Pares i Fills

Ara que ha estat el dia del Pare vull fer una entrada amb cançons que tenen relació amb pares i fills.

Son moltes les cançons que artistes famosos han dedicat als seus fills. Alguns exemples son "Esos locos bajitos" d'en Serrat o el clàssic de Cat Stevens "Father and son" o John Lennon amb "beautiful boy (Darling boy)" per cert, cançó on diu una de les nostres frases preferides i mítiques que han passat a la història "la vida és allò que et passa mentre estàs ocupat fent plans". Però si ens sortim d'aquelles cançons més famoses podem trobar autèntiques joies.

Una de les meves preferides és "No basta" de Franco de Vita. El títol ja ho diu tot: NO BASTA. I ens dona mil i una raó de que no n'hi ha prou amb tenir un fill perquè és obligatori, perquè toca, perquè és el que s'ha de fer. No n'hi ha prou en donar-los tot allò material que necessiten i més, o portar-los al cole, o no parlar prou amb ells amb excuse d'estar cansats, per la feina…… sinó que el "que necessiten i s'ha de donar és AFECTE, que aprenguin a donar valor a les coses perquè tú, no seràs etern!"

I un cop li hem donat l'afecte i el carinyo que necessiten sobretot els primers anys de vida, tal i com ens explica Franco de Vita, li hauràs d'explicar més bé que la vida NO és fàcil, Que tindrà entrebancs, però que "viure és aprendre a aixecar-se" i que "mai et manqui el coratge per afrontar les teves pors i trobar el teu somni invencible". Això ens ho expliquen Els catarres en la cançó "de pares a fills" del seu últim disc postals i que ha estat guardonada en els premis Enderrock com la millor cançó i lletra del 2013 (per un cop estem d'acord). Per cert el disc és brillant amb cançons com "Invencibles", "de pares a fills", "Tokyo" o "Vull estar amb tu". A l'Arnau i a mi ens encanta!!! Ah! i te'l pots descarregar gratuïtament de la seva web! Si no el teniu, no sabeu el que us perdeu!!!.

Ara ja li hem donat afecte, tendresa, valors... l'hi hem ensenyat a valorar les coses que tenim, la cultura de l'esforç i que en la vida, tot i que no és fàcil, mai has de deixar de perseguir els teus somnis. I així, podem estar del tot segurs que serà un home/dona de futur, que sabrà espavilar-se en aquest món tan i tan complex sense tenir cap por. Podem estar tranquils, estigui on estigui i esperar que algun dia  se senti orgullós de l'educació, tendresa i carinyo que li hem donat, que ha rebut i que l'han marcat per ser la persona en la que s'haurà transformat. Així ens ho explica Anneke Van Giersbergen amb la cançó "My mother said". Ah! per cert qui pugui i vulgui ve el pròxim divendres 28-03-14 a la sala Razzmatazz de Barcelona. Una bona proposta si no sabeu que fer!

Ara bé, malgrat sigui ja un home o una dona independent, amb els peus assentats a terra, ell sempre sap com diu el mestre Serrat, que sempre estem al seu costat. Pel que necessiti, pel que faci falta. Així ens ho explica en la cançó "el teu àngel de la guarda" del disc "Mô". 
"Vigilo amb zel d'amant que res no aturi el teu camí franc i arribis sense cap entrebanc on la vida t'espera. No fos cas que el camí li fes basarda al teu àngel de la guarda""Pensa que sempre hi sóc. A tota hora i en qualsevol lloc. Només crida'm i ho deixaré tot per fer-te companyia. No fos cas que la nit li fes basarda al teu àngel de la guarda."

Arnau, Txell i Onofre.

Read More

Ces gens-là (Jacques Brel)

Ces gens-là (Jacques Brel)

Jacques Romain Georges Brel (1929-1978) és sens dubte un dels personatges clau en la història de la cançó d’autor. Aquest belga francòfon -que també va fer alguna incursió al cinema- és possiblement més famós per les lletres i la poesia de les seves cançons que possiblement per la seva música. És un autèntic mestre en les metàfores, la rima i la denúncia social de l’època en la que va viure sense oblidar mai la tendresa o l’amor en les seves cançons com no podria ser d'un altre manera.

Possiblement les seves cançons més conegudes internacionalment són “Ne me quitte pas” (No m’abandonis) publicada el 1959 on Brel suplica de totes les maneres possibles a la seva estimada que no el deixi, amb frases tant dures com “deixa’m ser ombra de la teva ombra, ombra de la teva mà, ombra del teu gos, però no em deixis”. Realment brutal! És possiblement una de les cançons més tristes que s’han escrit mai. L’altre cançó és “La Chanson des vieux amants” (la cançó dels vells amants) on descriu de forma magistral l’amor de dos avis sense fills, amb els seus pros i contres al llarg de la seva vida. Amb frases com “Hem necessitat molt de talent per arribar a ser vells sense ser adults”. Fantàstica!.

