Pels qui sou de fora i no les coneixeu, dir que és una festa declarada d'Interès Turístic i Festa Tradicional d'Interès Nacional. Que val la pena deixar-s'hi caure una tarda de dissabte o de diumenge per passejar pels carrers i gaudir d'una festa diferent, tranquil.la i de tradició. Que aquests dies de Corpus, hi ha vida més enllà de la Patum de Berga!.
És la festa cultural més representativa del nostre poble, i es celebra cada any pel Corpus (de dijous fins el dilluns). El seu origen remunta fa més de 600anys quan es guarnien els carrers al pas de la processó del Santíssim Sagrament. Els carrers s'engalanaven amb garlandes vegetals, flors i branques de boix i d'olivera.
A dia d'avui, la festa d'origen religiós s'ha transformat en una festa lúdica i de caràcter més laic. Tot i mantenir també les misses en commemoració del Corpus. Els carrers ja no es guarneixen d'elements vegetals per passar a que cada carrer tria un tema i el decora amb molta imaginació, utilitzant diversos materials de forma totalment artística i manual.
La currada que fa la gent que hi participa és realment increïble. L'Antònia (la meva sogra) que hi participa de forma molt activa en un dels trams de carrer que s'engalanen, m'ha comentat a tall d'exemple, que cada dona del grup aquest any ha realitzat més de 1200 flors. Això vol dir retallar i després muntar més de 15000 flors amb la gràcia suficient com per quedar així:
Aquest any hem pogut comptar amb la presència del programa de TV3 "Divendres" durant tota la setmana. Això ha afavorit una mica més a fer extensiva la difusió de la festa arreu de Catalunya que té la mala sort de coincidir i quedar eclipsada per la tot omnipresent Patum de Berga.
Els carrers que aquest any han enramat són:
1er Tram del Carrer Cos: Dedicat als Gegants
2on tram del Carrer del Cos dedicat al Japó:
El tercer tram carrer del Cos amb el tema d'un bosc.
El carrer Sant Bernat anava dedicat a l'artista M.C. Escher amb les seves figures impossibles.
El carrer Clos dedicava el carrer a la pluja, tant omnipresent sempre en algun moment durant el Corpus.
El carrer Angel Guimerà ha fet homenatge al Canal Gran de Venècia. Carrer que lluïa al meu parer molt més a la nit.
El carrer Unió va triar el tema sobre el Caprici de Gaudí de Comillas amb una portalada espectacular.
I em sap greu però em falta el carrer St. Esteve que no tinc fotos.
Com no podia ser d'una altra manera, sempre que hi ha festes en un poble, també hi ha els "autoxoques"!!!
A més dels carrers engalanats, hi ha moltes activitats adjuntes de diversos caires. Així hem pogut veure una exposició d'objectes col.leccionables, gegants i nans, sardanes, ball amb l'orquestra Rosaleda i una altre edició fantàstica sobre el Retaule dels Embotits realitzat, cantat e interpretat per la Coral Nova Harmonia. Va estar molt bé i amb un gran so. Per cert.
A més de tot això, hi ha hagut moltes altres coses interessant que els que no heu vingut us heu perdut. Com per exemple un altre concert del grup de gospel: The River Troupe Gospel al parc municipal Pere Sallés
La festa va acabar dilluns amb les Balladetes amb els nens de col.legi i la cercavila de gegantons i nans.
Així és que ja sabeu, si us ho heu perdut, apunteu-vos-ho a l'agenda per l'any que vé!!!
Gianna Nannini possiblement és la meva cantant italiana preferida. Va néixer al 1956 i es va fer famosa el nostre país, sobretot per un anunci de cotxe on van triar de música una cançó seva: "Meravigliosa Creatura". Per cert, gran, gran, tema.
La seva veu esberlada, trencada és increïble, fabulosa, et transporta. I en la meva opinió en la cançó que més brilla és sens dubte en "Aria".
És una de les meves IMPRESCINDIBLES. La trobo sublim. És una d'aquelles cançons que sols començar a escoltar-la ja saps que serà especial. És absolutament brillant. La seva veu hi encaixa a la perfecció.
Aquí us la deixo. Tot i que personalment m'agrada més interpretada per ella sola, el video clip de la cançó és molt dolent i us deixo aquesta versió que va gravar amb el cantant Tose Proeski que és molt més emotiva. La seva veu llueix força menys, però el vídeo amb la seva imatge, els seus somriures, mirades i la veu clara de Tose la fan una versió sonora i visual excepcional.
