GAUDIR, VIURE, SENTIR...

A vegades l'única manera de gaudir de quelcom màgic, és amb l'esforç d'arribar-hi per tu mateix....prove-ho i veureu quina satisfacció!!!.

EMOCIÓ, AL.LEGRIA, PAÍS...

Tocar el sostre de Catalunya amb tant sols 6 anys...Va ser molt emocionant!!!.

COMPLICITAT, AMISTAT, EL MÓN, ELS PETITS MOMENTS...

Dues persones, dos caràcters, dues voluntats...que juntes...ho poden fer TOT. Sobretot gaudir dels bons moments!!!.

REPTES, AVENTURES...

Toubkal. El nostre primer gran repte. Una foto...unitat, nucli, fort, indissoluble. I ara...a per més!!! .

ESFORÇ, SATISFACCIÓ, ORGULL...

Una foto. Sobren les paraules. Quan ho vaig veure a través de l'objectiu sabia que seria la meva foto preferida per molt de temps...

diumenge, 31 de març de 2013

Painomi (La grata sorpresa!)


Anava jo -ara farà uns mesos- amb el cotxe escoltant el programa de “La Tribu” a Catalunya radio, quan presenten a un grup de 5 noies de tant sols 18 anys que de nom es diuen les Painomi i que interpretaran la cançó “Corren” dels Gossos (Que van presentar al concurs Teen Star). 
I com sempre, ja traiem conclusions abans d’hora: Buff! 5 noies de 18 anys i que es posen un nom tan extrany com Painomi ( més endavant he sabut que és el nom d’un postre japonès), i que tocaran un clàssic dels Gossos (cançó difícil d’interpretar si no hi ha un conjunt armònic de bones veus). Així doncs, que vols esperar!. 
Doncs, que vull esperar???? Hòstia! Sorpresa total! Al.lucino amb la versió. Veus fantàstiques, bona instrumentalització i sense una bateria que marcant contínuament el ritme com els grups tontets! La veritat és que em sorprenen gratament.

Arribo a casa i el primer que faig és fer una cerca al tot omnipresent Google
 – Acudit fàcil: - Oye, Google debe de ser mujer, no?
                         - Porque
                         - No te deja terminar una frase que ya te está dando sugerencias!!!
(Bé, després d’aquest parèntesi tonto segueixo. Ho sento pero no m'he pogut estar de fer-ho! Jejeje!).

Veig que han tret un disc, “estimat convidat” el qual es posarà a la venta en un mes. (El disc per ser el primer està bé, però NO és res excepcional. Sona una mica monòton i les lletres… Però tenen 18 anys i tenen totes carrera musical i això es nota). Tenen talent suficient i formació com per arribar molt lluny.

Però la cançó que més m’ha sorprès sens dubte, és la versió que van presentar en el 1er concurs de versions dels Amics de les Arts, amb la cançó “Lousiana o els camps de cotó”.
Sabeu que soc molt crític amb els grups catalans que tenim en aquest moment. Que fora dels Manel, la resta són grupets que…… Bé, deixem-ho per un altre dia! Que aquest post és per parlar de les Painomi. 

Doncs bé, “Lousiana o els camps de cotó” és una cançó de l’últim disc dels Amics de les Arts: “Espècies per catalogar” del 2012. És la cançó que més m’agrada del disc juntament amb “Tots els homes d’Escòcia”. És una cançó especial, amb bona lletra i música, però…. tot i així em faltava alguna cosa que no em satisfeia, que no la gaudia plenament. I ara ja sé que era! La interpretació!!!. D’ençà que he sentit la versió de les Painomi que NO me la puc treure del cap!. Per mi han alçat el que era una bona cançó a una Gran cançó. Lletra (absolutament fabulosa) lligada a la perfecció amb la seva música.

