Pedraforca pel Verdet (2506m)

INTRODUCCIÓ

Sens dubte alguna el Pedraforca és una de les muntanyes més conegudes, màgiques i emblemàtiques de Catalunya i, per tant, una de les més visitades. La seva bellesa és indubtable amb la seva forma característica de forca que li confereixen els seus dos cims principals (Pollegons) separats per un gran coll (l’enforcadura). 

El Pedraforca està declarat paratge natural d’interès nacional i forma part del Parc natural del Cadí-Moixeró. L’excursió que ens pertoca és l’ascensió clàssica i més concorreguda que parteix del Mirador de Gresolet, passa pel Refugi Lluïs Estasen i s’enfila fins el Coll de Verdet on a través de diverses i llargues grimpades s’accedeix al Pollegó Superior - sostre del Pedraforca - amb els seus 2506m. Llavors seguim fins l’Enforcadura baixant per la Tartera, retornant així al refugi fent una bonica i completa ruta circular.

Cal dir que tot i ser una muntanya amb una alçada modesta (2506m) no hem de perdre de vista que es tracta d’alta muntanya, amb passos aeris, grimpades i una tartera força dificultosa. Ho dic perquè realment és una muntanya que per la seva fama i bellesa (merescudes) és molt concorreguda. On sempre que la visites i veus gent de tota mena. Molta d'aquesta sense experiència alguna, sense dur material adequat i sense una iniciació prèvia en cims més fàcils. Això comporta que el Pedraforca sigui una de les muntanyes amb més rescats que es realitzen a casa nostra. Per tant sempre s'ha de tenir prudència i també estar al cas del temps que les tempestes del Pedraforca són especialment violentes i molt elèctriques. No és una muntanya per principiants i molt menys una caminadeta per passar un matí festiu si no s'està acostumat a fer muntanya. 

ACCÉS

Seguint la C-16 hem de sobrepassar Berga i llavors Cercs. Abans d'arribar a Guardiola de Berguedà i just passat un Túnel, trovem un desviamenta l'esquerra direcció Saldes i Gósol que indica "Massís del Pedraforca". És la carretara B-400 que la seguirem fins arribar al trencant de Saldes, el qual ignorem i 1,5Km després trobem un trencant a la dreta que indica "Refugi Lluís Estasen" i Mirador de Gresolet. Continuem per aquesta estreta carretera uns 4Km fins que arribarem al Mirador on hi ha un aparcament. L'itinerari comença uns metres abans d'arribar a l'aparcament.

FITXA TÈCNICA

MAPES

Descarregar Track

CRÒNICA

És diumenge i volíem fer alguna excursioneta que no ens fes matinar massa. I és clar, el Pedraforca sempre és una atractiva opció que tenim prop de casa i que a la Txell i a l'Arnau els encanta especialment. A mi, en canvi no massa, ja que la Tartera em fa patir molt els genolls i peus. Però precisament aquesta és l'excusa, ja que des d'aquest juliol han acabat les obres d'un caminet per tal de preservar la Tartera on el seu deteriorament és evident. Així que, ja tenim proposta!

Arribem tardet, com sempre, i quan arribem.......Però que és això!!!! Semblaven les rambles! Estava plè de cotxes. Jo ja hauria girat cua. Però en fi. Ens calcem agafem motxilles i comencem!

Anem uns metres abans de l'inici de l'aparcament del Mirador de Gresolet on hi ha els cartells que indiquen la direcció al refugi, deixant la carretera i començant el caminet pujant unes escales de pedra.

El camí, em suau ascens està molt ben marcat i definit. Sols tens que estar atent a no entrepusar-se amb alguna de les múltiples arrels que surten pel camí.

En uns 15 minuts a tot estirar ja som al Refugi de Lluís Estasen (1670m). Ara hem de continuar pel camí que surt a l'esquerra del refugi (senyalitzat a la foto de sota amb una fletxa blava). Per la fletxa vermella és per on tornarem i aquesta ens porta directament a la base de la Tartera.

El camí comença molt planer. Està senyalitzat amb les marques del PR C-123. Passem per zones força ombrívoles gracies al camí que s'endinsa per mig del pi negre que hi ha en aquesta zona. 

