Riufred. Nosaltres hem decidit seguir el camí fins al Coll de Riufred. Un cop allà girar a l'esquerra i fer el cim del Montcalm.


Uff! Un cop al coll, el vent de sud bufa amb molta violència. I ens mirem i no diem res. Pensem el mateix. Continuarem mentre podem i si veiem sensació de veritable perill doncs girarem cua. Així anem pujant amb molt de comte fent ziga-zagues i assolim el cim del Montcalm! És un cim molt ample i arrodonit. El vent és molt fort i un cop coronat no dubtem en desfer camí ràpidament. Tot i que algú no acaba de veure clar el continuar. Oi, Arnau?


Tornem enrere fins al coll i ara seguirem direcció sud-oest per la carena fins arribar al collet (3102m) de la Pica d'Estats i el Verdaguer. Aquí en passar uns metres per sota, la mateixa carena ens protegeix del vent i s'avança força còmodament. El xiulet del vent al tros del coll és impressionant!.


Ara, hem de prosseguir ascendint amb zeta i al tros final hi ha una fàcil grimpada que ens durà fins al cim del sostre de Catalunya, presidida per la seva imponent creu: La Pica d'Estats (3143m).


Quan estem apunt d'arribar-hi ens trobem a un muntanyenc que hem coincidit al refugi i que està fent la travessa de la "Porta del Cel", i ens diu: A partir d'aquí on esteu no s'aguanta, això és bestial! Arribeu, foto i gireu!!! I carai, si tenia raó! No estem més de 2-3 minutets. El vent que fa et tomba. Així que un cop fetes les fotos de rigor no ens estem a contemplar i gaudir de les vistes (de fet no ho fa ningú) i descendim del cim fins altre cop el coll. Ara pujarem al cim Oest que no ens portarà més de 10 minutets. Aquest el van batejar com a Pic Verdaguer (3129m) en honor precisament a mossèn Cinto.


Aquí passa igual. El vent és massa fort com per poder gaudir de les vistes. Així que foto i descendim. Tornem al coll i ara baixarem pel caminet que surt més a l'esquerra i que baixa més directe zigzagegant (així no hem de voltar altre cop fins al coll de Riufred). Un cop a baix tornem a estar en la cruïlla de camí dels que venen de Vallferrera i els que venim de l'Arieja, de Pinet. Així deixem el camí "principal" i girem cap a la dreta per tornar seguint el mateix recorregut que a l'anada fins al refugi de Pinet.


Un cop arribat al refugi recollim els quatre trastos que havíem deixat, per alleugerir un xic el pes i mengem una miquetona per recuperar forces. Encara ens queden 1000 metres de desnivell!. No ens hi estem gaire, lo just per redreçar les motxilles i menjar ja que si no….. Ja no arranquem!

I així tornem per les mateixes passes que hem fet a l'anada fins arribar de nou al cotxe.
És una ruta molt maca. I malgrat el fort vent que ens ha fet a cote altes hem disfrutat molt. Això si, els 1050metres de desnivell positiu sumats als més de 2000 metres que s'han de fer l'últim dia, et deixem molt cansat però a la vegada molt contents i amb una gran satisfacció!!!

Doncs res, us deixem amb el recull de fotos de la sortida per si voleu veure un xic més les vistes i paratges pels que hem passat i hem gaudit!:



Fins la Propera!
Arnau, txell i Onofre.




dimarts, 16 de juliol de 2013

Taillon 3144m (Coll de Tentes, Gavarnie)

INTRODUCCIÓ:

El Taillon és un cim fronterer de 3144m entre Espanya i França. Està considerat com un dels tres mils més assequibles del Pirineu donat que no té cap pas tècnicament complicat. El seu accés es pot fer des d'Espanya a través de la vall d'Ordesa o des de San Nicolàs de Bujaruelo, però les dues opcions necessiten una aproximació molt llarga i precisen forçosament de dos dies. Per altre banda, i a través de la vessant Francesa per Gavarnie, és una ascensió (quan està obert el Coll de Tentes a finals de tardor/principis d'estiu) fàcilment realitzable en una jornada. Possiblement és el cim on el seu atractiu recau molt abans de fer aquest (tot i que les vistes d'aquest no són gens despreciables) i és poder passar i veure la famosa Bretxa de Roland. Un dels llocs més emblemàtics del nostre Pirineu.