Però aquesta entrada és per parlar d’una altra cançó, on hem va frapar la interpretació que va fer a l’Olympia de Paris. “Ces gens-là” (Aquella gent) 1966. En aquesta cançó explica de forma realment desgarradora les actituds hipòcrites de tota una sèrie de gent (família), per acabar parlant d’un clàssic dins els cantautors de l’època com és l’amor prohibit. Així en una mateixa cançó barreja dos temes: Drama social i amor.

La cançó comença amb la crítica a tots els personatges d’una petita família burgesa on els encanta aparentar dignitat, riquesa, saber estar,  per anar desgarrant-los un a un, mostrant el revers de la moneda. Despulla les seves aparences afables i dignes mostrant-nos tots els seus vicis, hipocresies i misèries. Això ho fa damunt de l’escenari amb una força, ràbia i odi realment  impressionants! Tot ho explica amb versos curts, sols amb la seva veu i un ritme de fons, constant, demolidor, sec  que poc a poc anirà augmentat d’intensitat. La cosa canvia quan de cop apareix Frida, el seu gran amor, que sobresurt de tots. És la llum dins  tanta foscor.

Aquí comença a introduir musicalment els violins fins a esclatar ell i l’orquestra amb tota la seva força. Minut 3,25. El canvi musical és brutal quan introdueix a la cançó a Frida, l’amor, un amor impossible perquè “aquella gent” que tants i tants defectes tenen, creuen que ell no és prou bo per a ella, retraient-li el seu passat. Ella li dui que marxarà amb ell, que els abandonarà i això li dona la felicitat d’uns instants però....ell sap que això és impossible. Ja que com diu al final de la cançó “d’aquella gent, senyor,  un no s’escapa”. 

Les seves posades en escena son senzillament úniques. Veure un concert d'aquest home en directe devia de posar-te els els de punta!!!

Us deixo també l'enllaç de la sublim interpretació de "Ne me quitte pas" on la desolació i desesperació d'una persona queda reflectida en el rostre de Brel. Senzillament magistral!!!.
Per cert, el disc de la Marató del 2005 hi ha una bona interpretació en català de la cançó feta per Albert Fiblà.

Arna, Txell i Onofre.

Read More

Aria (Gianna Nannini)

Gianna Nannini possiblement és la meva cantant italiana preferida. Va néixer al 1956 i es va fer famosa el nostre país, sobretot per un anunci de cotxe on van triar de música una cançó seva: "Meravigliosa Creatura". Per cert, gran, gran, tema.

La seva veu esberlada, trencada és increïble, fabulosa, et transporta. I en la meva opinió en la cançó que més brilla és sens dubte en "Aria".

És una de les meves IMPRESCINDIBLES. La trobo sublim. És una d'aquelles cançons que sols començar a escoltar-la ja saps que serà especial. És absolutament brillant. La seva veu hi encaixa a la perfecció.

Aquí us la deixo. Tot i que personalment m'agrada més interpretada per ella sola, el video clip de la cançó és molt dolent i us deixo aquesta versió que va gravar amb el cantant Tose Proeski que és molt més emotiva. La seva veu llueix força menys, però el vídeo amb la seva imatge, els seus somriures, mirades i la veu clara de Tose la fan una versió sonora i visual excepcional.

Disfruteu-la!!!

Interessant, oi?

Read More

The River. ("El boss")

"The River" és la cançó principal de l'àlbum (amb el mateix nom) que va treure a l'octubre del 1980 el Boss. (un doble disc amb 20 cançons!!!!. La seva inspiració per compondre és increïble!

Aquesta cançó és una obra mestre. La seva lletra és brutal i reconec que se'm han escapat més d'un cop alguna llàgrima.

El Bruce, prové de classe obrera, d'aquells anys durs als Estats Units. En la cançó ens explica de forma commovedora la pèrdua prematura de l'adolescència, en una societat fortament marcada per valors i normes quan degut a un embaràs, s'acceleren tots els esdeveniments per acabar canviant-ho tot. La seva vida fa un gir inesperat per passar a ser com la del pare, monòtona, sense alegria, treballant guanyant lo just per sobreviure en un barri obrer, sense masses esperances ni projectes o il·lusions. I sols pot somniar, viure, ser lliure quan torna al riu i recorda….

Les frases son absolutament brutals!!! T'engloba una sensació de ràbia i tristesa alhora increïble!. Per exemple quan explica amb la fredor de com es van casar.