Aquest cap de setmana vam anar al Teatre Goya (Barcelona) a veure l'obra de teatre "Bona Gent".
Vaig triar les entrades perquè havia sentit que estava força bé ( també perquè hi havia descompte "Atràpalo" tot s'ha de dir), i que la idea de portar aquest text aquí era de Josep Maria Pou, i per tant un plus de seguretat en la tria.
Doncs, no podia haver fer una tria millor! Vaig gaudir molt al llarg de tota l'obra i no vaig mirar el rellotge al llarg de l'hora i quaranta minuts que dura aquesta. És molt fluïda i amb un tempo impecable.
La podríem definir com una "TRAGICOMÈDIA". L'obra tracta les diferències de classe socials que existeixen. Tema, per altra banda de rabiosa actualitat. Potser l'única pega és que està molt centrada en Estat Units, però fàcilment i cada cop més, pot generalitzar-se en el nostre país. On cada cop s'està accentuant més la diferència de classes socials, polaritzant els dos extrems i disminuint la classe mitja.
L'obra no et deixa indiferent. És impossible! i quan acaba, entre mig d'emocions, dubtes, impotència, ràbia…. se't generen moltíssimes preguntes que l'obra deixa a l'aire per a la reflexió personal:
Podem lluitar contra unes barreres immaterials de la societat, que actuen com a obstacle insalvable i que ens mantindran sempre a la corda fluixa? Els nostre origen ja ens marca el nostre destí? O sempre tens l'oportunitat de triar, escollir. Si treballes fort, la vida sempre t'acaba recompensant?. O per altre banda la SORT influeix en el nostre destí?. Tothom té el que es mereix, allò que s'ha buscat, esforçat, guanyat, treballat?, l'orgull es bò? o……. potser és una barreja de tot? Uff! Et fa reflexionar!!!
ARGUMENT:
La història està ambientada en un suburbi de Boston i poc a poc planteja un intens xoc entre les diferents realitats socials (rics/pobres). Aquest xoc de classes, està extraordinàriament ben representat pels dos grans protagonistes, Mercè Arànega (la Margaret) que interpreta a una dona, mare soltera d'una filla amb un retard mental important i que viu la seva "mala vida" en un barri "de mala mort" on les oportunitats de tenir una vida millor, de sortir del barri, de la violència, de la pobresa, ho viuen resignadament com un impossible. Queixant-se sempre de la seva mala sort. L'altre extrem està el Mike (Àlex Casanovas) que interpreta el metge que es va criar en aquest barri però que va lluitar per sortir-se'n i deixar-ho tot enrere. Ara viu molt acomodadament en un dels millors barris de la ciutat i sols recorda "historietes" (parcials) del barri per entretenir als seus amics rics. Entre mig de tot això hi ha els altres personatges secundaris que son la llogatera, l'encarregat, la dona negra del metge (Carol Muakuku. de llarg la pitjor interpretació) i l'amiga de la protagonista (Àngela Jové que per mi també borda un paper entranyable).
He de dir que els dos actors principals no son precisament sants de la meva devoció. Sempre penso que sobreinterpreten, no em fan entrar en els personatges. Aquesta vegada tant la Mercè com l'Àlex estan absolutament sublims!. Entres dintre dels personatges de seguida.
L'obra comença amb l'acomiadament de la feina de la Margaret i ja fa un retrat perfecte de com serà el personatge. Comença amb força humor, tractant les penes de la Margaret amb gràcia per no caure amb la pena i la duresa del personatge. Descriu molt bé la seva vida i la de l'altre gent del barri (l'amiga, la llogatera i fins i tot l'encarregat) on per passar les penes sols tenen la distracció de les xafarderies i de tant en tant anar al bingo. Però llavors entra en escena el Mike (Àlex Casanovas) i poc a poc, a mida que avança l'obra es va diluint la comicitat d'aquesta per passar a situacions cada vegada més tenses on té el seu punt més àlgid quan explota a la casa de Mike (el metge) on es fa evident la diferència de classes, la duresa de la crisis, la desesperació i lo diferent que es viu per uns i per altres. (per mi és frapant quan la Margaret agafa un gerro de no res, lo important que és pel metge i la seva dona en contraposició als problemes reals que viu ella).
En fi, una obra MOLT ACONSELLABLE. Dramàtica, però tractada amb bon humor. Fluïda, amb una brillant interpretació sobretot dels dos protagonistes però també de la resta d'extres i que acaba deixant a l'espectador amb un nus a la gola, alguna llàgrima a punt de caure i sobretot t'obre la ment a preguntes i reflexions….