ACCÉS:

Hem d'arribar al poble de Gavarnie per la carretera D-921. Un cop entrat al poble girarem cap a la dreta direcció a les pistes d'esquí. Poc després de sortir de Gavarnie, haurem d'agafar la desviació cap a l'esquerra en una corba força tancada, ja que si seguíssim recte aniríem cap al Barrage d'Ossau que és el camí d'ascens al Vignemale.
Seguirem la carretera fent ziga-zagues, passarem l'estació d'esquí i arribarem al final de la carretera on hi ha una zona d'aparcament. Hem arribat al Coll de Tentes, lloc d'inici de l'ascensió.
És la primera vegada que fem un tres mil i ja des del començament podem veure el cim i gran part del trajecte a realitzar.



FITXA TÈCNICA:


MAPES:





CRÒNICA:

El camí fins arribar al coll de Tentes (Gavarnie) ha estat un autèntic calvari. Hem tardat unes 6hores en arribar-hi, sobre les 2hores de la matinada. La idea original era fer aquesta cap de setmana el Gran Vignemale. Sort que mentre féiem la  reserva al refugi, en dir que anàvem amb un nen el guarda del refugi ens comenta que l'accés està tallat a uns 2 Km de Gavarnie, i que per tant es tarden unes 5-6hores fins aquest. Sort que ens ho ha dit! El problema han estat les inundacions que hi van haver a la zona al final de l'estiu i que encara no s'han pogut solucionar. Així que li agraïm i anul.lem la reserva. Canvi de destí doncs, El Taillon. Pensava també que NO hi podríem arribar, doncs hi ha molts camins tallats i molts desviaments per obres, cosa que ens ha allargat força el temps d'arribar-hi. Però finalment hi hem arribat i llavors.... el Diluvi Universal!!!! Amb uns llamps i trons espectaculars que fins i tot han despertat a l'Arnau!. La cosa no pintava gens bé! Jo ja estava de molt mal humor. L'Aemet espanyola i la Meteofrance donaven sol al matí! Per no contar la despesa de benzina, tunels i sopar!

Toca el despertador a les 6h, ens esperem una mica a veure si amb millor claror podem veure millor l'estat del temps. Sembla que ara pinta millor i ha deixat de ploure, així que... esmorzar i comencem!

Son les 7h del matí, temperatura molt suau i comencem a caminar per la destrossada carretera que ens ha de dur en uns 10-15 minutets fins al Port de Bujaruelo.


El port queda just darrera de la muntanya de la foto superior. Aquí s'ajunta amb el camí que puja de San Nicolàs de Bujaruelo per la part espanyola i que es tarden unes 4hores en arribar-hi i amb un desnivell de 930m. Hem fet molt de cotxe però.... Tot això que ens estalviem!!!!!
Ara girarem direcció Est i de seguida ja tenim contacte amb la neu. De moment no ens fan falta crampons ja que s'avança força bé i amb poque desnivell. El vent bufa suau i direcció Nord, cosa que hen dona una certa seguretat del temps, ja que com podeu veure ala foto, més al nord les cortines d'aigua que estan caient son d'amagar-se!!!


Anem avançant per sota de la imponent cara nord del Taillon sobrepassant-lo transversalment i quasi sense fer desnivell fins arribar als peus del pic de Sarradets. Aquí comença el desnivell, girant en  direcció sud en forta pujada que ens durà fins al Coll de Sarradets. Aquí ja ens posem els crampons. Sembla ser que més entrant a l'estiu, aquí hi ha trams que tenen cadenes per ajudar a pujar.


Un cop arribat al coll, sols l'hem de descendir pel costat oposat i arribar en uns minutets al refugi de Sarradets, on ja tenim unes vistes increïbles del Circ de Gavarnie i sobretot de la Bretxa de Roland.


