GAUDIR, VIURE, SENTIR...

A vegades l'única manera de gaudir de quelcom màgic, és amb l'esforç d'arribar-hi per tu mateix....prove-ho i veureu quina satisfacció!!!.

EMOCIÓ, AL.LEGRIA, PAÍS...

Tocar el sostre de Catalunya amb tant sols 6 anys...Va ser molt emocionant!!!.

COMPLICITAT, AMISTAT, EL MÓN, ELS PETITS MOMENTS...

Dues persones, dos caràcters, dues voluntats...que juntes...ho poden fer TOT. Sobretot gaudir dels bons moments!!!.

REPTES, AVENTURES...

Toubkal. El nostre primer gran repte. Una foto...unitat, nucli, fort, indissoluble. I ara...a per més!!! .

ESFORÇ, SATISFACCIÓ, ORGULL...

Una foto. Sobren les paraules. Quan ho vaig veure a través de l'objectiu sabia que seria la meva foto preferida per molt de temps...

dijous, 31 de juliol de 2014

Canigó (2784m) per Cortalets

INTRODUCCIÓ

El Canigó és una muntanya del Pirineu situada a la Catalunya Nord entre les comarques del Conflent, el Rosselló i Vallespir i sens dubte ha esdevingut i és, tot un símbol pels catalans. . Malgrat la seva moderada alçada (2784m) durant temps es va considerar la muntanya més alta del Pirineu donat el brusc desnivell que la separa de la plana i la seva visibilitat des de tota la Catalunya Nord i des del mar.
Segons se'ns explica, la primera ascensió a la Pica del Canigó fou la de Pere II el Gran, Rei de Catalunya i Aragó, l'any 1285.
Com la majoria de muntanyes son diversos els camins per assolir el seu cim, essent possiblement els més freqüentats el que surt del refugi de Marialles i, amb molta diferència, aquest que hem fet nosaltres sortint del refugi de Cortalets, donat que és força més curt. Això si, després de recórrer una pesada pista de 23km.

FITXA TÈCNICA

MAPES





APROXIMACIÓ

Haurem d'anar fins a Vilafranca de Conflent i llavors fins a Prades seguint la carretera N116. Sense entrar en cap moment a la població, continuarem la carretera que envolta el poble i a l'última rotonda passat el poble ens desviem agafant la carretera que ens porta en uns 6Km a la petita població de Villerac. Travessem la població i poc després la carretera es converteix en una pista forestal que haurem de seguir durant 23Km. Passarem per dos refugis, el de la Molina i Prat Cabrera i finalment arribarem a l'última zona d'aparcament que és el Ras de Cortalets. Si tenim sort podrem continuar un xic més amunt i deixar el cotxe al voral de la pista. Des del Ras de Cortalets fins al refugi son uns 10-15minuts. NOTA: la pista és transitable i ample però per turismes baixos pot tenir trossos complicats. Hi ha un servei de Taxi en 4x4 que et porten fins al refugi. S'ha de tenir en compte si vas amb vehicles baixos donat el llarg recorregut del trajecte (1,5hores!).

CRÒNICA

Aquest últim cap de setmana de Juliol hem decidit fer una sortida familiar, i el lloc escollit ha estat la Pica del Canigó. Així, dissabte hi pujarem tranquil·lament i farem un xic de turisme per la zona i diumenge xino-xano intentarem fer la Pica del Canigó, doncs en aquesta sortida ens acompanyen els Tiets (Joan i Montse) les meves germanes i fills, el meu cosí Joan Lluís i els avis (Joan i MºPilar i iaia Antònia). Així que serà tot un repte!!!.


DISSABTE

Sortim de Sallent i anem directes a visitar Sant Martí del Canigó. Aquest s'arriba agafant la carretera D116 que surt de la rotonda a la dreta de Vilafranca de Conflent arribant a la localitat de  Castell de Vernet (Casteil) en uns 8Km. Entrem amb el cotxe al petit poble i un cop travessat hi ha l'aparcament en un descampat. Agafem les motxilles i ara tornem enrere seguint la carretera cap al poble uns 300 metres on surt a l'esquerra un camí encimentat en forta pujada que ens durà en 30 minuts fins al monestir. Abaix al poble hi ha vehicles Taxi 4x4 que et porten fins a dalt.


Si cliqueu en l'enllaç de sobre, veureu la bellesa del seu interior (claustre, capitells, l'església…). No hem tingut temps per visitar-lo, així que quedarà per una altra vegada a l'igual que l'abadia se Sant Miquel de Cuixà. Allà mateix dinem i celebrem l'aniversari de l'Arnau que avui dissabte fa 11anyets! Així que MOOOLTES FELICITATS!!!!.