La cançó ens parla de la nostàlgia d’estar lluny de la família i de la llar quan per esperit aventurer o per discrepàncies familiars (cas de la cançó) algú marxa molt lluny de casa durant un llarg període de temps. Al final, el temps ho cura tot i al que no pots renunciar mai és al calor, la tendresa, els records, la nostàlgia dels teus….
Aquest és el cas de la cançó. Parla d’un fill que després de molts anys d’haver marxat de casa, escriu una carta als seus pares explicant-los que està bé, que ha voltat mig món,  que les ha passat de tots colors, però que al final s’ha assentat. Que té una filla de 3 anys i quan li mira als ulls, són com els de tu, pare. Que quan baixa al poble hi ha un avi que li fa pensar en algú…
Desprèn tendresa per totes bandes amb frases emotives com l’estrofa final: “I que, per molt lluny que estigui, no hem de tenir por, quan s’hi hagi de ser, hi serà. Diu que un dia i hem d’anar, que l’avisem amb temps, però que té llits de sobra”.

Aquí us la deixo perquè la gaudiu els qui no la coneixeu:



Va, tot i que ja teniu l'enllaç més a munt també us poso la versió de "Corren" dels Gossos per si us fa mandra fer clic a l'enllaç!


dissabte, 30 de març de 2013

Benvinguda


Benvinguts al nostre Bloc!

Som l’Arnau, la Txell i l’Onofre i comencem aquest bloc per compartir amb tots el nostres amics (i de qui vulgui), totes aquelles experiències i aventurilles familiars que ens porten a “imaginar” el nostre particular Setè Cel.

Per què el nom del bloc: Camins al Setè cel?

El Setè Cel, és una cançó de Jaume Sisa que va sortir publicada al 1975 en el disc “Qualsevol nit pot sortir el sol” (fantàstic disc i que un altre dia en parlarem). En aquesta cançó ens explica que hi ha 7 Cels possibles: El primer Cel és aquell que se’ns ha transmès generacionalment. Un cel “inventat” fruit de la nostra cultura i creences. Un cel ancestral, amb molts condicionals i plegat de normes sobre el bé i el mal... El segon cel és aquell que un pot interpretar, condicionat d’aquest primer o també podria ser aquell imaginat però passatger fruit d’un moment puntual i determinat. Llavors venen els més complicats, el tercer i quart cel que sols estan a l’abast d’aquelles persones extremadament reflexives, filosòfiques i que són difícils de plasmar en la realitat (diguem tipus...Punset). Arribem al 5è cel. Aquest segurament és el cel real, l’autèntic, el que mai ningú ha vist i per tant no podem saber res ferm i cert d’ell. I així arribem al Setè Cel, que és l’únic que importa. És aquell que crees tu en el teu subconscient, fruit d’alimentar-lo de les bones vivències i experiències viscudes mentre fas el viatge cap a Ítaca (podríem establir un paral·lelisme). Aquest és l’únic cel que realment importa i, per tant, hem de recórrer tots aquells camins que ens puguin dur a ell. Augmentant cada dia aquelles vivències que per a nosaltres seran úniques, màgiques e intransferibles.

Així doncs, hi ha tants Set Cels com persones existeixen. Cadascú ha de seguir aquells camins que el portin a una exaltació de plaer físic i mental, impregnant la totalitat de les seves neurones amb vivències i experiències que seran úniques i que de ben segur el guiaran cap al seu particular cel. Malgrat a vegades la vida ens porti per camins pedregosos que dificulten (i molt) el camí i la il.lusió.

Un savi va dir un dia: “La vida no es mesura per la quantitat de vegades que un respira, sinó pels moments que et deixen sense alè!”.

Per tant, Carpe Diem” i deixa’t d’hòsties!!! Que la vida, és allò que et succeeix mentre insisteixes en fer plans.

Arnau, Meritxell i Onofre.



I pels qui no coneixeu la cançó us deixo amb aquest vídeo d’en Serrat que la interpreta magistralment. La va recopilar en el disc “d’un temps d’un País” de l’any 1996 en un homenatge a la Nova Cançó i als Setze Jutges, després d’un llarg període de NO treure cap disc en català (però d’això ja en parlarem un altre dia).