La Bretxa de Roland és un dels llocs àlgids del Pirineu. La llegenda diu que Roland (Nebot de Carlemany) era un gran cavaller de l'època i va marxar amb el seu tiet (Carlemany) a fer l'històric combat que va donar lloc a la derrota de Roncesvalles. En la seva fugida, Roland va quedar abandonat i molt mal ferit. Va intentar orientar-se i fugir cap a França perseguit pels seus enemics. Però en la seva fugida cap a França es va trobar amb aquest paratge infranquejable. En trobar-se acorralat, ferit de mort i sense sortida alguna, vol evitar de totes totes que la seva famosa espasa Durandarte caigués en mans de l'enemic. La tira per tres vegades i les tres no aconsegueix superar la infranquejable paret. Llavors amb un esforç sobrehumà, torna a tirar l'espasa amb tal violència i força que en picar aquesta contra la muntanya va originar l'escletxa. Així Roland va poder veure per última vegada el seu país, França, abans de morir.


La Bretxa realment és espectacular. Té uns 40 metres d'amplada i les seves parets uns 100 metres d'alçada.


Un cop hi arribes i veus l'amplada i alçada de les seves parets realment impressiona.


Ara ens toca travessar-la i girarem cap a la dreta d'aquesta. Anem progressant i darrera nostre, al fons veiem la impressionant mole de roca que és el Casc. Un altre tres mil que deixarem per una altra ocasió.


Així anem avançant i després de recórrer tota la base de la punta de Bazillac, arribem fins el "Dit" i l'anomenada Falsa Bretxa. Vorejarem el "Dit" per sota seu. Estem a uns 2900m.


Un cop superat el Dit, fem el coll on sota nostre podem contemplar tota la caiguda cap a la glacera del Taillón.


Aquí ens hem de treure el crampons i enfilar l'ampla i pedregosa aresta que ens durà a coronar el cim del Taillon. Déu n'hi do el que costa superar aquest tram per la seva inclinació!



La temperatura al cim és excel.lent. No ens fa pràcticament vent i la temperatura és molt suau. Al cim no hi ha res d'especial. Hi ha un petit bivac i una fita. Després de les fotos corresponents descansem i mengem una mica per tal de recuperar forces per la tornada.


En la foto de Cim de Dalt podem veure clàrament el Mont Perdut al fons i la seva famosa "Escupidera" plena de neu. En la foto d'abaix i en vistes a la vessant francesa podem veure el Gran Vignemale (Pique Longue) i el seu glaciar.


Anem molt bé de temps. Mentre mengem va arribant força gent i més que ens anirem trobant al llarg de la tornada. És hora de començar a baixar i fer el mateix recorregut que hem fet de pujada. No ens volem entretenir gaire ja que no ens fiem gens del temps.


L'estat de la neu ha empitjorat força en aquestes dues horetes. Està molt tova i relliscosa, cosa que ens fa extremar les precaucions, ja que la inclinació fins arribar a la Bretxa és més que considerables i una relliscada....


Ja tornem a ser a la Bretxa, amb l'imponent "Casc" al final d'aquesta.


Ens fem una última foto de comiat arribant al refugi i seguim sense més pauses.


En els prats d'abaix, sota de la cara nord del Taillon ens trobem amb un ramat de xais Verds!!!! Carai amb el pastor! Hem vist ramats marcats amb colors però pintar tota la ovella sencera.... Molt curiós!


Ja arribem altre cop al Port de Bujaruelo. Això ja quasi ho tenim!. Ens afanyem perque s'està tapant per moments.


Ens fem una última foto amb el Taillon. Uff! com s'està posant al cim, i la quantitat de gent que encara estava pujant!!! Hem sembla que ho passaran malament!


I així arribem al cotxe. Aquest cop amb la furgoneta de l'avi Joan que ens ha anat tant bé. I dit i fet, als 5 minutets d'estar al cotxe comença a diluviar! Pels pels!!! 


Ha estat un cim molt bonic. No les teníem totes amb el diluvi que ha caigut al vespre, però per una vegada hem tingut sort. La temperatura era excel.lent i ajudava a caminar sense la fatiga que provoca un sol de justícia. Tapadet i a estones solet, perfecte!

Aquí us deixem un muntatge de fotos perquè us feu una mica més a la idea de lo bonica de la sortida.

Que ho disfruteu!