Passarem un parell de canals com la Canal del Riambau i llavors zones més obertes. Tot i estar força ben marcat l'itinerari, cal estar atents. Doncs surten varis corriols molt definits que ens poden  desviar del camí. Aviat comença a pujar més de valent i hem de sobrepassar un punt que precisarà de posar les mans per ajudar-nos. Ara el pendent augmenta considerablement.

I així arribem a la bonica Balma de la Rua Gran. On jo sempre li havia dit la Balma de les Orenetes, però que mirant el mapa aquest és el nom que hi consta.

Sobrepassem la balma i pujarem pel Torrent del Pletissar. El qual seguirem un tros fins que el camí ens fa girar a l'esquerra tornant a endinsar-se al bosc de pi negre.

Arribem fins l'extrem on tenim davant un fabulós mirador de la imponent cara nord del Pedraforca. 

Ara girarem a la dreta i començarem a pujar per assolir el Coll del Verdet que ja treu el nas pel fons. Tenim dos corriols, un que va per l'exterior i acaba pujant per la canal i l'altre que s'endinsa pujant per dins del bosc i acaba trobant la canal més amunt. Jo aconsello agafar aquest últim més còmode i arrecerat del sol.

Les vistes que tenim a mida que agafem alçada son magnífiques.

Buff! l'últim tros puja de valent i a més el camí està plè de pedretes esmicolades que dificulten la progressió i et fan patinar. S'ha d'anar en compte. Ja ens queda poc!

Arribem al Coll de Verdet (2245m) en aproximadament 2 horetes. Toca menjar alguna cosa per recuperar forces. Al fons podem veure la població de Gósol. D'aquí continua el PR que ara nosaltres abandonarem i seguirem marques grogues en forma de punt o de ratlla.

I ja que estem descansant, és hora de parlar del perquè el Pedraforca es consider una muntanya màgica. I es que la seva forma característica de forca dona per moltes llegendes. Hi ha moltes variants però en resum n'hi ha dues que sobresurten (resumides):

"Segons la llegenda, diu que el Pedraforca era una muntanya com les altres, sense enforcadura, amb un sol cim. Es diu que durant la nit de Sant Silvestre (31 de desembre) les bruixes es reunien al cim saltant i ballant celebrant un aquelarre i creant un gran terrabastall. Els habitants de Saldes es van espantar tant que es van encomanar a Sant Miquel que va baixar del cel i d’un cop d’espasa va trencar la muntanya en dos parts amb tanta força que la va esmicolar en milions de trossos que encara es poden veure les restes en la tartera del Pedraforca. Les bruixes van quedar separades al capdamunt dels pollegons de la muntanya."

"Una altra explica que en el cim hi havia un castell que va ser dominat pel sarraïns aliats amb el diable i que tenien a la població espaordida per les seves correries i maldats. Els cristians indefensos van demanar ajuda a una velleta que habitava el bosc de Gresolet. Aquesta, va demanar ajuda als àngels del cel i a l’arcàngel Sant Miquel i va demanar a la població que aquella nit del 31 de desembre es tanquessin a casa, barrant portes i finestres i que per més soroll que sentissin no sortissin de casa. Aquella nit va haver un gran terrabastall que va fer tremolar cel i terra. L’endemà, quan la gent va sortir, hi havia una espessa polseguera que cobria el capdamunt de la muntanya. Quan aquesta es a esvair, va apareixer la muntanya partida en dues, dibuixant la forca del diable i amb les pedres del castell formant una gran tartera."

I ara, un cop explicades les llegendes, toca continuar. L'Arnau s'ha posat el vodrier (sobretot pel primer tram de grimpada) i ens posem en marxa direcció a la base de la paret nord del Pedraforca. Per fer-ho agafem direcció esquerra (Sud), tal com hem arribat al coll)i voregem un promontori rocós per la seva part esquerra ja que està enmig del camí. Ens dirigim cap a la primera grimpada!!!

Mirant enrera podem veure l'escull rocós que hem superat per la dreta de la fotografia per continuar amb el camí cap a la base de la pared.

