Ferrada Cala del Molí

INTRODUCCIÓ

La ferrada de Cala del Molí a Sant Feliu de Guíxols és segons els seus organitzadors l'única ferrada al mon que transcorre sobre el mar. Aquest és sens dubte el seu principal atractiu i és que realment poder fer una activitat com aquesta en els penya-segats de la Costa Brava no té preu. La zona és a més part del Pla d'Espais Naturals d'interès natural de Catalunya i per tant zona protegida, cosa que ja et diu de la seva bellesa paisatgística. Tot i així la seva obertura no ha estat gens fàcil. La va equipar Martí Gironell al 2003-04 i va ser tancada i desequipada el 2005 per "motius tècnics". L'allau de trucades que rebia constantment l'ajuntament demanant per l'estat de la via i el canvi de govern local el 2011 propicien que es recondueixin les negociacions entre el govern local i Martí Gironell per reequipar la via i tornar-la a posar en funcionament. Així i després de 8 anys, el juny de l'any passat (2013) per fi s'aconsegueix la seva reobertura.

El seu èxit és sonat (potser massa i tot) ja que donada la seva bellesa única i fàcil accés, l'afluència de participants és molt alta i tothom s'hi atreveix poden-te trobar amb sorpreses com la que comentaré en la crònica.

FITXA TÈCNICA

ACCÉS

Hem d'anar fins al carrer Sicília de la població de Sant Feliu de Guíxols. Aquest carrer comença just davant de l'Hotel Hipòcrates i és un carrer sense sortida. Quasi al final d'aquest hi ha una glorieta mirador anomenada Mirador de les Triadores. Baixem per les seves escales i a la dreta en una pineda ja trobem el rètol informatiu amb les normes de seguretat que cal seguir per fer la ferrada. Seguim el caminet i en un minut ens deixa als peus d'aquesta. Cal tenir present que pot costar aparcar (sobretot a l'estiu) i llavors pot ser millor deixar el cotxe al poble en l'aparcament públic i venir-hi a peu. Son uns 25 minuts caminant que be valen la pena, veient la famosa Porta Ferrada, la plaça del Mercat i el Passeig Marítim. Podeu veure la ressenya a la fantàstica web de ferrades deandar.com.

CRÒNICA

Després d'aquesta setmana passada per aigua, semble que les previsions per diumenge són, per fi,  de sol i bon temps. Així que pensem en fer alguna activitat curteta i si pot ser fora de la muntanya que tot pot estar força embarrancat on fins i tot al Pirineu ha tornat a nevar. La decisió ha estat fàcil, ja que ja fa dies que ho porto de cap: La Ferrada de Sant Feliu de Guixols i després fer un bon arrosset a la platja.

Doncs ho proposo i tots d'acord. Sembla que tothom en té ganes ja que ningú hi ha posat la mínima pega! Cosa estranya!!!. Ens llevem tard -per variar- esmorzem i marxem cap a Sant Feliu de Guíxols. Arribem al carrer Sicília a les 11h passades i….. ple de cotxes! com no podia ser d'una altra manera! No vull ni pensar com es deu posar això en ple estiu!!!. Estem de sort i al final del carrer hi ha un lloc d'algú que ha matinat i ja ha acabat l'activitat.

Tot pinta bé, el temps i que no hi ha ningú preparant-se. Així que tothom ja està en la ferrada i quan nosaltres comencem no tindrem que fer aturades i podrem anar millor al nostre ritme. Ens canviem, equipem i…… a començar!!!

Caminem uns 100 metres fins al Mirador de les Triadores i baixem per les seves escales. Ostres, fins al començar ben bé la ferrada no me'n adono que tinc les ISO a 1400 de l'obra de teatre que va fer l'Arnau, i el diafragma ben obert. Així que totes les fotos:

Al final d'aquestes hi ha un cartell informatiu i normes de seguretat de la ferrada. Seguim el caminet de la dreta que passa per un pinar mediterrani i que arriba fins al mar. Descendim doncs per ell i ja trobem el cable de vida que arriba fins al començament de la ferrada a tocar del mar. Sort que la Txell va fer alguna foto!

Comença l'aventura!!!!!!

Comencem a caminar per entre les roques a molt poca distància del mar. Pujem uns metres amb  les primeres grapes i comencem a fer el flanqueig del penya-segat. Com ja heu vist en la fitxa tècnica, el desnivell màxim és d'uns 20 metres. Així ja es pot preveure que la major part de la ferrada passa bàsicament per flanquejar horitzontalment la cala i els espigons, més que fer alçada vertical. 

Anem fixant-nos on l'Arnau va posant els peus i indicant-li els millors passos tot i donant-li algun consell que ara encara accepta! Perquè d'aquí uns anyets….