Fins la Propera!
Arnau, Txell i Onofre.




dilluns, 1 de juliol de 2013

Concert per la Llibertat

Aquest dissabte 29-06-2013 hem tingut la sort de poder assistir a un concert històric (o almenys així ho esperem). Aquest no ha estat un altre que el CONCERT PER LA LLIBERTAT, que ha omplert de gom a gom el camp del Barça amb 90000 espectadors.
L'ambient era increïble, tot ple d'estelades miressis per on miressis. Que a gust s'està malgrat estar envoltat de milers de persones tothom amb un comportament tant cívic i exemplar.
Posava la pell de gallina estar allà, enmig del camp i tenir una visió de 360 graus com aquesta.


El concert va durar 6HORES!!!. Cosa que sembla increïble, ja que tenia una durada aproximada segons la organització del concert, Omnium Cultural presidida per Muriel Casals (economista) de 4h. Sembla fàcil fer números: si van haver-hi unes 45 actuacions i aquí li sumes les múltiples lectures de textos i poemes que intercalaven les actuacions musicals + missatges de personalitat europees que sortien en les pantalles gegants a favor del dret a decidir per Catalunya, fent una senzilla multiplicació a una mitjana de 6-7 minuts ja surt més de 5 hores de concert. No m'estranya que aquest país vagi com vagi si els números no surten ni així!!. Amb una presidenta de l'organització que és economista!!! Bé, després d'aquest comentari humorístic (que no per això menys cert) el concert va ser una autèntica passada. 6 hores que NO es van fer gens pesades. 
Estava diferenciat en dues parts molt diferents. La primera part va ser la més canyera. Es van interpretar 20 temes intercalant-los amb les lectures de diversos poemes i textos. Per nosaltres el punt més emotiu del concert, sens dubte alguna, va ser quan Peret va interpretar "L'Emigrant". Uff!!! Va costar contenir les llàgrimes, i després exactament igual quan Brams van interpretar la cançó "Vull per demà" una de les nontres preferides. Va ser molt però que molt emotiu. També va ser important quan Joel Joan va sortir a l'escenari per fer una lectura i després va dir "Que aquest sigui l'últim cop que haguem d'omplir el Camp Nou per reclamar la llibertat. Que el proper sigui per a celebrar que ja som lliures!".
L'ambient ja era fabulós, a les grades es feia la ona, no es parava de sentir crits d'independència. L'onada contínua de milers d'estelades era una visió espectacular i llavors….. surt l'Elèctrica Dharma primer amb la Maria del Mar Bonet cantant "que volen aquesta gent" i tot seguit amb "la presó del rei de França"!.


Aquí la gent ja no ha pogut estar-se quieta a les cadires i ha començat a saltar al ritme dels acords de la música com sols l'Elèctica Dharma pot fer. Ha esta increïble!!!. Estàvem possiblement en el punt més àlgid del concert!. Semblava que el Camp Nou es tingués que ensorrar! Quina sort estar a la pista i poder-nos moure lliurement!

I després de la Dharma, atenció!........els Segadors per part de l'orfeó Català i la Cobla de Cambra de Catalunya on s'ha desplegat el mosaic gegant amb el lema de "FREEDOM CATALONIA 2014". I així es va quedar la Txell:






Aquest mosaic ha de servir per fer-nos veure i conèixer en el món. Que la gent sàpiga que Catalunya vol i té dret a decidir el seu futur. Tot i que jo ho hagués fet en català! No estem reivindicant la nostra llengua? doncs sempre amb ella, si algun mitja estranger vol fer ressò, ja ho farà i ja ho traduirà! Crec que encara hauria esta més impactant de cara als ulls d'un estranger veure un mosaic tant enorme amb unes lletres escrites "Llibertat per Catalunya 2014". Quina llengua és aquesta? A Catalunya no parlen en Espanyol? Crec que la curiositat dels qui no coeixen el nostre país hauria estat molt més gran. En fi! Tantes opinions com persones al món!. Després d'això i també amb gran emoció els Castellers de Vilafranca han aixecat un castell (crec que un 3 de 9) just davant nostre!