Tornem cap a Vilafranca i ens parem a visitar dues de les coves que tenim al voltant que són la Cova Gran Canaletes que és realment molt interessant i que es troba a la mateixa carretera uns 300 metres abans d'arribar a Vilafranca, i posteriorment la Cova Bastera, que queda just davant de la carretera que travessa Vilafranca del Conflent i que no té tant interès cultural, però els nens s'ho han passat pipa veient els dinosaures.



Un cop hem visitat les coves hem fet un tomb per prendre alguna cosa i visitar la fantàstica ciutat emmurallada de Vilafranca de Conflent, fortificada per Vauban (recordeu el llibre de "Victus" de Sanchez Piñol?) al segle XVII i que està inscrita en el patrimoni mundial de la UNESCO.


I així ja hem passat el dissabte. Sopar i cap a l'hotel a dormir.


DIUMENGE

Són les 7hores del matí i toca fer la ferregosa pista de 23km fins al refugi de Cortalets. Així que amb mandra però sense poder fer-hi res pugem als cotxes i comencem. Hem tingut sort i podem deixar els cotxes un xic més amunt de l'última esplanada per aparcar que és Ras de Cortalets. Realment es fa feixuc feixuc fer la pista! (son 1,15-1,30hores de camí!).


Ens equipem i esmorzem ja que no ho hem fet a l'hotel pel tema horaris i comencem a caminar per la pista agafant un corriol que ens estalvia un parell de llaçades de la pista sortint directament al Refugi de Cortalets en 10-15 minuts. Aquí ja podem veure l'inici de l'itinerari que hem de seguir. Pujarem per l'esquerra del refugi fent ruta circular i tornarem pel camí clàssic que surt per la dreta d'aquest.


Arribem al refugi i fem un cafè amb llet. Comencem bé! Portem 10 minuts caminant i ja fem un parada! Anem de "domingueros" total!!!! 


Doncs res, després d'un bon cafè comencem a caminar. Rodegem el refugi i continuem per un corriol que s'endinsa al bosc amb les marques del GR 10. Als pocs minuts arribem a una cruïlla de camins on en un arbre trobem dos rètols indicatius clavats que indiquen a l'esquerra (seguint el GR) A Ras del Prat de Cabrera i cap a la dreta al Pic de Barbet.


Continuem direcció a Barbet muntanya amunt i ara seguim l'itinerari marcat amb franges de color groc que ja no deixarem fins quasi al final de tot que tindrem un últim tram a la tornada (a nivell de la font de la Perdiu) marcat novament amb marques de GR. Així doncs ens endinsem pel corriol que ara ja puja contínuament sense pràcticament llocs planers.


Poc a poc anem agafant alçada deixant el bosc i la vegetació frondosa enrera per passar a una zona més pobre  típica de l'alçada que anem guanyant.


Seguim avançant sempre en pujada i per camí ben marcat tenint unes vistes fantàstiques al nostra darrera. Es nota que és un juliol plujós ja que tot està molt verd i fa goig.


Comencem ara progressant per un ampli llom que és la Cresta del Barbet. Aquí el vent bufa fort d'oest. És molest però sort en tenim, ja que empeny totes les nuvolades a la vessant Est deixant el cim del Canigó que ens queda a Sud-Oest completament net. Això em fa estar una mica més tranquil, doncs el ritme que portem és molt lent i si el temps se'ns gira…. Millor no pensar-hi! 
Aquí el grup es comença a separar en dos subgrups segons la velocitat de cada u, esperant-nos a mida que anem fent trams. Parem i ens tapem una mica doncs el vent és fred i aprofitem per fer-nos unes fotos amb el mar de núvols que tenim a l'altra banda de la cresta.



El camí no té pèrdua. Està molt ben marcat i és fàcil d'avançar. Així anem progressant per l'ampla cresta amb unes vistes fantàstiques de la cara est del Canigó. I algú aquí ja es pregunta:
              -  Ui, Per on es puja?
              - Això es veu molt escarpat, no? (Jejeje! )

És la sorpresa que no hem explicat a tothom per no posar nerviosa a la gent. I és que amb aquesta ruta circular s'accedeix al cim del Canigó a través de la seva famosa Xemeneia. Aquesta no té dificultat, ja que té bones preses a on agafar-se i la pedra està en molt bon estat. Però si que pot impressionar força si no s'està acostumat a grimpar. Però això….. ja arribarà!!!