I així arribem al primer pont amb un tabló de fusta d'uns tres metres i rodejant un escull arribem al primer pont tibetà de la ferrada d'uns 5 metres de llargada. L'arnau està gaudint de valent. 

Anem fent un flanqueig cap a l'interior de la cala i arribem a un tercer pont (aquest nepalí) i força curtet. 

Comencem a veure per davant nostre força gent a la segona part de la ferrada, cosa que ens sorprèn ja que han començat força abans i haurien d'haver avançat força més. Estan molt aturats i massa junts, com podeu veure a la part superior de la fotografia:

Anem avançant flanquejant la cala del Molí en lleuger ascens. El dia és radiant. Fa calor però amb vent fresquet, així que la temperatura és ideal. La Txell em diu: Que NO fas fotos? Ostres! Doncs és veritat. Doncs en estar pendent del nen m'ha distret força. De fet he fet un total d'unes 40 fotografies. Molt poques si a més tens en compte la bellesa de la zona.

I així arribem al quart pont tibetà. Aquest és el més llarg que farem. Té uns 7-8 metres de llargada. L'Arnau el supera perfectament amb seguretat i convicció.

La Txell…….Ejem! Ja és un altre cantar. Txell!!! que aquest pont és Tibetà i NO Nepalí! A veure si el travessem de dret i no de costat….

I així arribem a l'altre costat. Aquí tenim ben indicat la zona d'escape de la ferrada. Així doncs, la ferrada com ja he comentat té dues parts ben diferenciades. Aquesta primera que està catalogada com a fàcil i la seva continuació que està considerada com a moderada. Per tant si algú té problemes o dificultats fins aquí té la possibilitat de sortir de la via i no fer la segona part que és més dificultosa. A més que un cop segueixes, ja no tens la possibilitat de poder retrocedir si no ho veus clar! I precisament això és el que algú no ha tingut present. Just quan comença el tram més complicat la gent no s'ha mogut ni un centímetre!!! Estan tots penjats de la paret, immobils!

Li demano amb els xicots que tinc davant que quin és el problema. I ens diuen que hi ha una parella de mitjana edat on la noia s'ha quedat bloquejada i no es pot avançar. Ja porten molta estona i no saben com sortir-se'n! Doncs res, sembla que el marit l'ha de tibar i que la cosa es complica. Retrocedim uns metres ja que som els únics que podem fer-ho i esperar en un lloc còmode, i aprofito per fer alguna foto.

Bé, després de ben bé mitja hora, la cosa comença a moure's. Hi ha hagut forces nervis ja que la gent s'ha quedat penjada literalment de la roca i alguns sense vaga de descans per poder anclar-se més còmodament just en la part més complicada de la ferrada. Són coses que passen. Esperem uns 10 minutets que es descongestioni la via i seguim ara fent el tros de desplom més important (lleuger extraplom) i en el que s'ha d'anar més en compte.
No tinc fotos d'aquest tros,  però l'Arnau l'ha superat amb nota. I això que es tenia que tibar considerablement de braços! Ara ja el recorregut és més "entretingut" que no pas dificultós. 

Ara ens dirigim cap a l'estreta cala d'Es Fijorn abans de fer l'últim pont. Aquí està en construcció una tercera part de la ferrada que descendeix fins a tocar del mar i que sembla que serà més esportiva i tècnica.

Ara si l'últim pont tibetà de la ferrada. Així en total haurem passat 5 ponts: 1de tronc, 1 Nepalí i 3 tibetans.

La Txell segueix amb el seu particular estil de passar els ponts! No serà que està una mica "cagadeta"?

Deixem la zona d'Es Fijorn per entrar a l'última part del recorregut a la Cala Alga.

Aquí desploma lleugerament però sense problemes.

L'Arnau ja és tot un artista. Ara substituïm els amplis ganxos per agafar-nos amb les mans per una cadena, i als peus petites repises a forma d'esglaó.

I així sense més arribem al final de la Ferrada.

Sols tenim que pujar uns 200 metres i tornarem a sortir al punt d'inici havent fet una ruta circular.

Ara si que ha sortit la foto al mirador de les Triadores.

I si estàs a la platja, com s'ha d'acabar una bona activitat????? Doncs amb un bon arròs caldós i un ben fred i afruitat vinet blanc!

L'Arnau m'ha dit que no poses aquesta fotografia, que feia cara "d'empanat"!!!. Però com que els fills fan poc cas dels pares, doncs els pares…..TAMPOC FEM CAS DEL FILLS!!!. Va, vinga, doncs una altra  foto que surti més afavorit!

