Garmo Negro (3064m)

INTRODUCCIÓ

Aquest dissabte hem anat a pujar el Garmo Negro. Un dels miradors excepcionals del Pirineu.

Es diu que el primer escalador documentat que hi va pujar va ser l'excèntric comte Henry Russell al 1876. No hem tingut gaire sort amb el temps (Altre cop s'ha equivocat l'AEMET) i això ens ha privat de gaudir de les seves magnífiques vistes des del cim, on es pot veure clàrament el Midi d'Ossau, Vignemale, Mont Perdut, Taillon, Bisaurin i un llarg etcètera. Podeu observar algunes fotografies en una de les webs que acostumo a consultar: La meteo que viene.

El punt de partida és des del Balneari de Panticosa. És un lloc privilegiat per pujar a varis tres mils que té la zona (Garmo Negro, Argualas, Algas, Infiernos) amb el gran avantatge que no cal aproximació, ja que si accedeix perfectament amb cotxe i t'estalvies així una jornada d'aproximació.

És un tres mil força accessible ja que no hi ha cap pas tècnicament complicat. L'única dificultat és el gran desnivell que s'ha de lliurar (1400m) i que no deixa ni un minut de respir, ja que no té pràcticament llocs planers on descansar, sinó una pujada contínua ja des del començament. Així l'únic que necessites és un estat de forma acceptable.

ACCÉS:

S'ha de passar el poble de Panticosa i a 8Km trobem el Balneari de Panticosa. Sols entrar-hi trobem un gran llac artificial a l'esquerra que és on hem de girar i aparcar el cotxe. En aquest costat del llac,  a uns 200 metres hi ha una cascada i és per on comença el camí.

FITXA TÈCNICA:

MAPES:

CRÒNICA:

Comencem a caminar des del Balneari de Panticosa (1660m) a les 6,30hores del matí. A poc de començar al costat del llac ja arribem a la  cascada que el seu soroll s'escolta des del balneari.

El camí segueix per la dreta d'aquesta per un caminet que ja no deixa cap replà per poder descansar i de seguida comença a agafar alçada.

Així anem pujant sense descans majoritàriament per dins del bosc amb un caminet molt fresat i bonic de fer si no fos pel desnivell que va adquirint que et treu l'alè i fa disparar el cor. En uns 45minuts arribem a una esplanada que l'anomenen Mallata Baja i que hi ha el nom a les pedres dels principals cims de la zona.

Aquest és el primer replà (sols en trobarem un altre, La Mallata Alta) on el desnivell et deixa respirar i agafar alè. Un cop sobrepassada la mallata tornem a entrar al bosc per la dreta d'aquesta i seguirem el camí sense pèrdua possible.

Així anem avançant fins sortir del bosc i trobar-nos una zona oberta on hi van baixant corriols d'aigua fruit del desglaç de la primavera. Aquí ja no hi ha camí, sols trobem alguna que altre fita però l'orientació del camí a seguir és força clara.

Poc després arribem a la Mallata Alta. Aquí comença la neu i obliga a posar-se els crampons. En aquest punt ja es veu clarament el nostre objectiu en la seva part central i hem de triar per on pujar. Tenim 3 opcions. Per la dreta direcció al Coll de Pondiellos que és per on es puja als cims de los Infiernos, per la canal central que tenim davant o rodejant per la seva esquerra fins anar a trobar el Coll d'Argualas. El camí central de la canal està mig nevat i mig torrent degut al desglaç així que no és una bona opció. El camí de la dreta direcció el coll de Pondiellos el veiem pitjor i així triem el camí de l'esquerra que és el més clàssic hivernal per la gent que hi va amb esquís de muntanya, ja que aquest cim és un dels més realitzats amb esquís. Triïs la opció que triïs s'ha d'anar a buscar sempre el coll d'Argualas que s'identifica molt clarament. Uff! però, el temps s'està complicant de valent!!!

La neu està molt tova, i costa avançar. les rampes aquí ja son d'una inclinació més que considerable i entre la neu dolenta per la calor i el temps que no té gaire bona pinta ens fa dubtar de si continuar o no. Però com que hem fet molt de quilòmetres i el camí de tornada és clar si es complica el temps ja girarem cua, i decidim de continuar.

Piano piano anem fent camí. Sort que NO fa gens de fred i el vent bufa fluix i així ens plantem a peus del coll d'Argualas (abans fem una paradeta per menjar-nos un tros de coca per si ens falten les forces. Tot i que hem esmorzat donuts de xocolata!!!).

