Salga Aguda (1172m) i Serrat Migdia (1082m)

INTRODUCCIÓ:

Aquest dissabte hem decidit fer una sortideta pel berguedà, concretament a la Serra del Picancel i unir els seus dos cims més emblemàtics, el Salga Aguda (1172m) i el Serrat de Migdia (1082m) passant per una petita via ferrada.

És una excursió un xic complicada per la seva dolenta senyalització ja que poca gent uneix els dos cims. Això fa que el camí a vegades sigui força perdedor amb un parell de punts difícils de trobar i que et poden complicar molt l'enllaç d'un cim a l'altre. Amb tot, és una sortida força variada i complerta, amb un desnivell gens despreciable prop dels 1170metres de desnivell. Passarem per camins molt frondosos i obacs, petites grimpades, alguna aresta força aèria, trossos de roca amb gran inclinació i fins i tot com ja hem dit amb una petita via ferrada. Les seves vistes des del cim son molt agraïdes.

ACCÉS:

Just passar el túnel de Berga girarem a la dreta en direcció a Vilada. Passarem aquesta població en direcció Borredà aproximadament un quilòmetre i trobarem el punt quilomètric 160,5 (C-26) un trencant a la dreta molt dolent de fer i que està indicat com a Canals de Sant Miquel. Agafarem aquesta pista de terra i en uns 200 metres hi ha una petita esplanada (pla de la Fusta) i ja podem aparcar el cotxe.

FITXA TÈCNICA:

MAPES:

CRÒNICA:

Sortim tard, molt tard, però som així. Comencem a caminar en direcció sud i en uns 200 metres trobem el Pont del Climent que és el punt on parteixen moltes excursions per la serra del Picancel. Travessem el pont i trobem el pal amb diverses indicacions. Seguirem la pista de més a l'esquerra (Borredà). El caminet que queda més a la dreta serà pel que tornarem. Així caminem per una pista i a uns 600 metres ja trobem un corriol a la dreta que és per on s'ha de continuar. Cal estar atents, ja que si no, és fàcil de passarnos-el. Aquí la vegetació ja fa molt acte de presència. El corriol és dens i ombrívol. Anirem avançant per l'estret caminet i travessarem varies vegades un petit rec que en aquesta ocasió és ben sec.

Anirem pujant fent ziga-zagues i agafant cada vegada més desnivell fins que a la fi es comença a veure el sol i sortim a la carena. Que agradable que et toqui el sol després de tanta estona passant per llocs on la vegetació no deixa passar ni un bri d'aquest.

Ara girarem a la nostra dreta on al fons ja es veu el nostre primer objectiu, el Salga Aguda.

Resseguirem l'àmplia carena i farem alguna que altre grimpadeta fàcil que ens obligarà a ficar les mans. 

Les vistes al llarg de tota ella són molt boniques, veient les poblacions de Vilada i Borredà, el Catllaràs i com no, l'inconfusible silueta del Pedraforca al fons.

Per assolir el cim l'haurem de rodejar per la seva dreta seguint un corriol i haurem de fer una petita grimpadeta curta i fàcil abans d'assolir-lo (1172m. segons ICC).

El cim està coronat per una creu i un llibre de signatures.

La seva situació ens dona bones vistes que ja es deixaven entreveure mentre anàvem fent la carena. Així veiem la vessant sud del Catllaràs, Vilada, Borredà i el riu Merdançol (Nord). Part dels rasos de Peguera i el Pedraforca (nord-oest). 

Un cop descansats i rehidratats, descendirem el cim per la part oposada per on l'hem ascendit en direcció oest. Baixarem d'aquest per una llarga i inclinada aresta que és la part més aèria del recorregut, però és prou ample com per no tenir cap problema.

Així anirem descendint sense un camí gaire evident a estones fins trobar-nos una gran roca que vorejarem per la seva part dreta per un petit caminet que s'insinua i perdent una mica de desnivell. Un cop sobrepassada veurem a la nostra dreta un camí que baixa en fort pendent. Nosaltres girarem a l'esquerra per tornar a recuperar el desnivell perdut i sortir al coll de Tell.

