Som l’Arnau, la Txell i l’Onofre i comencem aquest bloc per compartir amb tots el nostres amics (i de qui vulgui), totes aquelles experiències i aventurilles familiars que ens porten a “imaginar” el nostre particular Setè Cel.
Per què el nom del bloc: Camins al Setè cel?
El Setè Cel, és una cançó de Jaume Sisa que va sortir publicada al 1975 en el disc “Qualsevol nit pot sortir el sol” (fantàstic disc i que un altre dia en parlarem). En aquesta cançó ens explica que hi ha 7 Cels possibles: El primer Cel és aquell que se’ns ha transmès generacionalment. Un cel “inventat” fruit de la nostra cultura i creences. Un cel ancestral, amb molts condicionals i plegat de normes sobre el bé i el mal... El segon cel és aquell que un pot interpretar, condicionat d’aquest primer o també podria ser aquell imaginat però passatger fruit d’un moment puntual i determinat. Llavors venen els més complicats, el tercer i quart cel que sols estan a l’abast d’aquelles persones extremadament reflexives, filosòfiques i que són difícils de plasmar en la realitat (diguem tipus...Punset). Arribem al 5è cel. Aquest segurament és el cel real, l’autèntic, el que mai ningú ha vist i per tant no podem saber res ferm i cert d’ell. I així arribem al Setè Cel, que és l’únic que importa. És aquell que crees tu en el teu subconscient, fruit d’alimentar-lo de les bones vivències i experiències viscudes mentre fas el viatge cap a Ítaca (podríem establir un paral·lelisme). Aquest és l’únic cel que realment importa i, per tant, hem de recórrer tots aquells camins que ens puguin dur a ell. Augmentant cada dia aquelles vivències que per a nosaltres seran úniques, màgiques e intransferibles.
Així doncs, hi ha tants Set Cels com persones existeixen. Cadascú ha de seguir aquells camins que el portin a una exaltació de plaer físic i mental, impregnant la totalitat de les seves neurones amb vivències i experiències que seran úniques i que de ben segur el guiaran cap al seu particular cel. Malgrat a vegades la vida ens porti per camins pedregosos que dificulten (i molt) el camí i la il.lusió.
Un savi va dir un dia: “La vida no es mesura per la quantitat de vegades que un respira, sinó pels moments que et deixen sense alè!”.
Per tant, “Carpe Diem” i deixa’t d’hòsties!!! Que la vida, és allò que et succeeix mentre insisteixes en fer plans.
Arnau, Meritxell i Onofre.
I pels qui no coneixeu la cançó us deixo amb aquest vídeo d’en Serrat que la interpreta magistralment. La va recopilar en el disc “d’un temps d’un País” de l’any 1996 en un homenatge a la Nova Cançó i als Setze Jutges, després d’un llarg període de NO treure cap disc en català (però d’això ja en parlarem un altre dia).
1 comentaris:
Acabo d'entrar per casualitat cercant un camí de ronda al vostre bloc, moltes felicitats, és profund, sincer, què millor que la cançó del setè cel. Jo també en tinc un, però parat, que aviat es tornarà a posar en actiu. Un plaer seguir-vos. Ara em queda llegir-vos.
Publica un comentari a l'entrada