Uff! tela la inclinació que té el coll. Ens ha costat molt superar-lo ja que hem tingut que obrir traça tot el camí enfonsant-nos fins a mitja tíbia. Portem les raquetes però amb la inclinació que tenim preferim per seguretat els crampons.

Arribem a dalt del coll i ara hem de fer la última rampa a banda dreta abans d'arribar al cim. Ens pensavem que lo pitjor ja ho haviem fet però no. La llargada i inclinació d'aquesta última ràmpa son de vèrtic!!!. Sort que aquí ens hem trobat traça oberta d'un esquiador  i això ha facilitat i molt la pujada. Com a curiositat en anar pujant se'ns ha parat l'esquiador, que ja baixava i ens diu: "Va bien aprovechar la traza,eh?" No sabria dir en quin sentit ho ha dit, si per xerrar, fer-se el graciós, xulejar de que l'ha obert ell o si li feia ràbia.

Els últims 40-50 metres han estat duríssims. He obert traça perquè em semblava millor per on passar. Com podeu veure el la imatge de sobre, a l'Arnau li arribava la neu quasi fins els genolls i a nosaltres fins a mitja tíbia. Però en arribar a la carena, la recompensa és magnífica!!! 

Ara sols toca fer la curta aresta fins arribar al cim!!! El temps ens dona una treva de 3-4minuts on tenim un xic de visibilitat. Llàstima que la banda Francesa NO es veu absolutament res! Per tant, ràpidament dues fotos abans de que es torni a tapar!!!

I ràpidament la foto clàssica de l'Arnau i jo que ens queden uns segons abans no es tapi tot altre cop!!!

Doncs res, que ens hem quedat sense les meravelloses vistes que prometia el cim. Tot i així hem d'estar contents per la finestreta de minutets que hem tingut, tot i que no hem pogut gaudir ni veure el Vignemale, Midi..... En fi, ara toca treure piolet que la baixada amb l'estat de la neu, és molt més complicada i arriscada. La neu està molt tova i la pala té gran inclinació. Així que hem de posar-hi els 5 sentits.

Un cop arribat al coll, la visibilitat si mirem enrera és nul.la. Així que tot i la mala sort, encara no ens podem queixar.

Ara sols toca desfer camí pel mateix lloc que hem vingut. Tot baixant ens trobem gent que puja i ens demana: "falta mucho?" amb una respiració ràpida i profunda. Ostres! que li dius? Que lo pitjor està per venir? Que tal i com ja està la neu no et serveix ni la traça oberta perque ara ja t'enfonses quasi fins als genolls?. Ara és quan te'n adones que encara que faci mandra matinar, a la primavera això és la diferència d'assolir el cim o de No arribar-hi. Ja que si ara tinguessim que pujar, de ben segur que hauríem desistit d'arribar al cim per la gran dificultat de la progressió.

Doncs res, us deixo amb un recull musical de les fotos perquè en gaudiu un xic més.

Ah! per cert, Ranking de cops de cul 1-2-4!!!! Aquest cop l'Arnau guanya! sobretot una que..... millor que NO expliquem!

Fins la propera!
Arnau, Txell i Onofre.

Read More

Ruta Catllaràs (Roca del Castell - Roc de la Lluna - Roc de la Mare de Déu - Roca forcada)

 INTRODUCCIÓ

Aquesta és una ruta per la zona del Catllaràs. Però dista molt de ser una ruta habitual o freqüentada, ans tot el contrari. L'itinerari que hem fet i que aquí descrivim l'he trobat a molt poques ressenyes. I per tant és una ruta molt poc coneguda, almenys la seva segona meitat. Farem una ruta circular començant des del Monestir de Lillet i seguint el PR C-52. Fins la meitat de la ruta, podem dir que és el recorregut clàssic i que si el seguim arribem a la roca del Catllaràs per després seguir cap al Santuari de Falgars pel GR-4 i tornar a la Pobla de Lillet. Però aquest cop el que farem serà seguir el PR fins la meitat per després girar tot el contrari cap a l'est i fer una bonica ruta circular aquest cop si per llocs veritablement poc transitats i això ho podrem veure per la dificultat en algun tram de trobar el camí per la falta de traces i marques.

El Berguedà està absolutament esplèndid. Els verds que trobarem d'aquesta tardor que ha estat tant plujosa son tant intensos que fins i tot semblen artificials. És una ruta molt recomanable per fer-la a la primavera o a la tardor, esquivant els mesos d'estiu o hivern on no podrem gaudir tant del paisatge. 