El Posets o Punta Llardana és el segon cim més alt del Pirineu tant sols uns 30cm més baix que el rei, l'Aneto, i això li ha restat molt de protagonisme. Sobre la seva alçada ja comencem amb el ball de xifres. Segons observo en les dades al refugi i llavors als mapes de L'Institut Geogràfic Espanyol dóna 3369m. Moltes webs com la Wikipedia Internacional 3371m (l'espanyola 3375m), i els últims articles que he consultat, com el de la revista "Grandes Espacios" (nº 187 especial Posets) o els mapes de l'Editorial Alpina també donen 3375m. Així que agafarem aquesta última xifra com a referència.
És un cim llarg de fer però que no comporta cap dificultat tècnica per les seves vies "normals", cosa que el fa accessible a qualsevol alpinista ben entrenat. No necessites de material especial (fora de l'hivern. Material bàsic), i la seva cresta és suficientment ample com per si tens precaució no tenir cap dificultat afegida.
És un dels cims més agraïts del Pirineu donada la seva situació més al sud i que no té grans cims al voltant que li restin visibilitat. Això, li permet ser un mirador esplèndid de tot el Pirineu. Les seves vistes són absolutament majestuoses i impactans miris per la vessant que miris. Gosaria a dir, sense por a equivocar-me massa, que són les millors panoràmiques de 360º que pots tenir de tot el Pirineu.
Les seves vies d'accés són diverses. Les més freqüentades o "normals" són per la vall d'Eriste i la vall d'Estós. Aquesta última és més llarga i exigent. La ruta que descriurem i que hem fet, és per la Vall d'Eriste (també anomenada "Ruta Real"), fent nit al refugi d'Ángel Orús (Forcau) per pujar l'endemà al Posets per la temuda Canal Fonda i crestejant posteriorment fins al cim.
ACCÉS:
Hem d'arribar al poble d'Eriste que està a uns 3-4 Km abans d'arribar a Benasque (carretera A-139). Just al final del poble abans de passar un hotel de dos estrelles que hi ha a la dreta de la carretera, surt una pista asfaltada a mà esquerra de la carretera (està senyalitzat).
Hem de seguir aquesta pista (uns 5km) que de seguida agafa alçada. És apta per qualsevol vehicle, i la major part està asfaltada (en no molt bones condicions). Hem de seguir les indicacions cap al Refugi Ángel Orús o Cascada d'Espigantosa. Així arribem fins l'aparcament de Pleta d'Estallo on deixarem el cotxe. Estem a 1550m.
FITXA TÈCNICA:
MAPES:
CRÒNICA:
Dissabte Tarda: Arribem a Pleta d'Estallo a les 16h. Ens preparem i comencem a caminar direcció al refugi Angel Orús (Forcau). Als 2-3 minutets ja estem davant de la cascada d'Espigantosa. El camí està marcat com a PR 36 (marques grogues i blanques) i passat el pont de seguida s'estreny marcant un caminet molt bonic de fer però a l'hora també de força pendent. Aquí la primavera acaba d'arribar i encara no han brotat els arbres.
Al cap d'una horeta de camí arribem a una zona ja més oberta al costat del pont de Presentet. El camí aquí ja és més desdibuixat, la neu ja fa més acte de presència i costa més de seguir el camí. No van sobrats de marques però amb una mica d'atenció el camí no té pèrdua. Ens costa prop de dues hores arribar fins al refugi. Estem a 2095m, i per tant hem fet 550 m de desnivell, 3'1 Km de distància i 1,45 hores de caminada. S'ha d'anar en compte si es fa aquest camí a l'hivern, ja que té varis trams força exposats a allaus.
El refugi d'Ángel Orús, és un refugi gran amb calefacció i Wifi lliure!!!!!. No hi ha cobertura de telèfon. Les instal·lacions estan molt bé. Té capacitat per 98 places repartides en diverses habitacions. El telèfon de contacte: 974344044. Els guardes son força amables i t'atenen sense problemes. El seu punt dèbil és el menjar. Sobretot l'esmorzar (cafè amb llet, galetes i mini madalenes). Quasi bé segur que és un dels refugis més ben acomodats dels que hem estat i segurament també en un dels que pitjor hem menjat. També els horaris dels menjars són molt estrictes. El sopar és a les 19,30hores!!!! i val més que siguis puntual o et pots quedar sense.
Després de sopar juntament amb uns companys que hem conegut també del Bages, fen unes partidetes al parxis i..... A dormir! que a l'endemà toca diana força d'hora!