I així hem passat un diumenge ben entretingut. La ferrada està molt ben equipada i és accessible a tothom amb un mínim d'experiència i forma física. Molt però que molt recomanable!!!!
L'Arnau ja diu: Aquest estiu si anem a veure els tiets a Palamós podríem…… Ep! Ja veurem!!!!



Fins la propera!
Arnau, Txell i Onofre.

Read More

Aneto (3404m)

INTRODUCCIÓ

L'Aneto amb els seus 3404m d'alçada és el sostre del Pirineu. Curiosament va tardar algun temps en aconseguir aquest reconeixement que primer va recaure en el Mont Perdut i posteriorment en la Maladeta. L'explicació és una simple qüestió de perspectiva ja que la seva entrada tant per la vall de Benasque com per França la Maladeta queda en primer pla i l'Aneto queda tapat per la cresta dels Portillons a l'igual que el Pico del Medio, Punta Astorg o pico Maldito que també son més alts que la Maladeta. Així, no és fins el 1817 quan Friedrich von Parrot fent per primera vegada el cim de la Maladeta que se'n adona de que hi ha varis cims més elevats que aquest.

La primera ascensió de l'Aneto s'ha d'esperar fins el 1842 quan Plató de Tchihatcheff (militar rus) i Albert de Franqueville (botànic francès) acompanyats de quatre guies aconsegueixen coronar el seu cim.

Les seves rutes habituals son per la vessant nord (Besurta-Renclusa. Ruta clàssica) i per la vessant Sud (Vallibierna-Pont de Corones). A més tenim les més tècniques com el corredor Estasen o per la Cresta del Tempestades.

No hi ha cap de les seves rutes que sigui curta o que t'estalvii de portar grampons i piolet a qualsevol època de l'any. Així que si sumem la seva llarga durada, el desnivell molt superior als 1000metres, la travessa de la glacera i superar el famós Pas de Mahoma per coronar el seu cim, el converteixen en una ascensió força exigent físicament i coneixedor d'un mínim de tècnica per progressar en grampons i grimpar i superar el Pas de Mahoma.

Nosaltres hem fet l'ascensió clàssica partint des de l'aparcament de la Besurta - Refugi de la Renclusa - Portillón Superior - Glacera d'Aneto - Coll de Corones - Pas de Mahoma - Cim Aneto. Estem parlant de 1500 metres de desnivell positiu. Per tant, no és cap tonteria!

FITXA TÈCNICA

MAPES

Descarregar Track

APROXIMACIÓ

Des de la Població de Benasque continuem per la carretera A-139 (que travessa el poble) uns 11Km, deixant primer una cruïlla als "Baños de Benasque" i just abans del Km 71 tenim a la dreta un trencant asfaltat que va cap a Plan del Hospital. El seguim uns 2Km i arribarem a l'Hospital de Benasque (Hotel) i seguirem uns 4 Km més per la carretera semi asfaltada fins arribar al Plan de la Besurta on aparcarem el cotxe.

S'ha de tenir present que l'accés a l'estiu és restringit als cotxes i s'ha d'accedir amb autobús des del poble de Benasque o des de l'aparcament de l'Hospital de Benasque. Igualment durant l'hivern i bona part de la primavera aquesta pista també està tancada per neu. Així, abans d'anar-hi cal assegurar-se de si la pista està oberta o no. Podem trucar al refugi, a l'ajuntament de Benasque o visitant la pagina web d'albergues i refugios de Aragón (Parking Besurta).

CRÒNICA

Som divendres i mirem la previsió meteorològica d'aquest cap de setmana. Coincideixen varies pagines Web en que diumenge (19-05-14) farà sol i vent fluix a cotes altes al matí i a la tarda evolucionarà amb núvols però risc de tempesta baix. Així que comencem a pensar en fer una bona sortida muntanyenca ja que fa temps que no fem un 3000!.

Pensem en varies opcions i surt la paraula……Aneto???.

Comorrrrr!!!!! i ja comencen els piques! L'Arnau i jo ja l'hem fet però la Txell….. NO! L'Arnau ja la provoca dient-li que si el Pas de Mahoma tal, que si….. Doncs jo el vull fer! Doncs res, truquem primer per veure si la pista està oberta i des de l'ajuntament de Benasque ens diuen que fa 3 dies que s'ha obert. Anem bé. Truquem al refugi i per variar….. No hi ha lloc!!!

Així que si es vol fer s'ha de fer d'un tiron des de la Besurta. Buff!!! Però qui ha dit que l'Equip Guatxi-Key no pot superar aquest "petit inconvenient"??? Doncs res. Decidit! Diumenge…..ANETO!!!!