També ha estat commovedor la gran ovació que s'ha fet quan ha sortit Dyango a cantar el "Boig per Tu" amb Pep Sala com a suport a les crítiques duríssimes que ha tingut en alguns mitjans espanyols per participar en aquest concert.

Aquí ha acabat aquesta fantàstica primera part. No em voldria deixar d'anomenar altres moments importants com la interpretació de "Qualsevol nit pot sortir el sol" que ha fet el Jofre Bardagí, Andreu Rifé, Joan Dausà i Pere Jou, o el grup de Folk amb una interpretació "especial" del  "vull ser lliure" o la "Margalida" del Joan Isaac entre d'altres, com "Catalans, a l'atac!" aquest cap i cua que ha destacat i la gent a corejat quan ha parlat en Marius Serra i que l'any passat també va ser molt criticat per part de la premsa espanyola.
Portàvem unes 4hores de concert i la gent estava totalment entregada. S'ha fet una pausa de pocs minuts i ha començat la segona part. Aquesta era un homenatge a Lluís Llach i el seu mític concert del 6 de Juliol del 1985 on va batre el record mundial reunint a més gent escoltant a un únic artista. Aquell històric concert va donar la volta al món reivindicant el dret de cantar i viure en català. I com he llegit en algun lloc va ser l'inici del viatge cap a Ítaca, sense presses. En aquest concert del 2013, ja podem començar a tirar les amarres, que el viatge està arribant al seu final. Ítaca ja es veu en l'horitzó.

El concert ha començat amb la mateixa cançó que va començar l'any 85, però cantant-lo a cappella "venim del Nord, Venim del sud". Aquí estava l'escenari tot fosc a l'igual que tot el camp del Barça. La gent ha obert els mòbils amb milers de punts de llum que semblava ben be esta al mig de l'univers. Començava fantàsticament bé la segona part!



Després s'ha il.luminat l'escenari. Ens ha encantat, l'hem trobat preciós.




A partir d'aquí ha esta un homenatge a Lluís Llach cantant un 80-85% de les cançons que ell va cantar l'any 85. Sabeu que aquesta família som uns incondicionals del Llach però aquesta segona part malgrat temes emblemàtics com Laura, Itaca, País Petit, Campanades a Mort, NO ha sabut mantenir el nivell d'excitació i d'alegria que tenia la gent en la primera part. Poc a poc s'ha anat desinflant. Jo crec que més que les hores que ja es duia de concert la culpa ha estat una mala tria de les cançons. Entenc que es volia d'alguna manera recrear aquell concert del 85, però moltes cançons son valsets, velades i a sobre cantades a vegades amb altres llengües cosa que ha fet que la gent no pogués cantar i esplaiar-se a gust. S'hauria d'haver triat un altre repertori amb la quantitat de cançons que en Llach té. Tampoc no he entès aquesta mania de reivindicar la causa Palestina com si les nostres causes fossin similars! No crec que es pugui comparar de cap de les maneres i ho deixo aquí per no dir-les més grosses!!!. En canvi m'ha agradat el dos collons que ha demostrat tenir en Ramoncin cantant l'Estaca. Un home que és i viu a Madrid! Si al Dyango l'han crucificat imagineu-vos que poden dir d'ell! Si senyor, se l'ha de felicitar en majúscules!!!

El concert ha acabat amb la cançó "Tossudament alçats". Cançó que va escriure l'any 2006 recollint el sentiment de la gent reivindicant el dret a decidir el nostre propi futur. I aquí s'ha acabat el concert. Per mi, una forma freda d'acabar-lo. Entenc que es triés aquesta cançó per la seva lletra, però evidentment NO és ni de tros, una cançó lo suficientment coneguda com per acabar un concert. No hem tingut l'emoció, els sentiments que ens hauria agradat tenir al finalitzar un esdeveniment tant important com aquest.

Així amb tot, ha estat una autèntica passada. Moments gravats en la retina i que no oblidarem mai! I tal i com va dir en Joel Joan, a veure si el pròxim cop que omplim el cap del Barça amb un concert, sigui per cel.lebrar que JA SOM LLIURES!!!!


VISCA CATALUNYA LLIURE!!!
Arnau, Txell i Onofre.