Diumenge: Ens llevem per esmorzar a les 6h. El dia es presenta clar i amb menys fred del que esperàvem. Un cop esmorzats i revisades les motxilles comencem a caminar sobre les 7,15hores. Tot i que hem dut les raquetes, valorem l'estat de la neu i decidim deixar-les al refugi.
El camí comença just darrera del refugi agafant direcció nord-oest, progressant pel barranc de Llardaneta i deixant a la nostra esquerra la cresta i pic de Forcau.
Comencem ja ràpidament agafant desnivell, salvant més d'una pala que ens obliga a fer forces ziga-zagues per superar el seu desnivell, fins que arribem a una zona ja més planera on es divisa clàrament l'entrada a la Canal Fonda. Direcció que hem de seguir.
Quan arribem a la canal Fonda aquesta impressiona força. Té dues parts força diferenciades pel seu pendent. Els primers dos terços de la canal es fan força bé, però l'últim tram el desnivell a salvar és més que considerable i ens obliga a fer ziga-zagues contínues per salvar la seva pendent. S'ha d'anar en compte si hi ha molta neu ja que aquest tram és la zona més exposada a allaus. De fet podem veure pel camí restes d'allaus que han caigut. S'ha de dir que ens ha costat força superar l'últim tram de la canal degut a la seva inclinació i a l'estat de la neu que sorprenentment aquí, estava molt tova. En moltes ocasions ens enfonsàvem fins a mitja tíbia, fet que ha alentit i dificultat la progressió en aquest tram. Començo a tenir dubtes de si la decisió de deixar les raquetes al refu ha estat bona idea, doncs al tornar la neu pot estar molt pitjor amb el sol, que per sort per altre banda tenim.
Un cop superada la canal Fonda arribem al coll on a la nostra esquerra queda el Dent de Llardana amb la seva vista imponent. Hem quedo amb ganes de pujar-hi, però hi ha massa neu i aquesta ja no està en masses bones condicions. Massa arriscat. Així que ho deixarem per una altra ocasió. Aquí, al coll, val la pena agafar aire i fins i tot una paradeta per recuperar forces.
Ara hem de girar a la dreta i salvar una altra tongada de desnivell (també important) per la part que anomenen "l'esquena del Posets" i que ens durà fins a la cresta d'aquest. Aquí, en unes pedres i amb el solet és a on decidim fer una paradeta per menjar alguna cosa i que no ens faltin les forces pel tram final.
La cresta és llargueta però no comporta cap dificultat. Sols precaució. Les vistes aquí ja son formidables i ens deixen entreveure el que ens espera al cim.
Ara sols toca seguir-la i ens durà directament fins al cim.
El cim és petit i de forma trapezoïdal. No ens ha defraudat, i tal i com ja he dit abans possiblement ens ofereix les millors vistes panoràmiques de tot el Pirineu. Hem tardat 3,45 hores. Un temps fantàstic! Llàstima no haver arribat 15 minuts abans o després, ja que hem coincidit força gent al petit cim que veníen també de la banda de Viadós, cosa que ens ha agoviat una mica al no poder-nos estar més estona gaudint de la soledat del cim i contemplant les fenomenals vistes. Fins i tot arribant a casa, me'n adono que no he fet fotos panoràmiques de l'esplèndida vista que teníem, cosa que ara me'n arrepenteixo!!!!.
Bé, toca baixar pel mateix camí. Desfem la cresta, ara amb més de compte que pujant fins arribar de nou a la canal Fonda. La neu està tova però perfecte per baixar directament en línia recte clavant els talons. I així, ràpidament hem desfet la canal que tant d'esforç ens ha costat fer quan pujàvem.
Xino-xano, tornem fins arribar al refugi gaudint del dia preciós que ens fa. La tornada fins al refugi, no se'ns ha fet gens pesada. El temps és excel.lent i la progressió amb els crampons força ràpida.
En arribar al refugi, mengem una mica i descansem una estoneta abans de tornar fins al cotxe. Ja tenim ganes d'arribar a casa i encara queda un bon tram de camí.... i de cotxe!!!.
Uff! la tornada del refugi al cotxe si que se'ns ha fet eterna!!!. Molt més llarga que quan l'hem fet pujant. És el que té el cansament i la falta ja de forces. Però estem molt satisfets i contents d'haver fet per fi el Posets.