Seguim endavant i arribem al Collet del Pic de Barbet (2700m) amb una gran fita de pedres. Ara el caminet inicia un descens d'uns 120metres de desnivell desviant-nos del nostre objectiu per tal de fer un flanqueig direcció a la Portella de Valmanya (2590m) que és un coll important ja que és un punt d'intersecció de varis itineraris i recorreguts.



Un cop a la Portella girem bruscament a la nostra dreta i, ara si, encarem el cim que ja veiem de cara al fons.


Seguim el corriol que ara és força més pedregós direcció a la  base de la Xemeneia. Per alguns el camí implicar posar les mans en algún que altre pas per sortejar alguna pedra del camí. Per altres….No es treuen ni les mans de la butxaca!!!! Oi, Joan Lluís?


Ens anem acostant poc a poc i ara cada cop les preguntes són més freqüents:
                          - Però per on es puja???

És hora d'explicar "amb tacte"el pas de la Xemeneia, treient ferro a l'assumpte. I expliquem el pas indicant el camí (En la foto senyalat amb groc. es veu poc). 


Xino-xano arribem a la base de la xemeneia. El grup capdavanter ja han arribat al cim. Ara és el nostre torn. Descansem uns minutets a la  base d'aquesta i….. Som'hi! Cap a munt! (De prop ens vigila el Gendarme famós de la xemeneia).


El primer tram d'aquesta és molt ampli i fàcil.


A mida que anem avançant es va estrenyent el pas.


A la nostra dreta queda una petita creu i nosaltres hem de girar lleugerament a l'esquerra per fer el tram final de la xemeneia. És el tram més vertical. Esperem uns moments que pugin dues persones per tal d'evitar la caiguda d'alguna pedra i…. continuem!


L'Antònia va a poc a poc però amb pas ferm. A més va custodiada per davant pel Joan Lluís orientat-la on posar millor els peus i mans i per darrera controlant, la Iolanda. Així…. tenim l'èxit assegurat!


Vinga, Antònia! Que això ja està fet!. Ànims….


I finalment…….Arribem al Cim!


El vent ha deixat de bufar fa estona i la temperatura al cim d'aquest és fantàstica. Ens fem la foto de grup i posteriorment per parelles! Com podeu veure al terra encara està ple de tronquets i algun feix de troncs al costat de la creu de la crema de la nit de Sant Joan. Recordem que cada 22 de Juny, del Canigó surt la Flama que encendrà moltes de les fogueres d'arreu de Catalunya en la Nit de Sant Joan: És la Flama del Canigó


Toca recuperar forçes. Així que ens assentem i mengem alguna coseta. Al cim també hi ha una taula d'orientació.


Es comença a aixecar novament vent, però ara ha canviat de direcció i com veieu a la imatge de sota comencen a córrer les nuvolades ara sobre nostre. Així que millor no perdre més temps i començar el descens.


Ara ho fem pel costat oposat a la xemeneia per tal de fer la volta circular i agafant el camí clàssic d'ascensió al cim des de Cortalets.


Seguim sempre les marques grogues. El camí és molt pedregós en tot el seu tram superior però en tot moment tenim un corriol molt ben fresat que va fent ziga-zagues. A més a trossos està assegurat amb estaques i malla de metall en forma de contenció de la tartera assegurar així el caminet. Per tant s'avança amb força comoditat. 


Poc a poc deixem el pedregar enrera i el camí es fa més planer.


Anem descendint direcció al Pic Joffre (pic imperceptible que ens n'adonem més que res perquè està marcat al GPS i ens confirma la seva situació).


Posterior al pic Joffre el camí canvia de direcció girant a dreta i passant per la Font de la Perdiu que la reconeixerem perquè està com en un tancat de pals. A partir d'aquí comencem a trobar altre cop més vegetació i tot molt verd!


Anem descendint i ara trobem un senyal que indica a l'esquerra continuació de GR enllaçant amb un altre refugi. Nosaltres seguirem el camí a la dreta direcció al refugi Cortalets. Ara ja no tenim senyals grocs i tindrem les marques de GR fins arribar al refugi. El dia s'ha tapat completament. 


Seguim descendint pel confortable caminet fins arribar al Pla de l'Estanyol amb un petit llac que rodegem per la seva esquerra.


Cap a munt la visibilitat és nul·la. 


I així arribem novament al refugi de Cortalets havent fet una bonica ruta circular.


No ens parem, doncs ja és molt tard i no volem perdre temps, que ens coneixem! Així que seguim el camí cap al cotxe.


Carai, La Núria caminant!!!! Jejeje! És broma, ha estat un plaer dur-la a la motxilla.


I ara si, que podem dir……… REPTE ACONSEGUIT!!!!!