Doncs ja hi som. A grimpar!!!

La roca és ferma i amb molts punts d'agarre per les mans. Això és important, ja que la pedra està brutalment llisa i relliscosa per la quantitat de gent que hi arriba a pujar. Així que precaució i assegurar sobretot les mans. A mitja canal hi ha una corda fixa per superar un petit tros (a la foto d'abaix es veu com l'utilitza un excursionista que va darrera de la Txell).

I així arribem al cap de munt del Cim Nord del Pedraforca. Des d'aquí ja podem veure el cim principal (Pollegó Superiror). Tot i que sembla a prop no ens hem de refiar. Doncs encara ens toca pujar (grimpant) i baixar un parell de vegades abans d'assolir el cim. Aquest tros de canal primer és el més difícil de tots els que ens trobarem. Té la ventatge de que no és aeri com els altres però si el de més inclinació amb passos de II.

Comencem a baixar per anara buscar la segona grimpada del dia i que ja es veu ben definida per la canal de l'esquerra de la fotografia.

Pugem poca poc. Aquesta no té tanta inclinació però és molt més aeria. I com abans s'ha d'anar en compte amb la pedra ja que no arrapa gens a les botes i és molt relliscosa.

I arribem al cap de munt del Cap de la Canal Roja on hi trobem una gran fita. Resseguirem l'ampla aresta tot gaudint de les vistes.

El dia permet d'entretenir-se amb les vistes a banda i banda.

Tornem a baixar, anant en comte doncs aquest tros és un xic més complicadet, i ens tornem a disposar a grimpar.

Anem seguint en tot moment els punts grocs que marquen el millor pas que tot sigui dit de pas, ja en podrien posar algun més!!!.

I així després de l'última grimpada assolim el cim del Pedraforca (Pollegó Superior) amb els seus 2506m d'alçada.

Algun postureo més al cim i ens hi estem una estoneta gaudint de les meravelloses vistes al Prepirineu, Ripollès, Garrotxa i cap al sud al fons la silueta de Montserrat.

I descansant al cim, impossible no recordar la primera ascensió al Pedra de l'Arnau amb només 7anys!!!!

Ep! No val riure de la nostra decadència, que es llei de vida! Je, je, je!

Toca continuar i seguim per baixar fins l'enforcadura per camí evident.

A mida que baixes veus clarament el punt d'inflexió de l'enforcadura amb les seves dues vessants. La de la dreta (Gósol) amb una ascensió al cim més llarga, sense grimpades i amb una tartera molt més afable i senzilla. I la vessant de l'esquerra (Saldes) amb la temuda tartera i que defineix la silueta famosa del Pedraforca.

I així amb petites i fàcils desgrimpades arribem al famós coll conegut com l'Enforcadura.

Comencem a baixar pel centre de la Tartera.

I aviat trobem un cartell indicatiu de precaució i que alerta del perill de la tartera. A partir d'aquí comença el nou camí, acabat fa tant sols 1 mes. A veure que tal!

Doncs la veritat és que han fet un treball magnífic, i una currada impressionant! El camí va fent ziga-zagues per la part dreta de la tartera (baixant) a tocar del contrafort del Pollegó Inferior. Tot i la duresa del pendent es baixa relativament bé. Això si, veurem l'estat de conservació d'aquest, ja que pel terreny on està i l'alt grau d'inclinació d'aquest, el seu deteriorament i desgast pot ser molt alt.

Realment el deteriorament de la tartera és evident si comparem la fotografia de dalt amb la d'abaix. Tot i que les fotografies no tenen el mateix angle, si que més o menys estan fetes de la mateixa alçada i s'intueix clarament el deteriorament i erosió d'aquesta.

I poc a poc arribem al final de la tartera, travessant al costat esquerra d'aquesta i tornant a entrar al bosc. Realment han fet una gran obra i es baixa molt millor que abans. A més de contribuir a preservar en el possible l'estat de la Tartera si la majoria de gent opta per fer-lo servir.

Tornem cap al refugi ara per camí molt més planer tot flanquejant la muntanya. A pocs minuts trobem un excel·lent mirador cap a Saldes.