És una ruta fàcil, i l'únic tros que s'ha d'anar en compte és amb la grimpada que tindrem que fer per pujar a la Roca de la Mare de Déu. Cim per cert, absolutament desconegut i que té una de les creus en el seu cim més boniques que he vist.

ACCÉS:

L'accés el trobarem passat la Pobla de Lillet aproximadament 1-1,5Km just passat el Km 11 de la carretera B-402. Trobem un trencant a mà dreta que indica Monestir de Lillet a 1Km. Ara sols hem de seguir la pista de terra en molt bon estat i aparcar el cotxe al voral mirant de que no faci nosa. Ja que no hi ha lloc d'aparcament.

FITXA TÈCNICA:

MAPES:

CRÒNICA:

Doncs bé, comencem aquesta escapadeta matinal amb bon temps. Sol però ambient fresquet. Perfecte per caminar. Iniciem el recorregut en direcció Sud seguint les marques blanques i grogues del PR C-52 i en 1minut ja tenim la primera paradeta per observar l'ermita de Sant Miquel. Aquesta és una església romànica de planta circular (única al Berguedà) i construïda a finals del segle XI o començaments del segle XII tal com ens indica el seu rètol. Per cert, a Sallent tenim l'ermita circular romànica més gran de Catalunya. Un cop feta la foto de rigor proseguim pel PR.

En pocs minuts ja podem divisar el nostre següent objectiu: La Roca del Castell. Doncs som-hi.

S'hi arriba força ràpid, però no per això t'estalvies de fer una pujada curta però força intensa. A dalt trobem una enorme creu i restes de paret del que va ser el castell als peus del qual va néixer la població de la Pobla de Lillet.

Baixem de la Roca i tornem a seguir el PR. És una pujada contínua però agradable de fer, ja que estàs envoltat de pins i de vegetació. El camí és molt fresat i net. Sense rocs, cosa que fa avançar força còmode i ràpid tenint en compte el desnivell que anem fent. Després d'una estoneta arribem a una pista i tot seguit el Xalet de Catllaràs. 

És un bonic refugi on a principis de segle (bé, ara hem de dir principis del segle XX que ja som al XXI) és on s'allotjaven els tècnics i treballadors de les mines de carbó. Després es va reutilitzar com a casa de colònies i en l'actualitat està abandonat. És curiós doncs l'arquitecte de l'obra és d'Antoni Gaudí. És estrany com s'ha deixat oblidat, si tenim present que és una obra de Gaudí, que si pot accedir amb cotxe i que la zona és força bonica. És estrany que no s'hagi aprofitat millor, ara que està tant de moda fer colònies, turisme rural, o la diversitat d'esports d'aventures i de trekkings  que la zona podria allotjar.

Seguirem el PR fins tornar a sortir a la pista que abandonarem de seguida, agafant un camí que surt a mà dreta (obviant el senyal en creu blanca i groga que indica que ens sortim del PR) i que ens durà en 10-15 minutets al Mirador de la Roca de la Lluna (1495m). Aquest és força gran. Trobarem un faristol on hi ha dibuixat les serralades que veiem al davant i al darrera per tal d'identificar millor els cims que veiem. És un bon mirador, amb unes vistes magnífiques del Pedraforca i de la Serralada del Cadí.

Un cop ens hem deleitat amb les vistes i identificat alguns dels seus cims, toca desfer camí i tornar a la pista que seguirem a mà dreta durant aproximadament 1,5-2Km per tornar-la a deixar aquest cop per la seva esquerra seguint primer per una zona més oberta i llavors un corriolet. En tot moment està el camí ben senyalat amb les marques del PR.

Així arribem a una esplanada totalment amb gespa. Sense herbes dolentes. El verd és intensíssim i el lloc t'invita a seure i a descansar. No ho fem i a mà dreta busquem el camí que ens ha de portar al cim del Roc de la Mare de Déu (1615m). Bé, segons l'editorial Alpina és el Roc de la Mare de Déu. Segons la cartografia del ICC Roca de la Devesa Llosana i segons altres fonts Roc del Joc ja que l'esplanada que hi ha més a sota és on jugaven els treballadors de les mines a futbol i que és coneixen el lloc com a Joc de la Pilota. Però bé, es digui com es digui és un cim molt però que molt poc conegut. La ruta que passa per aquí seguint el PR C-52 és freqüentadíssima, però en canvi, ningú puja fins aquest magnífic, esvelt  i petit cim.