Ha estat un cap de setmana entretingut. Felicitats a tots, sobretot a l'Antònia que amb els seus 75 anys ha pogut fer un cim que en tenia moltes ganes i ho ha fet accedint-hi per la Xemeneia!!!
Iaia Pilar, espero que també estiguis satisfeta i que deixis d'atabalar en voler fer el Pedraforca!!! 


Doncs res, fins un altre!
Arnau, Txell i Onofre.

Ei! que m'ho deixava! Aquest cop m'he animat a fer un altre muntatge amb les fotos de la sortida.





Ara,si. Fins la propera!
Arnau, Txell i Onofre.








dilluns, 21 de juliol de 2014

Ferrada Roc d'Esquers (Andorra)


INTRODUCCIÓ

La via ferrada Roc d'Esquers és la ferrada més llarga d'Andorra amb 250m de desnivell. És una ferrada de dificultat mitja-baixa, molt vertical però sense passos complicats. Té dos petits desploms que es superen fàcilment i un més que atractiu pont tibetà en la part final del seu recorregut que tot i ser molt curt (uns 5 metres) les seves vistes i espectacularitat li confereixen un caràcter i atractiu indiscutible. Com totes les ferrades d'Andorra està molt ben equipada i la distància entre grapes és sempre molt adequada facilitant la progressió independentment de la teva alçada. Així l'Arnau (10anys) no ha tingut cap dificultat afegida per poder progressar amb relativa comoditat. Per tant és una ferrada assequible a tothom amb un mínim d'experiència i un mínim de condició física, ja que no és una ferrada tècnica ni complicada però la seva llargada exigeix desgast i per tant cansament que es pot deixar notar en els seus trams finals.

Però, que té aquesta ferrada de singular? Doncs que és una ferrada llarga, còmode i disfrutona amb unes vistes envejables sobre Escaldes-Engordany i que té una tornada a peu molt bonica i interessant d'1,45hores travessant part de la Vall de Madriu que recordem és Patrimoni de la UNESCO des de l'any 2004. Així combinem ambdues disciplines (ferrada i senderisme) perfecte per passar un matí ben entretingut.

FITXA TÈCNICA


APROXIMACIÓ

Hem de passar Escaldes-Engodany direcció França per la variant i agafar en una rotonda la sortida a la dreta direcció Engolasters (CS-200). Seguim la carretera aproximadament 1Km i veurem just abans d'una corba tancada a l'esquerra un pont a la dreta que travessa el riu Madriu i que és la carretera de la Comella i de la Plana (CS-101). Doncs just passat el pont hem d'aparcar al voral de la carretera.

ACCÉS A LA FERRADA

Tornem enrera travessant el pont de nou i sortint novament a la carretera d'Engolasters i seguirem carretera amunt uns 70-100metres. A la dreta veiem un caminet que s'endinsa al bosc amb les indicacions clares de la ferrada i marcat amb punts grocs que en 10 minuts ens deixa als peus d'aquesta.

MAPES





CRÒNICA

Fa setmanes que tenim entrades a Andorra per anar  a veure dissabte el Circ du Solei. Per cert, espectacle entretingut però que amb la seva hora de durada es fa realment curt. Així que el dissabte ja el teníem ocupat passejant per Andorra i al vespre veient l'espectacle. Ens faltava, però, una activitat per fer diumenge que no ens fes matinar gaire i que tampoc ens fes acabar molt tard. Aquest cop la decisió va ser força fàcil i tots estàvem d'acord que si el temps era bo la Ferrada de Roc d'Esquers ens aportava tot allò que volíem: aventura, diversió, caminar, bellesa paisatgística i tot en un temps força controlat.
Així que després d'un esmorzar més que complert a l'hotel marxem sobre les 9hores en direcció a la ferrada. Les indicacions d'aquesta són molt clares i es troba amb facilitat. Aparquem el cotxe, ens equipem, repassem el material i…. Llestos per començar!!!


Al mateix pont ja tenim un indicador de la ferrada. caminem uns 70-100 metres carretera amunt i clàrament a la nostra dreta surt el camí que ens ha de dur a ella amb dos cartells: un  informatiu sobre seguretat i característiques de la ferrada i l'altre indicant que aquest és el Camí de les Molleres.


Continuem el camí sense pèrdua i marcat amb punts grocs rodons. El camí és frondós i bonic.


Amb 10 minuts justos estem al peu de la ferrada. Comencem amb el primer llarg vertical. L'equipament està en perfectes condicions, les grapes a una distància molt correcte facilitant molt l'ascensió i progressió.