El camí éss molt agradable de fer. És força ombrívol, i s'agraeix. Travessarem alguna petita tartera i anem retornant tot fent la ruta circular cap al refugi.

I ja hi som. Altre cop sóm al Refugi de Lluís Estasen tornant per on indicavem en una de les primeres fotografies senyalitzat amb fletxa vermella.

I com no podia ser d'altra manera, no podíem marxar a casa sense provar el magnífic arròs que fa el Jordi, el trempat guarda del refugi. Boníssim!!!!

I ja l'hem tornat a fer! El Pedraforca sempre és una muntanya que ve de gust fer i que tenim a prop de casa. A més hem pogut baixar pel nou camí de la tartera i així , amb tot, passar un matí ben entretingut.

Esperem que us hagi agradat, us sigui d'utilitat i fins la propera!

Arnau, Txell i Onofre.

Read More

Vignemale o Pique Longue (3298m)

INTRODUCCIÓ

El Vignemale o Pique Longue o Comachibosa (aragonès) o Viñamala (Vinhamala en occità)...... Ja en començo a estar fart de tants noms diferents per designar un cim! És, amb els seus 3298m, el cim més alt de la cadena axial del Pirineu i el més alt del Pirineu Francès (el 4rt de tot el Pirineu per darrera d'Aneto, Posets i Mont Perdut). El seu atractiu alpinístic queda fora de cap dubte. La seva imponent i atractiva cara nord és una de les estampes més alpines i boniques de tot el Pirineu. Si a això li afegeixes la seva glacera única al Pirineu amb la característica fisionomia de glacera clàssica amb llengua final, el conformen un dels cims més cobdiciats, bonics i alpins de tot el Pirineu. 

El Gran Vignemale (Pique Longue) és el cim més alt del massís del Vignemale que forma un atractiu circ al voltant de la glacera d'Ossoue permetent encadenar més d'un tres mil en una única jornada (Montferrat 3219m, Pic Central 3235m, Cerbillona 3247m, Clot de la Hount 3289m, Piton Carré 3197m, Punta Chausenque 3204m i Petit Vignemale 3032m). Així, pots complicar la jornada tant com es vulgui segons les aptituds i ganes que un tingui.

Com sempre hi ha diversos itineraris per assolir el cim. Des d’Espanya s'hi arriba per Bujaruelo (però l'itinerari és realment llarg). Així que les dues opcions més factibles son des de França: per Pont d'Espagne (Vall de Gaube) amb un llarg itinerari però amb la recompensa de veure la imponent i alpina cara Nord del Vignemale o per la presa d'Ossoue. Aquesta, amb una aproximació molt més curta i accessible essent l'itinerari escollit en aquesta ocasió. Per Ossoue es pot assolir el cim en una sola jornada. La meva idea original (sabent ja d'entrada que No triomfarà) era fer el Gran Vignemale i Cerbillona. Ho proposaré in-situ a veure si cola!!!

ACCÉS

Hem d'arribar a la població de Gavarnie (un autèntic pal de viatge. Des de casa nostra són 5,30h). Sols entrar a la població surt una carretera a la dreta que porta a les pistes d'esquí. La seguim uns 500metres i de seguida en una corba tancada a l'esquerra surt una petita carretera asfaltada a la dreta que indica “Barrage d'Ossoue”. Aquesta és la carretera que ens durà en uns 7-8Km al punt d'inici (presa d'Ossoue 1834m). Aproximadament els 4 primers kilòmetres són asfaltats amb una carretera molt estreta i llavors ja és transforma en pista que està en bones condicions fins a la cabana de Milhas on hi ha força lloc per aparcar. A partir d'aquí (2 últims Kms) hi ha forces pedres e inclinació de la pista que amb turismes baixos pot complicar arribar fins al final de la pista. També s'ha de tenir en compte que aquesta carretera pot estar tallada per despreniments i gel a vegades fins ben entrat a l'estiu. Pregunteu abans al refugi el seu estat per no tenir sorpreses desagradables.