Aquesta versió per mi és la millor que ha fet el Bruce de "The river". És lleugerament més lenta que les habituals i un xic més llarga, però quan comença amb l'harmònica, l'escenari totalment fosc, sols il·luminant-lo a ell i comença a cantar amb la seva veu trencada…… Uff!!! IMPRESSIONANT!!!!! Està totalment immers en la cançó i desborda sentiments en cada moviment, estrofa….

És una de les meves IMPRESCINDIBLES!!!! És una obra d'art!

Aquí us la deixo, subtitulada pels que aneu coixos com jo amb l'anglès. Ja que sense la lletra, com sempre, NO seria el mateix!.

Read More

Painomi (La grata sorpresa!)

Anava jo -ara farà uns mesos- amb el cotxe escoltant el programa de “La Tribu” a Catalunya radio, quan presenten a un grup de 5 noies de tant sols 18 anys que de nom es diuen les Painomi i que interpretaran la cançó “Corren” dels Gossos (Que van presentar al concurs Teen Star). 

I com sempre, ja traiem conclusions abans d’hora: Buff! 5 noies de 18 anys i que es posen un nom tan extrany com Painomi ( més endavant he sabut que és el nom d’un postre japonès), i que tocaran un clàssic dels Gossos (cançó difícil d’interpretar si no hi ha un conjunt armònic de bones veus). Així doncs, que vols esperar!. 

Doncs, que vull esperar???? Hòstia! Sorpresa total! Al.lucino amb la versió. Veus fantàstiques, bona instrumentalització i sense una bateria que marcant contínuament el ritme com els grups tontets! La veritat és que em sorprenen gratament.

(El link al YouTube)

Arribo a casa i el primer que faig és fer una cerca al tot omnipresent Google

 – Acudit fàcil: - Oye, Google debe de ser mujer, no?

                         - Porque

                         - No te deja terminar una frase que ya te está dando sugerencias!!!

(Bé, després d’aquest parèntesi tonto segueixo. Ho sento pero no m'he pogut estar de fer-ho! Jejeje!).

Veig que han tret un disc, “estimat convidat” el qual es posarà a la venta en un mes. (El disc per ser el primer està bé, però NO és res excepcional. Sona una mica monòton i les lletres… Però tenen 18 anys i tenen totes carrera musical i això es nota). Tenen talent suficient i formació com per arribar molt lluny.

Però la cançó que més m’ha sorprès sens dubte, és la versió que van presentar en el 1er concurs de versions dels Amics de les Arts, amb la cançó “Lousiana o els camps de cotó”.

Sabeu que soc molt crític amb els grups catalans que tenim en aquest moment. Que fora dels Manel, la resta són grupets que…… Bé, deixem-ho per un altre dia! Que aquest post és per parlar de les Painomi. 

Doncs bé, “Lousiana o els camps de cotó” és una cançó de l’últim disc dels Amics de les Arts: “Espècies per catalogar” del 2012. És la cançó que més m’agrada del disc juntament amb “Tots els homes d’Escòcia”. És una cançó especial, amb bona lletra i música, però…. tot i així em faltava alguna cosa que no em satisfeia, que no la gaudia plenament. I ara ja sé que era! La interpretació!!!. D’ençà que he sentit la versió de les Painomi que NO me la puc treure del cap!. Per mi han alçat el que era una bona cançó a una Gran cançó. Lletra (absolutament fabulosa) lligada a la perfecció amb la seva música.

La cançó ens parla de la nostàlgia d’estar lluny de la família i de la llar quan per esperit aventurer o per discrepàncies familiars (cas de la cançó) algú marxa molt lluny de casa durant un llarg període de temps. Al final, el temps ho cura tot i al que no pots renunciar mai és al calor, la tendresa, els records, la nostàlgia dels teus….

Aquest és el cas de la cançó. Parla d’un fill que després de molts anys d’haver marxat de casa, escriu una carta als seus pares explicant-los que està bé, que ha voltat mig món,  que les ha passat de tots colors, però que al final s’ha assentat. Que té una filla de 3 anys i quan li mira als ulls, són com els de tu, pare. Que quan baixa al poble hi ha un avi que li fa pensar en algú…

Desprèn tendresa per totes bandes amb frases emotives com l’estrofa final: “I que, per molt lluny que estigui, no hem de tenir por, quan s’hi hagi de ser, hi serà. Diu que un dia i hem d’anar, que l’avisem amb temps, però que té llits de sobra”.

Aquí us la deixo perquè la gaudiu els qui no la coneixeu:

Va, tot i que ja teniu l'enllaç més a munt també us poso la versió de "Corren" dels Gossos per si us fa mandra fer clic a l'enllaç!

Read More