Per tal d'accedir-hi hem de fer una grimpada força aèria però que no comporta cap dificultat. També té un pas estret que pels baixets pot costar una mica d'accedir-hi però la visita és indispensable.

A dalt trobarem una de les creus més maques i originals que he vist. És una creu de ferro que està tota ella emparrada amb fulles també metàl·liques. Al mig i protegida per vidre hi ha una figura de la Mare de Déu. Al costat de la creu, en un altre tros de roca i trobem també una figura de la Moreneta.

Les seves vistes sobre el Pedraforca són espectaculars! M'estranya i molt que sigui un lloc tant poc conegut, tenint en compte la quantitat de gent que passa per sota seguint el PR i que es perdin unes vistes tant meravelloses a més d'una creu molt bonica. De veritat que he buscat per moltes webs i hi he trobat molt poques referències. Però si ho penses bé…..millor així!!!!

Ara toca baixar que sempre és quelcom més delicat que pujar, i un cop arribat al plà tornarem enrere uns 400 metres. En una de les corbes a l'esquerra del corriol que hem fet pujant, hi han posat pedres perquè la gent no s'equivoqui i surti del PR. Aquí surt un caminet que és el que ara haurem d'agafar. ( Aquí veurem, l'aspa blanca i groga que ens indica que ens sortim del PR).

A partir d'aquí és la segona part del recorregut. Aquesta part és la que és poc coneguda i per tant poc transitada. Ara seguirem marques grogues que anirem trobant, passarem pel mig del bosc fins que tornarem a sortir a una altre pista. La seguirem a mà dreta fins la collada d'Arderiu. A mig camí ja podem veure el nostre pròxim objectiu: La Roca Forcada (1549m) i vista des de lluny es pot deduir el perquè del topònim.

En uns 2Km i en una corba de la pista cap a la dreta és on l'haurem de deixar per enfilar cap a l'esquerra seguint fites entre mig del bosc. S'ha d'anar en compte i fixar-s'hi, doncs el camí aquí no està gaire marcat. Per arribar al cim hem de fer un tros lleugerament estret i aeri però que no comporta cap dificultat tècnica i així arribem al cim de la Roca Forcada. Aquí ens hem de posar el gore o paravent (tots menys la valenta de la Meritxell, Ai! com et costipis!!!) ja que aquí el vent bufa amb certa intensitat i és força fred.

Tornem a desfer camí per on hem vingut, i en algun moment ens despistem un xic. Ostres! Tant clar que sembla a vegades un camí i en fer-lo al revés ja no saps per on has passat! Però bé, sense masses problemes tornem a sortir a la pista que NO hem de seguir, doncs just al costat del camí que hem agafat per pujar a la Roca Forcada, hi ha un corriolet que baixa de forma força dreta i directa.

El camí és fantàstic, i altre cop tornem a estar envoltats d'una vegetació amb uns verds increïbles i al terra amb un mantell de fulles seques. Molt bonic. Aquí aprofitem per fer una paradeta i dinar els entrepans que portem. El primer tram del camí és força evident, però llavors compta, que és força perdedor. Ja no és tant evident i amb poques fites o marques. Es nota que és un camí poc freqüentat. Però estant una mica alerta i amb l'ajuda inestimable del GPS no hem de tenir masses problemes.

Així anem baixant durant força estona fins tornar a trobar una pista que agafarem direcció esquerra i que ja no deixarem fins que ens torni, havent fet una bonica ruta circular, al lloc d'inici de l'excursió.

Abans d'arribar haurem de creuar un parell de vegades el rec de Junyent sense més incidències.

I així en una mitja horeta podem donar per finalitzada aquesta sortida que ens ha agradat tant.

Realment molt recomanable!!!!

Aquí us deixo un muntatge amb les fotos de la sortida perquè us feu una mica més a la idea de les vistes que hi ha al llarg del recorregut.

Espero que ho disfruteu i...... fins la propera!
Arnau, Txell i Onofre.

Read More

Enramades Sallent 2013

Un any més han estat les Enramades a Sallent.

Pels qui sou de fora i no les coneixeu, dir que és una festa declarada d'Interès Turístic i Festa Tradicional d'Interès Nacional. Que val la pena deixar-s'hi caure una tarda de dissabte o de diumenge per passejar pels carrers i gaudir d'una festa diferent, tranquil.la i de tradició. Que aquests dies de Corpus, hi ha vida més enllà de la Patum de Berga!.