FITXA TÈCNICA

MAPES

Track al Wikiloc

CRÒNICA

Ja fa dies que tinc reservat lloc al refugi de Baysellance, doncs en els mesos d'estiu costa força trobar-hi lloc. Miro la meteo i..........No pot ser!!!! Seguim amb la mala sort. No m'ho podia creure! Dona sol tota la setmana menys dijous que dona tempesta. I aquest és el dia d'ascensió per fer cim!. En fi, ja ho tenim tot reservat, els dies de festa demanats i doncs....a veure si tenim sort!

Marxem dimecres al matí després de fer uns tràmits per les vacances d'aquest estiu i conduïm directament cap a Gavarnie amb una mica de nervis ja que anem amb el temps just i ja ens han avisat que el sopar es serveix a les 19h. Arribem a Gavarnie i comencem la pista cap a la presa d'Ossoue. Realment la carretera és moooolt estreta i en alguns trams vaig resant per no trobar-me ningú de cara perquè no sé com ho solventaríem (hi ha trossos molt llargs que és impossible passar dos cotxes). S'acaba la carretereta asfaltada i comença la pista on en el seu tram final està un xic complicat per l'estat d'aquesta. Però res insalvable. Aparquem abans de la Barraca d'Ossoue (petit refugi lliure en bon estat). Són les 15'45h i fins al refugi són unes 2,5-3h. Així que anem amb el temps just!

Ens preparem el material en un temps rècord per nosaltres i a les 16h comencem a caminar direcció a la presa que està a uns 200metres.

Des d'aquí ja podem veure al fons (NO) l'objectiu per demà i la llengua de la glacera d'Ossoue.

En 3minuts som a la presa i progressem vorejant la ribera dreta de l’embassament (Pla d’Oulettes d’Ossoue) fins quasi al final de la vall per un camí molt ben definit en tot moment (és el GR10). 

Caminem sense salvar desnivell pel Pla d'Oulettes. És totalment pla.

 En uns 20-25minuts trobem un pont de fusta el qual hem de travessar, ja que ara el camí continua per l'altre marge del riu d’Oulettes.

A partir d'aquí comencem a salvar desnivell pujant pel barranc d’Ossoue (a l’hivern no es recomana aquest accés pel alt risc d’allaus, essent quasi forçós accedir-hi per Pont d’Espagne). Anem pujant i observem una bonica cascada d’uns 30metres per la qual passarem molt a prop d'ella.

Seguim per aquest marge de la muntanya fins que de cop canvia d'orientació (sortint de l’estret barranc) i  travessem una congesta de neu, que en estar molt trepitjada es passa sense dificultats.

Anem agafant direcció Nord sempre amb el camí molt marcat. Els verds que veiem són fantàstics!

Parem en alguns moments per recuperar l'alè i beure una mica d'aigua gaudint de l'ambient d'autèntica muntanya. Observant alguns del grans cims del Pirineu darrere nostre.

 I així passem pel costat de les 3 coves de Bellevue que el Comte Russell fa fer excavar per passar-hi llargues temporades.

“El comte Russell era un enamorat del Pirineu i sobretot d'aquesta muntanya que va arribar a comprar/llogar a l'estat francès per un període de 99anys. En total va fer excavar 7 coves: aquestes tres, 3 més a prop del Cerbillona i 1 més (Cova Paradise) a pocs metres del Cim del Vignemale”

Estem de sort i aquestes han quedat al descobert fa uns dies per la neu que encara s'hi acumulava. Però anem amb el temps just i l'Arnau es queda amb les ganes d'explorar-les (si podem al tornar, ja ho farem).

Continuem i ara si el panorama que se'ns presenta de la impressionant vista de la glacera i la seva llengua final envoltada de tres mils és espectacular. Això vol dir que tenim a prop la cruïlla cap al refugi.
Efectivament en pocs minuts arribem a aquesta cruïlla on trobem un cartell que ens indica 30minuts al refugi. Uff! Arribarem "on time"!

Observem - ara millor- el recorregut que haurem de fer demà. Però ara ens dirigim directes a fer nit al refugi. Uff! Els núvols són amenaçadors i ja fa estona que amenacen pluja. Val més que ens afanyem!.