En resum: és un cim molt recomanable de fer. Segurament maltractat per ser el virrei del Pirineu i viure a ombra de l'Aneto. Però la manca de dificultats tècniques i la recompensa de les seves meravelloses vistes de 360 graus, el fan un cim imprescindible per tots aquells amants de la muntanya. Això si, s'ha d'estar mínimament en forma ja que és una mica llarg de fer. Però l'esforç, ben paga la pena!
Us deixo amb un fotomuntatge de la sortida, a veure si us agrada.
Ah!, per cert. 0-3-3!!! Segueixen les caigudes de cul!
"The River" és la cançó principal de l'àlbum (amb el mateix nom) que va treure a l'octubre del 1980 el Boss. (un doble disc amb 20 cançons!!!!. La seva inspiració per compondre és increïble!
Aquesta cançó és una obra mestre. La seva lletra és brutal i reconec que se'm han escapat més d'un cop alguna llàgrima.
El Bruce, prové de classe obrera, d'aquells anys durs als Estats Units. En la cançó ens explica de forma commovedora la pèrdua prematura de l'adolescència, en una societat fortament marcada per valors i normes quan degut a un embaràs, s'acceleren tots els esdeveniments per acabar canviant-ho tot. La seva vida fa un gir inesperat per passar a ser com la del pare, monòtona, sense alegria, treballant guanyant lo just per sobreviure en un barri obrer, sense masses esperances ni projectes o il·lusions. I sols pot somniar, viure, ser lliure quan torna al riu i recorda….
Les frases son absolutament brutals!!! T'engloba una sensació de ràbia i tristesa alhora increïble!. Per exemple quan explica amb la fredor de com es van casar.
Aquesta versió per mi és la millor que ha fet el Bruce de "The river". És lleugerament més lenta que les habituals i un xic més llarga, però quan comença amb l'harmònica, l'escenari totalment fosc, sols il·luminant-lo a ell i comença a cantar amb la seva veu trencada…… Uff!!! IMPRESSIONANT!!!!! Està totalment immers en la cançó i desborda sentiments en cada moviment, estrofa….
És una de les meves IMPRESCINDIBLES!!!! És una obra d'art!
Aquí us la deixo, subtitulada pels que aneu coixos com jo amb l'anglès. Ja que sense la lletra, com sempre, NO seria el mateix!.
El Puigllançada és una muntanya fàcil del nord-est del Berguedà, de forma cònica i arrodonida que la fa ideal (quan hi ha neu) per fer una matinal amb raquetes. Tot i així, la seva alçada no és gens despreciable (2409m) que si li sumes l'aïllament geogràfic que pateix, fa que sigui un mirador fabulós de 360º des del seu punt zenital. Així doncs, podem observar tot el Prepirineu, Ripollès, Alt Berguedà i Cerdanya i varis cims del Pirineu. És interessant triar un bon dia, ja que degut a aquest aïllament geogràfic que pateix, també és molt sensible al vent que gairebé sempre bufa al cim.
Accés:
La més curta i directa és des de Coll de Pal, ja que parteix de 2000m i puja directa amb forta pujada fins al cim. Aquesta és una de les vies més utilitzades, però també segurament la que té menys interès. Una altre de les alternatives és des del Coll de la Creueta (sobre el Km 23) de la mateixa BV-4031, al qual caldrà sumar-hi uns 4-5Km més de recorregut que farem partint de la collada del Padró o del Plà d'Anyella cosa que la fa més recomanable en període estival però potser és un pel llarga per fer amb raquetes. L'itinerari que aquí descrivim és doncs el que surt d'entre la collada del Pedró i el Pla d'Anyella, partint de l'aparcament de l'Alabaus i que té uns 8,2Km de llargada i que podem fer en unes 3 horetes (2 de pujada i 1 de baixada) sense sumar-hi parades.
Fitxa Tècnica:
Mapes:
Crònica:
Sortint de l'aparcament del telecadira d'Alabaus (La Molina) fem un flanqueig ascendent cap a l'esquerra per una petita pista (direcció Coll de la Creueta) per desviar-nos de l'estació d'esquí fins assolir una coma molt clara amb alguns pins negres escampats i que es defineix força bé el recorregut a seguir malgrat l'absència de marques o fites.
Aquí de seguida comença el tram de més pendent que haurem de fer i el qual ens obligarà a fer unes quantes ziga-zagues per salvar una mica millor el desnivell. Estem a zero graus i l'estat de la neu és perfecte per avançar amb les raquetes.
Un cop a dalt d'aquest (i no sense un esforç considerable), arribem a una zona ampla i oberta, tancada per varies tanques de filferros i cordes que haurem de superar. A la nostra esquerra ens queda el Tossal de Rus (amb les seves terrasses). Avancem passant pels filats en direcció Sud-Oest on a la nostra dreta podem veure les pistes d'esquí. Seguirem amunt fins arribar al turó de l'Amorriador de Rus (2.297m) on ja es divisa clàrament el cim arrodonit del Puigllançada.
Ara ja sols toca enfilar la carena per després girar a l'esquerra fins assolir el cim (2.409m). A dalt d'aquest trobem un vèrtex geodèsic (amb una caixa per guardar un llibre de visites que no hi és) i uns metres més enllà un pessebre. Hi ha molta neu i sols queden al descobert les pedres al voltant del vèrtex geodèsic. Així que es pot arribar perfectament amb esquis o raquetes fins ben bé al cim.
El dia és esplèndid. Les vistes, tal i com es prometien son molt generoses miris per on miris. La silueta del Pedraforca és inconfusible, a l'igual que la Serra d'en Sija, Rasos de Peguera o el Comabona ben proper i a la llunyania la silueta de Montserrat. També observem la serra del Cadí i si tens bona orientació (no com la meva) pots observar també el Puigpedrós, Carlit, Pic de Peric, Puigmal, el Taga, Tossa d'Alp, Penyes Altes de Moixeró….. Ara sols falta identificar-les!!!
Com que el dia és clar i tenim sort que fa poc vent, ens donem el gust de tapar-nos bé i dinar al mateix cim gaudint del sol i de les vistes. Estem una mitja horeta i tornem desfent el camí pel qual hem vingut.
Ostres, ens pensàvem que nosaltres anàvem tard, però déu n'hi do de la gent que ens hem trobat pujant quan nosaltres ja baixàvem.
El baixar ha estat ràpid. La neu ja estava força pastosa però sols l'hem trobat ja en força mal estat en l'últim tram de baixada. Justament el de més desnivell on la neu ja eren "pastetes" i que ens ha fet anar amb força cura de no relliscar i caure. Bé, algú si que ha relliscat! oi???. Puntuació: 0 - 1- 0 (argot familiar).
Per tant sortideta matinal molt gratificant en la qual hem gaudit d'un bon dia, bones vistes i ens ha servit per fer un xic d'exercici, ja que aquest començament d'any NO hem tingut gaire bona sort amb el temps i ens ha esguerrat unes quantes sortides planificades.
En tornar cap a casa i passar per Castellar de n'Hug hem parat a veure les Fonts del Llobregat. Donat que el nen està estudiant en geografia el naixement dels rius Cardener i Llobregat. S'ha quedat una mica fotut en veure el naixement del Llobregat. Suposo que s'imaginava com una espècie de font (a mode d'aixeta) on a partir d'aquí naixia el riu!!!!
Sóc un fan incondicional de Joan Tardà de ja fa molt de temps.
Parla clar, i sap com mantenir l'atenció a tot el grup parlamentari espanyol amb les seves intervencions. És provocatiu, eloqüent, cínic i tot (en el meu parer) sense dir barbaritats. Treu de polleguera sobretot als diputats del PP i encara els encén més amb el seu posat i sobretot amb aquest accent català quan parla en castellà i que no pretén dissimular.
El conflicte de la llengua ja fa temps que està sobre la taula dels jutjats, d'una manera que sembla ridícula, fictícia, impossible! una broma!. Però no, no és pas cap broma!!!. El Tardà ja ho va dir fa temps al Parlament d'una forma que em va agradar moltíssim, amb la seva ironia que el caracteritza. Els hi explicava als parlamentaris la incoherència de la situació comparant-ho per exemple amb el Pais Valencià. Els parlava com si fossin nens de col·legi (o de pàrvuls) on se'ls ha de remarcar molt les paraules claus perquè se'n adonin i ho entenguin: "dotze!, doce!!! lo entienden?, doce, he dicho doce!!!….."). La seva intervenció no té preu:
Doncs bé, ara ja ha arribat la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), del 6 de març en resposta a una de les famílies que sol.licitava l'escolarització en castellà. Aquesta, especifica que l'aplicació de la sentència del Tribunal Suprem significa que cal garantir el castellà com a llengua vehicular no només per al nen que ho demani sinó "per a tota la classe" en la qual estigui matriculat.