Seguim sempre direcció oest ara per camí gens definit i de seguida tornem a pujar fins assolir la carena dels Gira-sols. Al fons podem veure el cim que hem fet i per l'aresta que hem baixat. Des d'aquí impressiona molt més que la dificultat que en realitat té.

Resseguirem aquesta fins al seu final com es veu a la foto de sota. L'objectiu d'ara és el Serrat del Migdia que s'observa al nostra davant presidit per una senyera. Però.... com hi accedim???. Sembla impossible l'accés!!!

Aquí hem d'estar molt alertes i no perdre gens de desnivell. Un cop arribat al final de la carena, s'ha de buscar un cable d'acer que queda molt amagat i que ens permet de baixar pel gran conglomerat de pedra. Si la pedra està molla s'haurà d'anar amb molt de compte, ja que una relliscada tindria greus conseqüències. Amb la pedra eixuta i amb l'ajuda del cable podem descendir, amb molta cura, sense més problemes. 

Un poc sobrepassat el primer cable cal baixar uns metres més i tornar a buscar un segon cable que ens ajudarà a sobrepassar l'últim tram complicat. Sense l'ajut d'aquests seria molt però que molt complicat enllaçar els dos cims.

Ara baixarem per un bosc espès de boixos que presenta força desnivell. Hi ha algun que altre senyal (punts vermells fluorescents) però el camí no està gens definit. 

Així arribem a un gran conglomerat de pedra amb una inclinació d'uns 55º al qual s'ha de pujar forçosament a quatre grapes. La pedra arrapa molt essent tant seca i això facilita moltíssim pujar amb seguretat i sense por de relliscar. Aquest pas deu tenir uns 60 metres. 

Seguim la carena direcció oest per anar a trobar la Ferrada. Aquesta està molt amagada. Farem una petita grimpadeta d'un rocam que trobem i llavors baixarem una mica per un tram boscós fins assolir la paret de la ferrada.

Aquesta és una petita ferrada que podríem dir que té dues petites parts. La primera No té cable de vida, i la segona part més vertical  acaba amb un cable d'acer sense esglaons. Alguns d'aquest esglaons estan força separats un de l'altre, cosa que ens ha dificultat un xic el passar-los, bàsicament per l'Arnau que no arribava a agafar-los i hem tingut que fer algun pas diguem "poc ortodoxa". I així arribem directament al petit cim del Pic de Perris (1046m).

Seguirem per l'altre banda del cim baixant i passarem per un gran faig que està tombat. Tenia que ser majestuós veure'l alçat. Aquí les rondalles ho identifiquen com el punt de trobada de bruixeria d'aquestes conrades. Si seguíssim camí avall arribaríem amb fort pendent altre cop al Pont del Climent, a l'inici de l'itinerari. Nosaltres seguirem camí cap a l'esquerra fins arribar al Collet dels Pins. Aquí trobarem una cruïlla de camins. I agafem el camí que ens surt a la nostra dreta (direcció Nord) per assolir el cim del Serrat de Migdia. El camí aquí és ben fressat, res a veure amb trossos que hem tingut que fer amb anterioritat. Passarem un petit tram lleugerament exposat i equipat amb una corda assolint així el Cim del Serrat de Migdia (1082m segons ICC). Aquest està coronat per una enorme senyera i una petita caseta metàl·lica que té una Mare de Déu.

Desfem camí fins tornar a la cruïlla del collet dels Pins i ara agafarem el camí que ens queda a la nostra dreta i que ja és de baixada. El seguirem fins trobar un indicador en una cruïlla que indica "camins de la Portella" cap a l'esquerra. Si el seguíssim arribaríem a la ermita de Sant Miquel de les canals. Com que anem ja molt tard i el dia s'escurça, nosaltres agafem el corriol a la dreta de l'indicador per seguir baixant.

Així anem seguint el corriol i el curs del torrent que sobrepassarem varies vegades fins arribar al Pont del Doro a l'inici del Pantà de la Baells.

Ara seguirem cap a la dreta resseguint el riu Merdançol i així arribarem ja justets de llum al Pont de Climent i al pla de la Fusta on tenim el cotxe aparcat.

I així hem passat aquest dissabte, força entretingut on hem tingut de tot, caminets bonics, grimpadetes, ferrada, trams aeris... Una sortida força complerta i amb unes vistes força interessants tot i la modesta alçada dels seus cims.

Fins la propera.

Arnau, Txell i Onofre.

Read More

Gran Facha (3005m)

INTRODUCCIÓ:

Aquest cap de setmana hem estat a la Vall de Tena per intentar fer algun dels seus 3000 que l'envolten. La primera intenció era fer l'ascensió al Balaitus (3147m) pujant per la temuda Bretxa de Latour i fent una circular tornant per la Gran Diagonal. El problema que ens hem trobat (i que s'ha trobat molta gent), és que tot i estar a finals de setembre, abans d'arribar a la bretxa on s'ascendeix per un terreny molt dret encara hi ha una congesta de neu molt important i que està absolutament glaçada i complica molt la seva ascensió sense grampons si no és jugant-se el físic. Així que canvi de plans i decidim pujar el Gran Facha (al tornar de fer aquest ens hem trobat amb uns muntanyers força experts amb els que hem xerrat una estona i que ens han confirmat la bona decisió d'haver canviat l'itinerari cosa que encara et deixa més tranquil).

El Gran Facha o Faxa o Faixa o Bachimaña ( té varies diversitat de topònims) és un cim amb una silueta piramidal quasi perfecte. S'aixeca en solitari sobrepassant en poc la mítica xifra dels 3000m, doncs la seva alçada oficial és de 3005m. 

És un cim que delimita el circ de Piedrafita per l'est i és quasi el centre orogràfic de les conques de Bachimala, Respomuso i Marcadau. En estar aïllat d'altres tres mils propers, fa que les seves vistes siguin excepcionalment boniques en 360 graus, amb unes panoràmiques sobre el Vignemale, Midi d'Ossau, massis del Balaitus o els Infiernos entre molts altres realment excepcionals.

Ens ha sorprès una mica alguna de les ressenyes que he llegit per Internet on en moltes es considera un 3000 fàcil. No hi estem d'acord. Per nosaltres és un cim de dificultat mitjana alta principalment per dos motius: La llargada d'aquest (total de 11 a 12hores, 29Km i 1560metres de desnivell no acumulat) des de l'inici de l'embassament de la Sarra i per la llarguíssima trepada de la seva aresta final amb alguns passos de II que tot i ser entretinguda es fa llarguíssima i en absència de bon temps pot ser força complicada. En el descens d'aquesta hem vist algun que altre que tenia més d'algun problema per baixar alguna de les xemeneies. Ja se sap que mai és el mateix pujar que baixar. El que hem fet pujant relativament còmodes, al baixar es veu i és molt més complicat. 

ACCÉS:

Un cop arribats quasi a Osca (Huesca) hem d'agafar la carretera N-330 direcció a Sabiñánigo i seguir direcció a Biescas per la N-260. De Biescas agafarem la A-136 fins a Sallent de Gàllego. Just a l'entrada del poble de Sallent (uns 150m) surt una carretera a l'esquerra degudament senyalitzada cap l'embassament de la Sarra. L'agafarem i en pocs quilòmetres de pista totalment asfaltada arribarem a l'embassament que vorejarem en cotxe per la dreta d'aquest i aparcarem al final passada la central elèctrica que queda al mig de l'embassament. Just al final d'aquest comença el camí per arribar al refugi de Respomuso.

FITXA TÈCNICA:

MAPES:

CRÒNICA:

Comencem a caminar per l'asfalt fins arribar al final de l'embassament on comença el camí, ja que està plè de cotxes! (és el que té els caps de setmana). En 10 minutets arribem al final d'aquest i travessem un pont (pont de las Fajas) on hi ha uns panells informatius. Comencem doncs a caminar pel caminet que ens durà fins al refugi.

El camí és en tot moment molt bonic de fer. Està molt ben senyalitzat amb les marques de GR i no té cap pèrdua. Passarem per varies cascades i barrancs, per boscos amb pins, avets i faigs que en haver estat un estiu força plujós els seus verds són encara ben vius. Deixarem enrere un parell de cruïlles que ens portarien al pic d'Arriel i més endavant als estanys d'Arriel que és per on tornaríem si haguéssim fet la ruta circular al Balaitus. A partir d'aquí comença a augmentar més el desnivell.

Una mica abans d'arribar a la presa de l'embassament de Respomuso s'ha de girar a l'esquerra per tot seguit ja encarar el camí fins al refugi de a 2200m. Abans d'arribar-hi i a l'inici de l'embassament trobarem l'ermita de la Verge de les Neus. Així haurem fet uns 800 metres de desnivell positiu en una mica més de 3 hores (el cartell indicava 2,5 hores). Al començament de la presa ja podem veure al fons, el que serà el nostre objectiu de demà, el Gran Facha. Presenta una silueta imponent, piramidal i en la qual es veu la seva aresta nord que és per on accedirem al seu cim.

El refugi està força bé. Hi hem sopat correctament sense exageracions. Semblava que estiguéssim a Catalunya. Hi havia nombrosos grups catalans (suposo que en ser la Mercè a Barcelona té alguna cosa a veure). Allà hem pogut parlar amb força gent i és on hem decidit,  com ja hem comentat anteriorment de fer el Gran Facha en comptes del Balaitus.

L'endemà ens costa aixecar-nos i entre pitus i flautes sortim del refugi a les 7,45hores.

Comencem a caminar per sota del refugi vorejant l'embassament (també s'hi pot anar per un altre caminet que surt per sobre d'aquest). Passarem l'embassament de Respomuso fins arribar a un petit estany que en diuen estany de les granotes i seguirem el corriol que ens durà a l'estany de Campo Plano. A la poca estona de caminar arribem a una presa de formigó que reté l'estany de Campo Plano. 

Sobrepassarem la presa per la seva part esquerra arribant a l'altre costat del llac. A sobre nostre hi veiem un refugi no guardat (Alfons XIII) que sembla que està en forces precàries condicions. Avançarem paral.lels al llac fins trobar una senyalització que ens fa girar cap a la dreta per començar a encarar el barranc de Campo Plano. Ja des d'aquí es veu molt clàrament el nostre objectiu. Així que la direcció a seguir és en tot moment molt clara.

A partir d'aquí comença el desnivell fort. Hem de pujar pel barranc per la seva part dreta i tindrem sempre el rierol que baixa dels estanys de la Facha a la nostra esquerra. Arribarem als estanys de la Facha que hauríem de vorejar-los per la seva part dreta, però ens trobem amb una congesta de neu totalment glaçada que no ens deixa passar sense jugar-nos el físic. Així que decidim vorejar-lo per la seva esquerra perdent així un xic de temps però minimitzem els riscos. Ens dirigirem cap al coll molt visible superant una tartera amb una inclinació notòria i que és de força mal fer.

Un cop al coll, ja ens toca el sol de plè, cosa que ens obliga a treure'ns una mica de roba. Aquí observem la vessant francesa on el camí segueix cap al refugi de Wallon i que es part d'una ruta circular. Nosaltres girarem a la dreta on tenim l'aresta nord del Gran Facha agafant direcció sud-est.

La primera part de la cresta es fa sense dificultat alguna, però poc a poc, amida que avances t'obligarà a utilitzar més les mans en algun dels seus trams. Uff! pugem i pugem i no acabes de veure mai el final!!!.

La Txell pren un descanset mentre arribem l'Arnau i jo. Aquí ens esperem a que un grup baixi les dues xemeneis que ens queden i sembla que tenen una mica de problemes per baixar-les. 

Els orientem una mica des d'abaix per on es veu millor per baixar ja que tenim millor perspectiva. Creuem unes paraules amb ells (també son catalans) i ens disposem a seguir endavant.

Les hem pujat força bé, ja que tot i ser molt verticals tenen bons llocs per agafar-se. Ja veurem després al baixar. Així, xino xano, arribem al Cim del Gran Facha de 3005 metres en un dia esplèndid. La visibilitat és fantàstica, i les seves vistes miris per on miris son espectaculars gracies al seu aïllament d'altres cims.

Al cim hi havia una verge, que ara ja no hi és. Ens fem les fotos de rigor. En aquesta perspectiva podem veure el Midi d'Ossau que en tota la grimpada l'hem tingut present. També el Balaitús darrera de la cama esquerra de la Txell.

Aquí podem veure al nostre darrera el magestuós Vignemale i al fons de tot en petit el Mont Perdut i més a la dreta la gran mole del Taillon.

Ens hi estem força estona. La temperatura perfecte i el vent fluix. Així que mengem una mica de coca de forner, un suc i un plàtan per tal d'agafar forces per la llarga tornada que ens espera.

I ara toca baixar per on hem pujat. El que dèiem, baixar és força més complicat que pujar! Realment és molt vertical. Extremem les precaucions i poc a poc baixem sense masses problemes.

Ens hem de fixar bé en la baixada per buscar el millor lloc de pas, ja que moltes vegades no queda clar i si erres el camí et pots complicar força l'existència.

Ja tornem a ser al coll i baixem altre cop pel barranc.

Ostres, la falta de llum quan hem pujat no ens deixava veure aquest meravellosos paisatges que ara si que gaudim de valent. I ja tornem a ser a l'estany de Campo Plano.

Al fons sempre el Gran Facha. Més a la dreta tenim les siluetes de la Punta Zarra (2947m) i el Llena Cantal (2956m).

Arribem altre cop al refugi al qual no ens parem. Comença a ser força tard i encara ens queden ben bé dues hores fins al cotxe. Així que continuem avall cap a l'envasament de la Sarra.

Fem una altre paradeta curta per menjar una miquetona més i continuem el camí.

Uff! Mireu-nos! Semblem cansats???? Doncs és realment el que sembla. Estem fets pols, sobretot els peus!

I així amb una miquetona més d'esforç arribem al cotxe a les 20hores.

Com que ja és molt tard un cop hem plegat els trastos i que ens queden unes 3,5hores fins arribar a casa, parem a menjar una Pizza a Sallent de Gallego per cel.lebrar el cim i descansar una mica. Ha estat un cim llarg però amb una grimpada interessant fins arribar al cim i unes meravelloses vistes com a recompensa que ben bé valen la pena l'esforç esmenat.

I com sempre el muntantge de la sortida!

Fins la propera!
Txell, Arnau i Onofre.

Read More

El Crèdit

El crèdit és l'obra de teatre que es representa en aquest moment a La Villaroel. Està escrita per Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel i interpretada magistralment per Jordi Boixaderas (Antoni) i Jordi Bosch (el director). És una sàtira, en format comèdia d'un tema molt actual als nostres dies.

L'argument és senzill, un home va a demanar un crèdit a una sucursal bancària i el director li denega per no tenir avals i solvència econòmica. A partir d'aquí el demandant del crèdit en comptes d'aixecar-se i marxar en denegar-li aquest, comença amb tota una dialèctica i buscant unes "mesures de força" per tal de fer canviar de parer al director.

Comences a somriure ja des de la primera frase i té el punt més àlgid sobre el minut 45 de l'obra quan el director "pateix" un atac d'histèria repetint-li reiteradament que NO i NO i NO li donarà el crèdit de cap de les maneres! Aquest moment és absolutament sublim i sens dubte el punt més fort, esplèndid i divertit de l'obra. I aquí recau, segons la nostra opinió, la única pega d'aquesta. Ja que a partir d'aquí la última mitja hora no aconsegueix de cap de les maneres de mantenir l'expectativa que fins llavors havia anat in crescendo. 

Els diàlegs són brillants i la contraposició dels caràcters dels personatges un tàndem perfecte. El pes de l'obra el porta el Jordi Bosch (el director) que és qui ha de fer més esforç teatral, però aquest no seria tan gratificant si al davant no tingués un brillant Jordi Boixaderes amb el seu posat tranquil, punyent i a vegades repel.lent, facilitant d'allò més el treball del Jordi Bosch per tal de fer-li perdre els papers.

La posada en escena és perfecte. Una plataforma giratòria molt ben il.luminada al centre del teatre amb espectadors a banda i banda. A l'escenari sols una taula, dos cadires i, és clar, un marc de fotos! (font de tot el problema).

Si voleu passar una bona estona, no ho dubteu en anar-hi. Nosaltres ens ho hem passat d'allò més bé! Per tant, la recomanem de totes totes.

I després de l'actuació hem anat de tapes a Aribau 212, local modern en el que hem menjat molt bé i que amb el descompte del Tenedor surt un preu força correcte. Hi repetirem!

Arnau, Txell i Onofre.

Read More