Anem progressant fint ziga-zagues i arribem en 25minuts al Refugi de Bayssellance (propietat de la CAF). Si no m'equivoco és el refugi guardat més alt dels Pirineus i un dels més antics (construït al 1899 i renovat al 2003).

Crec que és el primer cop que arribem a un lloc seguint els temps descrits. Hem tardat un total de 2h 45minuts salvant un desnivell d’uns 800 metres. Comença a caure alguna gota, així que entrem al refugi i fem la pertinent admissió. Cal dir que el refugi està molt bé, vam sopar excel·lentment i en quantitat però l'esmorzar… és el més pobre que he vist mai en un refugi!.

Ens anem a dormir un cop petem una mica la xerrada i escoltem una xerrada mot ben muntada sobre com distingir les diferents aus que podem veure. Bé, toca anar a dormir ja que ens llevem a les 6h. Ens posem a dormir i.......

-Txell...

-Si?

-Sents això? Aquest soroll?

- Ostres, està plovent a bots i barrals!!!! i demà?

- Bé, a dormir i demà ja veurem.

Ens llevem, ja no plou, i baixem a esmorzar. Surto a veure el temps i no fa gens de fred. Però el cel està més que amenaçador! Comento amb una de les guardes del refugi la meteo i em diu que “ni bien, ni muy mal” Ahhhh!!!!! Així tot clar! No se la sap llarga aquesta francesa! Entrem una mica més en detall, mirem la meteo per l'ordinador d'ells i sembla que els mapes donen núvols però poca precipitació al matí i que augmentarà a la tarda. En fi, a l'aventura!!!!

Això si, sols sortir del refugi la sensació alpina és fantàstica. I el teló de fons... impagable!.

Descendim el camí per on vam arribar al refugi i bordegem la cresta que baixa del Petit Vignemale. Aquí surt un camí que bordeja la base d'aquest i que va cap a la glacera sense perdre desnivell. És molt més exposat i com que a la nit ha plogut i no el veig del tot definit preferim perdre uns metres de desnivell i anar fins a la cruïlla descrita abans i ascendir més segurs i més còmodament.

Un cop a la cruïlla on tenim el cartell de fusta, avancem per una tartera que clarament ha deixat al descobert el retrocés de la glacera. Avancem seguint les fites fins arribar ja a la neu contínua. 

Calcem els grampons i comencem a ascendir per la glacera. Gràcies a un grup que estic pel Facebook vaig veure fotos de feia uns dies de la glacera i que aquesta estava encara en bon estat i amb molta neu. Ho dic perquè no hem d'oblidar mai que és una glacera i per tant segons l'estat d'aquesta i lo avançat a l'estiu que s'hi ascendeixi s'ha d'anar en compte amb les esquerdes i ponts de neu que poden cedir i per tant no perdre-li el respecte agafant les precaucions oportunes en cada moment.

Avancem direcció a la base del Montferrat per després en diagonal encarar la glacera direcció a la base del  Vignemale. La part del Montferrat és la part més segura en quant a la possibilitat de trobar-te esquerdes que no la part interior on solen haver-n'hi més i més grans.

La primera part és la que té el desnivell més accentuat. Cal agafar-ho amb calma i anar avançant.

De cop comença a sortir el sol. I els núvols es van trecant. Que content que em poso! Ja hem fet la part més dura i ara sols tenim que continuar fins a la Base del Vignemale per la part més plana de la Glacera. A la nostra dreta deixarem el Piton Carre i la sortida del famós Couloir de Gaube. Un dels corredor més importants del Pirineu. Els estrats i plecs que conformen el cim del Vignemale són d'una gran bellesa.

I així arribem just a la base. Hem avançat a tots els grups. Com????. Doncs si, com ho sentiu!!! I és que al final hem apretat. Ens posem els cascs (doncs hi ha molta roca descomposta i és molt aconsellable) i comencem la grimpada cap al cim que és força llarga. No hi ha cap lloc definit. Ni fites clares. Així que s'ha d'anar buscant els millors passos.

Assolim la cresta i ara sols ens queda un petit recorregut fins al cim.

I de cop....... Comença a pujar una boira molt ràpidament! Però d'on ha sortit!!!!!

