INTRODUCCIÓ
Aquest dissabte hem anat a pujar el Garmo Negro. Un dels miradors excepcionals del Pirineu.
Es diu que el primer escalador documentat que hi va pujar va ser l'excèntric comte Henry Russell al 1876. No hem tingut gaire sort amb el temps (Altre cop s'ha equivocat l'AEMET) i això ens ha privat de gaudir de les seves magnífiques vistes des del cim, on es pot veure clàrament el Midi d'Ossau, Vignemale, Mont Perdut, Taillon, Bisaurin i un llarg etcètera. Podeu observar algunes fotografies en una de les webs que acostumo a consultar: La meteo que viene.
El punt de partida és des del Balneari de Panticosa. És un lloc privilegiat per pujar a varis tres mils que té la zona (Garmo Negro, Argualas, Algas, Infiernos) amb el gran avantatge que no cal aproximació, ja que si accedeix perfectament amb cotxe i t'estalvies així una jornada d'aproximació.
És un tres mil força accessible ja que no hi ha cap pas tècnicament complicat. L'única dificultat és el gran desnivell que s'ha de lliurar (1400m) i que no deixa ni un minut de respir, ja que no té pràcticament llocs planers on descansar, sinó una pujada contínua ja des del començament. Així l'únic que necessites és un estat de forma acceptable.
ACCÉS:
S'ha de passar el poble de Panticosa i a 8Km trobem el Balneari de Panticosa. Sols entrar-hi trobem un gran llac artificial a l'esquerra que és on hem de girar i aparcar el cotxe. En aquest costat del llac, a uns 200 metres hi ha una cascada i és per on comença el camí.
FITXA TÈCNICA:
MAPES:
CRÒNICA:
Comencem a caminar des del Balneari de Panticosa (1660m) a les 6,30hores del matí. A poc de començar al costat del llac ja arribem a la cascada que el seu soroll s'escolta des del balneari.
El camí segueix per la dreta d'aquesta per un caminet que ja no deixa cap replà per poder descansar i de seguida comença a agafar alçada.
Així anem pujant sense descans majoritàriament per dins del bosc amb un caminet molt fresat i bonic de fer si no fos pel desnivell que va adquirint que et treu l'alè i fa disparar el cor. En uns 45minuts arribem a una esplanada que l'anomenen Mallata Baja i que hi ha el nom a les pedres dels principals cims de la zona.
Aquest és el primer replà (sols en trobarem un altre, La Mallata Alta) on el desnivell et deixa respirar i agafar alè. Un cop sobrepassada la mallata tornem a entrar al bosc per la dreta d'aquesta i seguirem el camí sense pèrdua possible.
Així anem avançant fins sortir del bosc i trobar-nos una zona oberta on hi van baixant corriols d'aigua fruit del desglaç de la primavera. Aquí ja no hi ha camí, sols trobem alguna que altre fita però l'orientació del camí a seguir és força clara.
Poc després arribem a la Mallata Alta. Aquí comença la neu i obliga a posar-se els crampons. En aquest punt ja es veu clarament el nostre objectiu en la seva part central i hem de triar per on pujar. Tenim 3 opcions. Per la dreta direcció al Coll de Pondiellos que és per on es puja als cims de los Infiernos, per la canal central que tenim davant o rodejant per la seva esquerra fins anar a trobar el Coll d'Argualas. El camí central de la canal està mig nevat i mig torrent degut al desglaç així que no és una bona opció. El camí de la dreta direcció el coll de Pondiellos el veiem pitjor i així triem el camí de l'esquerra que és el més clàssic hivernal per la gent que hi va amb esquís de muntanya, ja que aquest cim és un dels més realitzats amb esquís. Triïs la opció que triïs s'ha d'anar a buscar sempre el coll d'Argualas que s'identifica molt clarament. Uff! però, el temps s'està complicant de valent!!!
La neu està molt tova, i costa avançar. les rampes aquí ja son d'una inclinació més que considerable i entre la neu dolenta per la calor i el temps que no té gaire bona pinta ens fa dubtar de si continuar o no. Però com que hem fet molt de quilòmetres i el camí de tornada és clar si es complica el temps ja girarem cua, i decidim de continuar.
Piano piano anem fent camí. Sort que NO fa gens de fred i el vent bufa fluix i així ens plantem a peus del coll d'Argualas (abans fem una paradeta per menjar-nos un tros de coca per si ens falten les forces. Tot i que hem esmorzat donuts de xocolata!!!).
Uff! tela la inclinació que té el coll. Ens ha costat molt superar-lo ja que hem tingut que obrir traça tot el camí enfonsant-nos fins a mitja tíbia. Portem les raquetes però amb la inclinació que tenim preferim per seguretat els crampons.
Arribem a dalt del coll i ara hem de fer la última rampa a banda dreta abans d'arribar al cim. Ens pensavem que lo pitjor ja ho haviem fet però no. La llargada i inclinació d'aquesta última ràmpa son de vèrtic!!!. Sort que aquí ens hem trobat traça oberta d'un esquiador i això ha facilitat i molt la pujada. Com a curiositat en anar pujant se'ns ha parat l'esquiador, que ja baixava i ens diu: "Va bien aprovechar la traza,eh?" No sabria dir en quin sentit ho ha dit, si per xerrar, fer-se el graciós, xulejar de que l'ha obert ell o si li feia ràbia.
Els últims 40-50 metres han estat duríssims. He obert traça perquè em semblava millor per on passar. Com podeu veure el la imatge de sobre, a l'Arnau li arribava la neu quasi fins els genolls i a nosaltres fins a mitja tíbia. Però en arribar a la carena, la recompensa és magnífica!!!
Ara sols toca fer la curta aresta fins arribar al cim!!! El temps ens dona una treva de 3-4minuts on tenim un xic de visibilitat. Llàstima que la banda Francesa NO es veu absolutament res! Per tant, ràpidament dues fotos abans de que es torni a tapar!!!
I ràpidament la foto clàssica de l'Arnau i jo que ens queden uns segons abans no es tapi tot altre cop!!!
Doncs res, que ens hem quedat sense les meravelloses vistes que prometia el cim. Tot i així hem d'estar contents per la finestreta de minutets que hem tingut, tot i que no hem pogut gaudir ni veure el Vignemale, Midi..... En fi, ara toca treure piolet que la baixada amb l'estat de la neu, és molt més complicada i arriscada. La neu està molt tova i la pala té gran inclinació. Així que hem de posar-hi els 5 sentits.
Un cop arribat al coll, la visibilitat si mirem enrera és nul.la. Així que tot i la mala sort, encara no ens podem queixar.
Ara sols toca desfer camí pel mateix lloc que hem vingut. Tot baixant ens trobem gent que puja i ens demana: "falta mucho?" amb una respiració ràpida i profunda. Ostres! que li dius? Que lo pitjor està per venir? Que tal i com ja està la neu no et serveix ni la traça oberta perque ara ja t'enfonses quasi fins als genolls?. Ara és quan te'n adones que encara que faci mandra matinar, a la primavera això és la diferència d'assolir el cim o de No arribar-hi. Ja que si ara tinguessim que pujar, de ben segur que hauríem desistit d'arribar al cim per la gran dificultat de la progressió.
Doncs res, us deixo amb un recull musical de les fotos perquè en gaudiu un xic més.
Ah! per cert, Ranking de cops de cul 1-2-4!!!! Aquest cop l'Arnau guanya! sobretot una que..... millor que NO expliquem!
Fins la propera!
Arnau, Txell i Onofre.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada