Puigpedrós 2914m (Hivernal)

INTRODUCCIÓ

El Puigpedrós amb els seus 2914m d'alçada, és la muntanya més alta de la comarca de Girona i de la Baixa Cerdanya. El seu cim és arrodonit i format per un gran nombre de roques i d'aquí l'origen del seu topònim. Marca línia fronterera amb França i és un magnífic mirador de tots els cims andorrans i de la Cerdanya. La seva ruta habitual d'ascensió surt del poble de Meranges que amb els seus 1539m d'alçada és el municipi habitat més alt de Catalunya. D'aquest poble surt la pista que ens durà fins el refugi de Malniu punt d'inici de l'ascensió. L’excursió que presentem és ascendir al Cim del Puigpedrós pel seu recorregut clàssic i tornar fent una ruta circular pel bonic Estany de Malniu.

ACCÉS

Passat el Túnel del Cadí continem direcció Andorra uns kilometres i en una rotonda agafarem la carretera N-260 direcció Puigcerdà seguint-la uns 6km. A la nostra dreta ja veurem la desviació per travessar la carretera i agafar la GIV-4031 que en 10Km ens durà a la petita població de Meranges. Creuem el petit poble i continuem la carretera asfaltada. Als 6Km recorreguts es transforma en una pista en força bon estat que continua uns 4Km més arribant al Refugi de Malniu (10Km des del poble). S'han de pagar 3euros per vehicle en concepte de taxa de conservació si vols estacionar al seu aparcament.

FITXA TÈCNICA 

MAPES

CRÒNICA

Aquest diumenge i aprofitant el potent anticicló que tenim, volem fer la primera sortida hivernal d'aquest any. El problema és el nostre lamentable estat de forma, doncs fa temps que no fem cap sortida amb cara i ulls. Així necessitem un objectiu assequible i ja se sap que això a l'hivern és complicat.  A l'hivern s'ajunta la dificultat pròpia d'aquesta època (neu, gel, fred, risc…) amb la dificultat d'accés als punts d'inici dels recorreguts que sovint obliga a varies hores extres de caminar per pistes -tallades per la neu- fins que arribes al punt habitual d'inici de l'estiu.

Aquest hivern és excepcionalment calorós, així que estem de sort i la pista que ens porta al refugi de Malniu està oberta (segons ens comenta telefònicament el guarda) amb algun tros amb neu que amb un 4x4 es passa sense masses complicacions. Doncs ja ho tenim clar. El Puigpedrós és un cim assequible i que molt sovint sol tenir males condicions climàtiques amb força vent i mal temps. Així aprofitarem la bona climatologia i l'accés de la pista per fer la nostra primera hivernal d'aquest 2016. I a veure si ens comencem a posar en forma!.

Arribem al refugi sense problemes al voltant de les 8,30h del matí. Paguem la taxa obligatòria de 3Euros per cotxe i parlem amb el guarda sobre les condicions del recorregut decidint deixar les raquetes al cotxe i agafar sols els grampons.

La idea és fer una ruta circular ascendint pel seu recorregut clàssic i tornant pel bonic estany de Malniu. Comencem doncs al final del parking (Oest) on passem per un pont de fusta que salva el desaigua de l'Estany Sec que està just darrere del refugi.

Seguim les marques del GR11 direcció Oest i travessarem una àmplia esplanada que a l'estiu és un gran prat on es reserva una part per acampar. Comencem en suau ascens fins que arribem a un pal indicador. Si seguim recte ens durà al refugi d'Engorgs (Joaquim Folch i Girona) i si girem cap a Nord-Oest (deixant les marques del GR11) ens durà directes cap al Puigpedrós.

Així comencem, ara si, a pujar més costerudament deixant a la nostra dreta l'estació meteorològica tot fent un flanqueig per anar a trobar el Torrent d’Envalls i continuar ascendint direcció Nord. Ara a l’hivern aquest és el millor lloc per pujar. A l’estiu aquesta zona està plena de rierols i ascendeixes fent ziga-zagues per diferents corriols un xic més per la dreta. Sigui com sigui el camí no té pèrdua.

Ara si que puja de valent!. Aquest és el punt més dur de l’ascensió. Si ens girem enrere tenim com a teló de fons tota la Serra del Cadi.

Tot i el bon temps i la calor exagerada per ser finals de gener, no ens podem queixar de l’estat de la neu. Ens enfonsem un xic en algunes passes però s’ascendeix força còmodament. Segur que si haguéssim sortit una hora abans hauria sigut més fàcil. Però això amb nosaltres……Impossible!!! Els llençols ens atrapen sempre! No ho dic per mi, que consti, eh! La culpa sempre és o de l'Arnau o de la Txell. Je, je, je!

Arribem al cap de munt de la forta pujada i ara ja veiem al fons el Puigpedrós. Aquesta zona està molt ventada i la falta de neu és més que significativa. Així que tot i que ens podrien fer falta més amunt, ens treiem els grampons ja que encara que trobem neu més amunt aquesta segurament ja estarà força tova.

Ascendim per aquesta zona plana i faltada de neu per anar a pujar el turó que ens durà fins a la zona coneguda com les Molleres de Puigpedrós.

Aquesta zona de les Molleres, és una zona a l’estiu força anegada d’aigua que es converteix en un petit aiguamoll. D’aquí el seu nom. Sembla que tinguem a tocar el cim, però la perspectiva enganya i encara tenim un bon tros. Així que xino-xano anem caminant pel pla sense massa dificultat.

Arribem a la base del Puigpedrós. Ara la cosa canvia i la inclinació és força costeruda. Sort que no son masses metres i fent ziga-zagues arribem al Cim del Puigpedrós de 2914m d'alçada sense dificultats. Al seu cim hi trobem un vèrtex Geodèsic, una petita creu, una estelada i un pessebre al terra.

Ara a l'hivern el tram final d'ascensió al cim ha estat per una pendent de neu. A l'estiu aquest cim és un conglomerat de pedres on s'ha de trepar (Grau I) sortejant els grans blocs en busca dels millors llocs per passar. D'aquí, con hem comentat anteriorment surt l'origen del seu topònim.
El dia és molt clar i les vistes són magnífiques a Oest, Nord i Est. Llàstima del vent i la sensació tèrmica que no convida a estar-s'hi massa estona deleitant-nos amb les vistes i continuem endavant. Tot i així tenim molta sort amb el temps, doncs aquesta és una zona on el temps sol fer molt la guitza. I per mostra   el cop que vam ascendir-lo el 2009 on sols vam arribar 4 d'un total de 10 participants. Era estiu, vam sortir amb sol i a mig camí, visibilitat nula, molt de fred, boira, plugim...:

Doncs res, després d'aquest record (com passa el temps!!!!) continuem endavant per anar a visitar el subcim del Puigpedrós que està a 3-4minutets i coronat per una fita gegant.

A la fotografia de baix podeu veure la distància al cim principal. Quines vistes!!!!

Ara hem de tornar i tenim bàsicament 3 opcions:
                1. Tornar pel mateix lloc d'anada.
                2. Circular direcció Nord-Oest per anar a buscar la Vall d'Engorgs i la Portella de Meranges.
                3. Circular direcció Nord-Est tornant per l'Estany de Malniu.

Sempre que podem intentem variar el camí que hem fet a l'anada. Així, teníem clar fer la opció 2 o 3 fent una ruta circular. Com que la circular tornant per Engorgs sumés una mica més kilometres i de desnivell ens declinem per la tercera opció. No volem tornar gaire tard i tampoc estem massa en forma. Per tan descendim del cim direcció Nord-Est, ara per un llom molt més suau que per on hem pujat, fins sortir novament al Planell de Campcardós per tornara girar direcció Sud per on hem vingut.

Ja estem encarats a la tornada baixant del Planell de Campcardós i anem a trobar aquell petit turonet del fons. A la dreta queda el camí clàssic per on hem ascendit al cim.

I així arribem aquest turonet que és el Cim de les molleres del Puigpedrós de 2752m o 2739m segons diferents mapes.

Foto i continuem avall, baixant pel llom del Serrat de les Perdius Blanques. Al fons a l'esquerra ja es veu l'Estany de Malniu ben nevat i cap a on ens hem de dirigir.

Anem baixant per l'ampli llom i  abans d'arribar al final hem de girar cap a Est en una espècies de coll i que s'endinsa dins del bosc per encarar-nos cap a l'estany.

Aquest tram que baixa molt dretament fins a la vall és el tros més perillós de tot el recorregut. Baixa amb molta pendent en una zona molt obaga i per tant s'hi ha acumulat un gran gruix de neu que juntament amb el desnivell, arbres i pedres fa que s'extremin les precaucions per no prendre mal si rellisquéssim. Un cop superat aquest escull s'obre més la vall i ens dirigim cap al llac que tornem a veure al fons.

Sembla mentida que aquí hi hagi tanta neu!!!! Literalment quan arribem al fons de la vall la neu ens arriba fins als genolls!!!!.

Aquest tros ha estat realment dur. No m'esperava pas tanta neu! Sort que ara trobem una traça que la seguim un rere l'altre com si fóssim un tren seguint el rial d'una via.

Uff! Quina sort de la traça trobada. Ens ha facilita i molt el pas. Amb tot, arribem a l'Estany de Malniu que rodegem uns 30-40m per sobre. Voliem acostarnos-hi però amb el gruix de neu que hi ha ho desestimem.

Continuem per dins del bosc ara amb menys volum de neu i avançant molt més ràpids.

I així arribem a un pal indicador que ens indica 5 minuts al refugi.

I dit i fet. En 5 minutets de caminar per pla, arribem de nou al Refugi de Malniu pel costat contrari per on hem començat, havent fet una bonica ruta circular hivernal al Puigpedrós.

Quina sort haver trobat la pista oberta fins el refugi. Això, juntament amb un dia espectacular ens ha permès gaudir d'una bonica ascensió hivernal amb un esforç molt commensurat. Difícil d'haver trobat si l'hivern hagués estat com s'espera essent a finals de gener.




Esperem que us hagi agradat i fins una altra.

Arnau, Txell i Onofre. 

Read More

Campirme (2633m) amb raquetes.

INTRODUCCIÓ

El Campirme és una muntanya de 2.632,7 metres d'altitud que es troba a cavall dels termes municipals de la Guingueta d'Àneu (antic terme d'Unarre) i de Vall de Cardós (antic terme d'Estaon), a la comarca del Pallars Sobirà.

En quedar a la zona nord de la comarca, sempre sol tenir una bona innivació que combinat amb l'absència de passos tècnics el fan ser una bona opció per fer-lo amb raquetes a l'hivern i primavera. A més les seves vistes a quatre vents son fantàstiques observant des de la Pica d'Estats (E) fins a l'Aneto (O) i una munt de cims més.

Iniciem i acabem la sortida a les pistes d'esquí de Tavascan, al refugi de Pleta del Prat. Continuem sempre seguint per la dreta (N) de la ribera del torrent de Mascarida que ens durà fins al seu estany i l'estany del Diable que queda darrera d'aquest. Llavors hem de girar direcció sud per fer la pala de més inclinació que trobarem (compte amb l'estabilitat segons risc d'allaus) que ens deixarà a un collet on girarem a dreta (SO) resseguint l'ampli llom fins arribar al turonet presidit per un vèrtex geodèsic que és el cim del Campirme. La tornada la farem pel mateix camí d'anada.

FITXA TÈCNICA

MAPES

Descarregar TRACK

ACCÉS

Des de Llavorsí hem d'agafar la carretera L-504 direcció Ribera de Cardós fins arribar a la última població que és Tavascan. Just passar aquesta població surt a mà esquerra una carretera asfaltada i estreta que ens durà a l'Estació d'Esquí de Tavascan (10Km). Aparquem el cotxe ja que l'inici de la sortida és just en el refugi de Pleta del Prat a peus de les pistes d'esquí.

CRÒNICA:

Aquest cap de setmana de febrer és una de les sortides de l'any més esperada per nosaltres, ja que combinem bona gastronomia i esport. Una combinació irresistible!. La part gastronòmica la deixem de part del Joan que és el Xef i propietari (junt amb la seva dona, l'Eva) del Celler dels Joglars i el qual ja considerem un amic amb els anys que ja fa que ens coneixem. El Celler dels Joglars forma part de l'Hotel Rural l'Alcova, petit i acollidor que el porta l'Eva i en el qual t'hi pots sentir com a casa. El Celler dels Joglars funciona com a restaurant de l'hotelet i com a restaurant independent. Així que teniu dues opcions: quedar-se a dormir i gaudir d'un bon sopar o també podeu menjar sense estar allotjats. Sigui com sigui jo no m'ho perdria si esteu per aquesta zona del Pallars de turisme o d'excursió.

El plà doncs és fer raquetes el dissabte i diumenge esquiada. Aquest cap de setmana ens acompanyen els tiets (Montse i Joan) i el nostre cosí Joan Lluís. El cap de setmana es presenta genial (ja tocava) i després d'un esplèndid esmorzar a l'Alcova decidim de fer l'ascensió al Campirme, que és un cim sense cap complicació tècnica (salvant el desnivell) i molt adequat per fer-lo amb raquetes. El Joan que a més de ser un gran xef és un gran coneixedor de la muntanya ens comenta que anem en compte amb l'estabilitat de l'última pala, que potser seria millor fer el Coma del Forn que és més estable. Doncs ho tenim present i un cop a l'Estany del Diable (punt on hem de decidir fer un cim o l'altre) decidirem segons veiem les condicions de la pala.

Comencem doncs a peu de les pistes de Tavascan a posar-nos les raquetes just al costat del refugi de Pleta del Prat. Sobrepassem aquest uns metres i veiem el pal indicador cap al cim. Deixem doncs la pista d'esquí i ens endinsem lleugerament cap al bosc seguint paral.lels en tot moment al telecadira i resseguint la dreta del torrent de Mascarida com a referència.

Seguim paral.lels al torrent i al telecadira fins que girem direcció oest per un cop salvat una pujadeta amb un desnivell considerable i força incòmode arribar a una part ara més planera que és la pleta de Gavàs.

Aquí el grup es divideix en dos, ja que la Montse decideix tornar enrera per les pistes d'esquí amb el Joan i la resta seguim endavant. 

Travessem la pleta buscant el millor lloc ja que la quantitat de neu és molt alta i la inclinació del terreny fent el flanqueig és força incòmode. Un cop travessem la pleta hem de girar cap a la nostra esquerra i farem una notoria pujada que ens deixarà a l'estany de Mascarida i del Diable. A la dreta de la foto inferior també es veu el Montforcado.

Evidentment l'estany està totalment glaçat i tapat de neu, però la seva forma arrodonida deixa clara la seva situació. Uns metres darrera del gran estany de Mascarida hi ha el petit i rodonet estany del Diable. Rep aquest nom perquè segons la llegenda d'ell va sortir el diable i es va endur cap al fons del llac un ramat de xais.

Aquí hem de decidir l'itinerari. ja que el Campirme es troba en direcció sud-sudoest i la Coma del Forn en direcció Nord. Observem la pala tal i com ens va comentar el Joan i la veiem molt estable, així que resseguim el llac en direcció sud per anar a trobar la pala que ens deixarà a un collet.

Aquesta part és la més dura de l'ascensió. De l'estany fins a dalt del collet hi ha uns  200metres de desnivell que es fan amb una inclinació més que considerable!.

Un cop assolit el collet (no sense esforç) el panorama a dalt canvia completament deixant-nos unes vistes meravelloses dels cims que fins ara no podíem veure.

Resseguim un ampli i suau llom a la dreta del collet fins a la seva part més alta.

Aquí les vistes del Pirineu amb el majestuós Aneto de fons son fantàstiques. Ara sols hem de girar cap a la nostra esquerra (SO) on ja divisem al fons un turonet amb un vèrtex geodèsic.

I així assolim el cim del Campirme (2633m) en un dia radiant. Ens fem les fotos de rigor i com que ja se'ns ha fet tard i el dia és esplèndid decidim dinar al seu cim.

Les seves vistes als quatre vents són esplèndides podent observar des de la Pica d'Estats a l'Est fins a l'Aneto més a Oest i una infinitat de cims.

A l'estiu es pot observar molts vestigis de la guerra civil al llarg de tot el recorregut que ara la majoria estan soterrats a la neu. Sembla que era un punt estratègic força important on el seu cim estava dominat per les tropes feixistes i a l'estany de Mascarida i més avall hi ha diverses trinxeres que eren de l'exèrcit republicà.

Bé, toca baixar pel mateix camí, així que anem desfent-lo però ara amb forces recuperades. Si seguíssim l'àmplia carena podríem enllaçar amb poc temps el Montforcado, que evidentment té forma de forca, però el temps va en contra nostra, així que decidim de tornar sense més dilacions en el temps.

Arribem altre cop a la temuda pala. Ens feia una mica de respecte el seu grau d'inclinació per baixar-la, però la veritat és que ha estat força divertit.

L'Arnau ha descobert una nova modalitat d'esquí: El "raqueta-esquí!". I s'ho ha passat d'allò més bé!.

Sembla mentida el temps que hem trigat en pujar-la i el poc que hem necessitat per baixar-la.

Un cop arribats altre cop a l'estany de Mascarida, tornem a baixar la darrera pala. El ser més suau podem anar més ràpids i això ha propiciat una carrera entre l'Arnau i la Txell. Qui ha guanyat????

I així arribem altre cop a la zona de pleta de Gavàs. Aquí podríem fer una alternativa al recorregut i tornar per les pistes d'esquí si estem molt cansats ja que la tornada serà més còmode. Nosaltres tornem pel mateix camí d'anada.

I així arribem altre cop al refugi de Pleta del Prat on ja ens esperen la Montse i el Joan per tornar a l'Alcova. Una dutxa i a veure el Barça a Sort abans de sopar!

Doncs res, aquest cop el Barça ha fet un molt dolent partit. Però això no ens traurà les ganes de gaudir d'un bon sopar al Celler del Joglars!.

Ah! per cert. El rànquing de caigudes és…… 0-1-2!!!!




Fins la propera.
Arnau, Txell i Onofre.

Read More