El departament d'Ensenyament ofereix aquesta resposta en forma d'atenció individualitzada a l'alumne que ho sol.licita en els primers cursos d'escolarització. Doncs bé, la nova interlocutòria del TSJC deixa clar que NO és suficient amb aquesta atenció individualitzada, sinó que ha d'ampliar-se "a tota la classe o unitat escolar de la que forma part aquell alumne". "Allò acordat afecta l'alumne juntament amb els seus companys". És a dir, que si un sol alumne demana l'escolarització en castellà, cal canviar la llengua d'ensenyament a l'aula sencera!. Així, si un sol alumne ho demana, per preservar el seu dret, no es té en compte els drets de tots els altres alumnes de la classe. Bé, parlo d'alumnes quan hauria de parlar de pares. Dubto que els pobres nens vulguin estar en aquesta problemàtica per iniciativa o conviccions pròpies.
Doncs bé, Joan Tardà (i també Alfred Bosch i Teresa Jordà posteriorment), han fet la seva reivindicació al Parlament espanyol com a mostra de protesta per la decisió del TSJC, argumentant que "el PP sempre sosté que el que val a Catalunya val a tot Espanya, en lògic paralelisme i en justa correspondència, i per tant, si un sol diputat exigeix a la cambra un canvi de llengua al català, aquest obliga a canviar d'idioma a la cambra sencera". I sense ni pensar-s'ho ha seguit el seu discurs a la tribuna d'oradors en català. No s'ha fet esperar la resposta del president de la cambra -Posadas- advertint-lo a l'ordre i que seguís el reglament i afegint quelcom força interessant com "Entiendo que incluso su argumento puede ser interesante, pero no procede. Aténgase al reglamento". Tardà ha continuat en Català i en avisar-lo 3 cops a l'ordre ha estat expulsat de la tribuna d'oradors.
Però millor que ho veieu, ja que és molt interessant i com la majoria d'intervencions del Tardà…. No té preu!.
Cada vegada queda més clar que el diàleg amb Espanya sembla més impossible. No se'n adonen que amb aquestes actituds són ells qui no deixen sortida a la gent. És una decisió increïble per part d'un tribunal (i a sobre és el de Catalunya) que pugui donar una sentència com aquesta. Si a sobre tens en compte que en els controls, la mitja de l'assignatura de llengua castellana a Catalunya està lleugerament per sobre de la mitjana espanyola, llavors el problema és: lingüístic, d'educació, integració o simplement polític????…….. O potser el que volen és dividir una societat i plantejar uns problemes on no hi son? Dóna peu a més d'una reflexió!!!!
Anava jo -ara farà uns mesos- amb el cotxe escoltant el programa de “La Tribu” a Catalunya radio, quan presenten a un grup de 5 noies de tant sols 18 anys que de nom es diuen les Painomi i que interpretaran la cançó “Corren” dels Gossos (Que van presentar al concurs Teen Star).
I com sempre, ja traiem conclusions abans d’hora: Buff! 5 noies de 18 anys i que es posen un nom tan extrany com Painomi ( més endavant he sabut que és el nom d’un postre japonès), i que tocaran un clàssic dels Gossos (cançó difícil d’interpretar si no hi ha un conjunt armònic de bones veus). Així doncs, que vols esperar!.
Doncs, que vull esperar???? Hòstia! Sorpresa total! Al.lucino amb la versió. Veus fantàstiques, bona instrumentalització i sense una bateria que marcant contínuament el ritme com els grups tontets! La veritat és que em sorprenen gratament.
Arribo a casa i el primer que faig és fer una cerca al tot omnipresent Google
– Acudit fàcil: - Oye, Google debe de ser mujer, no?
- Porque
- No te deja terminar una frase que ya te está dando sugerencias!!!
(Bé, després d’aquest parèntesi tonto segueixo. Ho sento pero no m'he pogut estar de fer-ho! Jejeje!).
Veig que han tret un disc, “estimat convidat” el qual es posarà a la venta en un mes. (El disc per ser el primer està bé, però NO és res excepcional. Sona una mica monòton i les lletres… Però tenen 18 anys i tenen totes carrera musical i això es nota). Tenen talent suficient i formació com per arribar molt lluny.
Però la cançó que més m’ha sorprès sens dubte, és la versió que van presentar en el 1er concurs de versions dels Amics de les Arts, amb la cançó “Lousiana o els camps de cotó”.
Sabeu que soc molt crític amb els grups catalans que tenim en aquest moment. Que fora dels Manel, la resta són grupets que…… Bé, deixem-ho per un altre dia! Que aquest post és per parlar de les Painomi.