Al final d'aquest ja comencem a tenir bones vistes sobre Escaldes. Ara fem una mica de flanqueig a la dreta i tornem a tenir un altre llarg.




Al final d'aquest podem descansar un xic amb unes vistes privilegiades.



Fem ara un flanqueig llarguet a la dreta ajudats per cadenes.


I seguim sempre verticalment. Ara la ferrada augmenta un xic la dificultat mantenint la verticalitat però tenint que sobrepassar algun pas un xic més atlètica amb grapes més separades per tal de superar la paret rocosa amb un petit desplom al final d'aquest.



Seguim fent zig-zag amb més cadena i cable de vida per ajudar-nos i tornem a tenir un tram ben vertical.



Continuem amb mixte de cadena i grapes. Les vistes s'obren cada cop més tenint una bona fotografia d'Escaldes i Andorra la Vella.





Aquí tenim un parell de llocs lleugerament més amplis on poder descansar i menjar un xic si es requereix sense bloquejar la progressió de la ferrada per part d'altres participants.
Després de superar varis murs de paret amb algun que altre pas més atlètic, arribem a l'últim tram que ens durà a superar l'últim escull, ascendint a una agulla abans d'arribar a la sorpresa de la via ferrada que és ni més ni menys que el petit però espectacular i aeri pont tibetà.


El pont és curt, d'uns 5 metres però la seva espectacularitat és fantàstica amb escaldes al seu darrera. És molt més fàcil de passar del que sembla. La Txell quan l'ha vist però, ha dit:  
            -Tu, tu… passa tu primer!
La cadena està molt tensada i el moviment és mínim. Després meu passa l'Arnau sense problemes.



Ara li toca el torn a la Txell. S'ho mira quelcom escèptica i…..


Com no pot ser d'una altra manera el supera amb facilitat.


Realment és espectacular però com ja he dit impressiona més que la dificultat real que té.
Ens pensem que ara ja s'ha acabat la ferrada ja que ens endinsem al bosc i ho celebrem.


Però no, resulta que encara queda un últim tram vertical dins del pinar i ara si que s'ha acabat. Ara hem de fer el camí de tornada i per això hem d'ascendir amb ziga-zagues pel mig del pinar amb fort ascens. S'ha d'agafar en calma doncs el desnivell és considerable. Tornem a trobar els punts grocs del començament de la ferrada que seguirem i així, poc a poc, arribarem a un banc estratègicament col·locat per descansar i admirar la Vall de Madriu.


Un parell de minuts més i arribem al coll Jovell on tenim una fantàstica taula per poder menjar alguna cosa.


Al coll hi trobem una intersecció de camins on seguirem el Camí dels Matxos de la dreta. Ull!!! les marques grogues segueixen recte. Ara seguirem les marques de GR 11.


El camí és molt bonic i ben definit. A partir d'aquí ja tot serà baixada fins arribar al cotxe.


És el moment de fer un petit incís sobre la vall que farem a continuació:

La Vall de Madriu-Perafita-Claror, és una vall glacial d'Andorra amb un paisatge natural, estètic, històric i cultural d'una importància excepcional. Les bordes, les fargues i els camins de ferradura donaven vida a la vall, concorreguda per traginers, pagesos i carboners protagonistes d'un paisatge cultural, ara ja extingit. Tant és així la seva importància que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2004.

Sembla mentida trobar un lloc tant idíl·lic i màgic a tant sols 5 minuts del bullici d'Escaldes. Sortosament la vall de Madriu sols es pot descobrir a peu, afavorint així, el seu bon estat de salut.


Seguim el camí fins que veiem una cruïlla tancada a la dreta i on a baix es veuen unes bordes. Són les Bordes de Ramio. Així que deixem el GR 11 que continúa recte i girem cap a Ramio. Aquest camí és el Camí de la Muntanya i també és un GR, el GR 7 que més amunt s'ajunta amb el GR11.


Continuem baixant el magnífic camí empedrat i arribem a unes noves bordes. Aquestes són les Bordes d'Entremesaigües.



Passades les bordes d'Entremesaigües trobem el pont Sassanat que travessa el riu Madriu. Ja ens queda poc per arribar al lloc on hem començat.


El camí és empedrat en tot moment. Molt frondós de vegetació als seus voltants. 


I xino-xano arribem al cotxe i ara si, donem per finalitzada l'activitat.


En resum és una ferrada molt bonica, llarga però sense punts complicats. Amb un petit pont tibetà molt espectacular i amb una tornada per una fantàstica vall que és Patrimoni de la Humanitat. Que més es pot demanar? Doncs l'Arnau ho té clar!!!!




Fins la propera!
Arnau, Txell i Onofre.