És la festa cultural més representativa del nostre poble, i es celebra cada any pel Corpus (de dijous fins el dilluns). El seu origen remunta fa més de 600anys quan es guarnien els carrers al pas de la processó del Santíssim Sagrament. Els carrers s'engalanaven amb garlandes vegetals, flors i branques de boix i d'olivera. 

A dia d'avui, la festa d'origen religiós s'ha transformat en una festa lúdica i de caràcter més laic. Tot i mantenir també les misses en commemoració del Corpus. Els carrers ja no es guarneixen d'elements vegetals per passar a que cada carrer tria un tema i el decora amb molta imaginació, utilitzant diversos materials de forma totalment artística i manual.

La currada que fa la gent que hi participa és realment increïble. L'Antònia (la meva sogra) que hi participa de forma molt activa en un dels trams de carrer que s'engalanen, m'ha comentat a tall d'exemple, que cada dona del grup aquest any ha realitzat més de 1200 flors. Això vol dir retallar i després muntar més de 15000 flors amb la gràcia suficient com per quedar així:

Aquest any hem pogut comptar amb la presència del programa de TV3 "Divendres" durant tota la setmana. Això ha afavorit una mica més a fer extensiva la difusió de la festa arreu de Catalunya que té la mala sort de coincidir i quedar eclipsada per la tot omnipresent Patum de Berga.

Els carrers que aquest any han enramat són:

1er Tram del Carrer Cos: Dedicat als Gegants

2on tram del Carrer del Cos dedicat al Japó:

El tercer tram carrer del Cos amb el tema d'un bosc.

El carrer Sant Bernat anava dedicat a l'artista M.C. Escher amb les seves figures impossibles.

El carrer Clos dedicava el carrer a la pluja, tant omnipresent sempre en algun moment durant el Corpus.

El carrer Angel Guimerà ha fet homenatge al Canal Gran de Venècia. Carrer que lluïa al meu parer molt més a la nit.

El carrer Unió va triar el tema sobre el Caprici de Gaudí de Comillas amb una portalada espectacular.

I em sap greu però em falta el carrer St. Esteve que no tinc fotos.

Com no podia ser d'una altra manera, sempre que hi ha festes en un poble, també hi ha els "autoxoques"!!!

A més dels carrers engalanats, hi ha moltes activitats adjuntes de diversos caires. Així hem pogut veure una exposició d'objectes col.leccionables, gegants i nans, sardanes, ball amb l'orquestra Rosaleda i una altre edició fantàstica sobre el Retaule dels Embotits realitzat, cantat e interpretat per la Coral Nova Harmonia. Va estar molt bé i amb un gran so. Per cert.

A més de tot això, hi ha hagut moltes altres coses interessant que els que no heu vingut us heu perdut. Com per exemple un altre concert del grup de gospel: The River Troupe Gospel al parc municipal Pere Sallés

La festa va acabar dilluns amb les Balladetes amb els nens de col.legi i la cercavila de gegantons i nans.

Així és que ja sabeu, si us ho heu perdut, apunteu-vos-ho a l'agenda per l'any que vé!!!

Read More

Aria (Gianna Nannini)

Gianna Nannini possiblement és la meva cantant italiana preferida. Va néixer al 1956 i es va fer famosa el nostre país, sobretot per un anunci de cotxe on van triar de música una cançó seva: "Meravigliosa Creatura". Per cert, gran, gran, tema.

La seva veu esberlada, trencada és increïble, fabulosa, et transporta. I en la meva opinió en la cançó que més brilla és sens dubte en "Aria".

És una de les meves IMPRESCINDIBLES. La trobo sublim. És una d'aquelles cançons que sols començar a escoltar-la ja saps que serà especial. És absolutament brillant. La seva veu hi encaixa a la perfecció.

Aquí us la deixo. Tot i que personalment m'agrada més interpretada per ella sola, el video clip de la cançó és molt dolent i us deixo aquesta versió que va gravar amb el cantant Tose Proeski que és molt més emotiva. La seva veu llueix força menys, però el vídeo amb la seva imatge, els seus somriures, mirades i la veu clara de Tose la fan una versió sonora i visual excepcional.

Disfruteu-la!!!

Interessant, oi?

Read More

Bona Gent

Aquest cap de setmana vam anar al Teatre Goya (Barcelona) a veure l'obra de teatre "Bona Gent".