En fi. En questió d'uns minuts queda tot completament tapat. La visibilitat és zero! però això no impedeix que assolim el preuat Cim del Vignemale amb els seus 3298m. Ja fa temps que li teníem ganes!!!!!!
El cim és ample. Hi ha un vèrtex geodèsic i un parell de vivacs.

Després arriba un petit grup de quatre que van amb guia i el gran grup. Son Vascos. I en veure'ns amb la senyera ens demanen de fer una foto junts! Eren tota una família. Després de les fotos, una mica de xerremeca i esperem a veure si la boira s'aixeca. Comencen a cantar una cançó en euskera que ens fa posar la pell de gallina!

Com a anècdota explicarem que el comte Russell va fer aixecar una gran torre de pedres al cim del Vignemale perquè així superés els 3300m d’alçada. Poc després de ser construïda, en una tempesta un fort llamp va destrïr la torre. El compte Russell no va voler reconstruïr-la de nou i va etzibar que “l’orgull dels homes no podia modificar el que Déu havia creat”.  Aquesta anècdota ja ha passat a formar part com un dels clàssics del Pirineus.

Bé, la temperatura és molt bona i amb poc vent, però la boira no hi ha manera de que s'aixequi. Així que ens quedem sense poder veure una de les millor panoràmiques que hi ha del Pirineu. Toca baixar i ho fem amb molt de comte per la reduïda visibilitat i perquè ja se sap que baixar sempre és més complicat que pujar.

Arnau, que no ho veus clar?
Vinga, poc a poc i....avall!

I així ja tornem a ser a la glacera. Calcem grampons i és l'hora de la suggerència!

-Que us sembla si ja que anem bé de temps i estem aquí fem el Cerbillona o el Central?
-Arnau: Estàs de broma?
-Txell: (Somriure irònic)
-OK! Ho capto!!!!

De fet, tot i que anem molt bé de temps la visibilitat és nul·la i la previsió metereològica gens bona. Així que.....hi haurem de tornar un altre dia!!!!
Comencem a descendir la glacera. La Txell si us hi fixeu desapareix entre mig la boira.

Poc a poc anem sortint de la boira, en arribar cap al final de la gelera. El camí marcat en punts és el que porta directe al refugi i que NO hem agafat a l'anar. Nosaltres continuem ara avall direcció a la presa d'Ossue. abans però ens parem a unes roque per menjar i recuperar forces.

Ja estem al final de la llengua de la glacera d'Ossue i ens treiem els grampons.

A la foto ha quedat molt petit, però en els cercles hi ha la gent que torna cap al refugi pel camí que realment és exposat. Nosaltres....Avall que fa baixada!!!

I ens anem parant gaudint de l'entorn.

Passem novament per les coves de Bellevue. Ara si que toca explorar-les!

Ostres! la primera és molt fonda i té fins i tot una avantsala. Buff! No vull ni imaginar-me el que els devia costar excavar-les!

A mida que anem baixant els verds es van imposant de nou i la temperatura augmenta ràpidament.

Ens trobem tot un remat de cabres i ovelles totes ben quietes, com dissecades, en una de les congestes de neu que hem de travessar.

I així ja tornem a estar al tros final del barranc d'Ossoue i al fons ja veiem la Presa. Darrera nostre ja està ben tapat. Ja hem fet bé de no entretenir-nos massa.

Tornem a passar el pont que travessa el riu i accedim al Pla d'Ossoue ara amb el camí ben plàcid fins a la presa a on tenim el cotxe.

I ara si! Repte aconseguit!!!!

I com que el viatge de tornada és molt llarg, fem una parada per fer un bon soparet que ens ho mereixem!!!! I demà, sorpresa per l'Arnau! Farem el nostre primer barranc!!!!

Ha sigut una sortida molt maca i aconsellable. Realment el Vignemale és un dels grans del Pirineu, sens dubte. Tot i no haver pogut gaudir de les seves vistes des del cim, ens ho hem passat molt bé, i encara podem donar gràcies del temps tal i com pintaven les previsions metereològiques.



Esperem que us hagi agradat i
Fins la propera!

Arnau, Txell i Onofre.

Read More