Doncs bé, “Lousiana o els camps de cotó” és una cançó de l’últim disc dels Amics de les Arts: “Espècies per catalogar” del 2012. És la cançó que més m’agrada del disc juntament amb “Tots els homes d’Escòcia”. És una cançó especial, amb bona lletra i música, però…. tot i així em faltava alguna cosa que no em satisfeia, que no la gaudia plenament. I ara ja sé que era! La interpretació!!!. D’ençà que he sentit la versió de les Painomi que NO me la puc treure del cap!. Per mi han alçat el que era una bona cançó a una Gran cançó. Lletra (absolutament fabulosa) lligada a la perfecció amb la seva música.
La cançó ens parla de la nostàlgia d’estar lluny de la família i de la llar quan per esperit aventurer o per discrepàncies familiars (cas de la cançó) algú marxa molt lluny de casa durant un llarg període de temps. Al final, el temps ho cura tot i al que no pots renunciar mai és al calor, la tendresa, els records, la nostàlgia dels teus….
Aquest és el cas de la cançó. Parla d’un fill que després de molts anys d’haver marxat de casa, escriu una carta als seus pares explicant-los que està bé, que ha voltat mig món, que les ha passat de tots colors, però que al final s’ha assentat. Que té una filla de 3 anys i quan li mira als ulls, són com els de tu, pare. Que quan baixa al poble hi ha un avi que li fa pensar en algú…
Desprèn tendresa per totes bandes amb frases emotives com l’estrofa final: “I que, per molt lluny que estigui, no hem de tenir por, quan s’hi hagi de ser, hi serà. Diu que un dia i hem d’anar, que l’avisem amb temps, però que té llits de sobra”.
Aquí us la deixo perquè la gaudiu els qui no la coneixeu:
Va, tot i que ja teniu l'enllaç més a munt també us poso la versió de "Corren" dels Gossos per si us fa mandra fer clic a l'enllaç!
Som l’Arnau, la Txell i l’Onofre i comencem aquest bloc per compartir amb tots el nostres amics (i de qui vulgui), totes aquelles experiències i aventurilles familiars que ens porten a “imaginar” el nostre particular Setè Cel.
Per què el nom del bloc: Camins al Setè cel?
El Setè Cel, és una cançó de Jaume Sisa que va sortir publicada al 1975 en el disc “Qualsevol nit pot sortir el sol” (fantàstic disc i que un altre dia en parlarem). En aquesta cançó ens explica que hi ha 7 Cels possibles: El primer Cel és aquell que se’ns ha transmès generacionalment. Un cel “inventat” fruit de la nostra cultura i creences. Un cel ancestral, amb molts condicionals i plegat de normes sobre el bé i el mal... El segon cel és aquell que un pot interpretar, condicionat d’aquest primer o també podria ser aquell imaginat però passatger fruit d’un moment puntual i determinat. Llavors venen els més complicats, el tercer i quart cel que sols estan a l’abast d’aquelles persones extremadament reflexives, filosòfiques i que són difícils de plasmar en la realitat (diguem tipus...Punset). Arribem al 5è cel. Aquest segurament és el cel real, l’autèntic, el que mai ningú ha vist i per tant no podem saber res ferm i cert d’ell. I així arribem al Setè Cel, que és l’únic que importa. És aquell que crees tu en el teu subconscient, fruit d’alimentar-lo de les bones vivències i experiències viscudes mentre fas el viatge cap a Ítaca (podríem establir un paral·lelisme). Aquest és l’únic cel que realment importa i, per tant, hem de recórrer tots aquells camins que ens puguin dur a ell. Augmentant cada dia aquelles vivències que per a nosaltres seran úniques, màgiques e intransferibles.
Així doncs, hi ha tants Set Cels com persones existeixen. Cadascú ha de seguir aquells camins que el portin a una exaltació de plaer físic i mental, impregnant la totalitat de les seves neurones amb vivències i experiències que seran úniques i que de ben segur el guiaran cap al seu particular cel. Malgrat a vegades la vida ens porti per camins pedregosos que dificulten (i molt) el camí i la il.lusió.
Un savi va dir un dia: “La vida no es mesura per la quantitat de vegades que un respira, sinó pels moments que et deixen sense alè!”.
Per tant, “Carpe Diem” i deixa’t d’hòsties!!! Que la vida, és allò que et succeeix mentre insisteixes en fer plans.
Arnau, Meritxell i Onofre.
I pels qui no coneixeu la cançó us deixo amb aquest vídeo d’en Serrat que la interpreta magistralment. La va recopilar en el disc “d’un temps d’un País” de l’any 1996 en un homenatge a la Nova Cançó i als Setze Jutges, després d’un llarg període de NO treure cap disc en català (però d’això ja en parlarem un altre dia).