Vaig triar les entrades perquè havia sentit que estava força bé ( també perquè hi havia descompte "Atràpalo" tot s'ha de dir), i que la idea de portar aquest text aquí era de Josep Maria Pou, i per tant un plus de seguretat en la tria.

Doncs, no podia haver fer una tria millor! Vaig gaudir molt al llarg de tota l'obra i no vaig mirar el rellotge al llarg de l'hora i quaranta minuts que dura aquesta. És molt fluïda i amb un tempo impecable.

La podríem definir com una "TRAGICOMÈDIA". L'obra tracta les diferències de classe socials que existeixen. Tema, per altra banda de rabiosa actualitat. Potser l'única pega és que està molt centrada en Estat Units, però fàcilment i cada cop més, pot generalitzar-se en el nostre país. On cada cop s'està accentuant més la diferència de classes socials, polaritzant els dos extrems i disminuint la classe mitja.

L'obra no et deixa indiferent. És impossible! i quan acaba, entre mig d'emocions, dubtes, impotència, ràbia…. se't generen moltíssimes preguntes que l'obra deixa a l'aire per a la reflexió personal:

Podem lluitar contra unes barreres immaterials de la societat, que actuen com a obstacle insalvable i que ens mantindran sempre a la corda fluixa? Els nostre origen ja ens marca el nostre destí? O sempre tens l'oportunitat de triar, escollir. Si treballes fort, la vida sempre t'acaba recompensant?. O per altre banda la SORT influeix en el nostre destí?. Tothom té el que es mereix, allò que s'ha buscat, esforçat, guanyat, treballat?, l'orgull es bò? o……. potser és una barreja de tot? Uff! Et fa reflexionar!!!

ARGUMENT:

La història està ambientada en un suburbi de Boston i poc a poc planteja un intens xoc entre les diferents realitats socials (rics/pobres). Aquest xoc de classes, està extraordinàriament ben representat pels dos grans protagonistes, Mercè Arànega (la Margaret) que interpreta a una dona, mare soltera d'una filla amb un retard mental important i que viu la seva "mala vida" en un barri "de mala mort" on les oportunitats de tenir una vida millor, de sortir del barri, de la violència, de la pobresa, ho viuen resignadament com un impossible. Queixant-se sempre de la seva mala sort. L'altre extrem està el Mike (Àlex Casanovas) que interpreta el metge que es va criar en aquest barri però que va lluitar per sortir-se'n i deixar-ho tot enrere. Ara viu molt acomodadament en un dels millors barris de la ciutat i sols recorda "historietes" (parcials) del barri per entretenir als seus amics rics. Entre mig de tot això hi ha els altres personatges secundaris que son la llogatera, l'encarregat, la dona negra del metge (Carol Muakuku. de llarg la pitjor interpretació) i l'amiga de la protagonista (Àngela Jové que per mi també borda un paper entranyable).

He de dir que els dos actors principals no son precisament sants de la meva devoció. Sempre penso que sobreinterpreten, no em fan entrar en els personatges. Aquesta vegada tant la Mercè com l'Àlex estan absolutament sublims!. Entres dintre dels personatges de seguida.

L'obra comença amb l'acomiadament de la feina de la Margaret i ja fa un retrat perfecte de com serà el personatge. Comença amb força humor, tractant les penes de la Margaret amb gràcia per no caure amb la pena i la duresa del personatge. Descriu molt bé la seva vida i la de l'altre gent del barri (l'amiga, la llogatera i fins i tot l'encarregat) on per passar les penes sols tenen la distracció de les xafarderies i de tant en tant anar al bingo. Però llavors entra en escena el Mike (Àlex Casanovas) i poc a poc, a mida que avança l'obra es va diluint la comicitat d'aquesta per passar a situacions cada vegada més tenses on té el seu punt més àlgid quan explota a la casa de Mike (el metge) on es fa evident la diferència de classes, la duresa de la crisis, la desesperació i lo diferent que es viu per uns i per altres. (per mi és frapant quan la Margaret agafa un gerro de no res, lo important que és pel metge i la seva dona en contraposició als problemes reals que viu ella).

En fi, una obra MOLT ACONSELLABLE. Dramàtica, però tractada amb bon humor. Fluïda, amb una brillant interpretació sobretot dels dos protagonistes però també de la resta d'extres i que acaba deixant a l'espectador amb un nus a la gola, alguna llàgrima a punt de caure i sobretot t'obre la ment a preguntes i reflexions….

Read More