Comencem d'hora, moooooolt d'hora! Per què? bàsicament per 3 motius:
                 1.- Anem a un pas força suau, hi ha molt de desnivell i es triguen de 10-12hores en fer l'ascensió sencera.
              2.- La neu en aquesta època de l'any a la que surti el sol s'estovarà moltíssim amb la conseqüent dificultat de progressar.
                     3.- passar el Pas de Mahoma amb la multitud de gent que van i tornen del cim, és realment complicat i perillós!

Així que amb la negra nit comencem a caminar sortint de la Besurta.

Als pocs minuts arribem a la bifurcació on hi ha un cartell que indica a l'esquerra "Aigualluts" i seguint recte "Refugi la Renclusa".

A partir d'aquí ja comença la neu i el camí que a l'estiu és ben definit ara queda difuminat pel mantell blanc i per la negra nit! Continuem ara ja en pujada contínua i fent algunes ziga-zagues per facil.litat la progressió i en quasi una hora arribem per l'esquerra del refugi de la Renclusa.

Cal dir que el refugi està molt bé. Quan hi vam estar ara farà dos estius, vam menjar molt bé i les habitacions estan compartimentades amb WC interior. 

Rodegem el refugi per sobre (normalment es passa per davant) i avancem fent poc desnivell direcció Sud cap al barranc i el riu.

Llavors girem direcció Sud-Est  per continuar en fort desnivell. Hi ha multitud de traces en totes direccions. Així que no en fem cas de cap i aprofitem sols les que ens van bé per progressar amb major comoditat i….cap amunt!

No hi ha cap treva. És una pujada contínua. Anem guanyant alçada lentament però constant. A la nostra esquerra tenim la cresta dels Portillons que ens separa del glaciar de l'Aneto. Per poder-la superar sols hi ha dos punts de pas, els anomenats Portillons. Primer sobrepassem l'alçada del primer (Portillon inferior) per anar a buscar el Portillon Superior. Aquest és el punt d'orientació més complicat i importantíssim. Tal com pugem no ens hem de passar mai aquest pas que hem d'anar a buscar fent un flanqueig horitzontal cap a la nostra esquerra. Si ens passem ens dirigim cap a la Maladeta i per més que intentis buscar un pas alternatiu per la cresta NO el trobaràs i hauràs de tornar a recular perdent molt de temps.

Aquí se'ns comença a fer de dia i un cop arribats al Portillon Superior divisem per primera vegada l'Aneto de fons.

La imatge és fantàstica, i a la nostra dreta la lluna.
L'Arnau que se'n recorda bé, li explica a la Txell.

                      Arnau: Mama, Oi que sembla aprop?

                      Txell: Si. Ja ho tenim a tocar!

                      Arnau: Doncs no t'ho creguis! No s'hi arriba mai! 

                      Txell: Vols dir?

Jejeje! quanta raó que té. Hem de fer tota aquesta aproximació en diagonal passant per la glacera de l'Aneto i tardarem una hora i mitja en suau pendent en arribar fins el Coll de Corones i uns 3/4 d'hora més fins l'avantcim.

Descendim el Portillon Superior i passarem a l'altre vessant de la muntanya i ens dirigirem cap a l'Aneto que sempre tindrem visible. Aquí la traça és molt marcada i s'avança amb comoditat.

Encara no ha sortit el sol, però queden pocs minuts. Continuem per la marcada traça.

El sol comença a sortir i ens deixa unes imatges espectaculars!!!!

La Txell se'n adona ara de la raó que tenia l'Arnau! Es fa força llarg portem una hora i encara no hem arribat al coll!

Comencem a notar-nos cansats, així que un cop arribats al Coll de Corones fem una aturada per recuperar una mica de forces. Traiem les "nubes i els conguitos" i descansem un xic. Un cop recuperades forçes sobrepassem l'ampli Coll de Corones i ascendim ara en fort desnivell per arribar a l'avantcim.  Aquest tros es fa dur. Almenys té 40º la pala a superar que sumat a la pèrdua de força evident que ja tenen les nostres cames es fa força feixuc de superar . Però com que sabem que això ja està a tocar es fa amb molt més portable. Així que piano-piano, fem les ziga-zagues que faci falta i… cap amunt!.
Ara comencem a veure els primers excursionistes que tot just comencen a baixar pel Portillon! Així que som els primers i amb molt d'avantatge.

Però un cop som quasi a dalt, veiem un grup d'escaladors que pugen per l'altra banda. Pugen pel corredor Estasen. Ooooohhhhh!!!!! 

Mecatxis! Per un cop que podíem ser els primers! Doncs res, a fer l'últim tram.

I així arribem al famós Pas de Mahoma on al fons tenim a tocar la Creu de l'Aneto!

Us heu preguntat d'on ve el nom de Pas de Mahoma? Segur que si. L'explicació:
"Quan al 1842 Plató de Tchihatcheff i Albert de Franqueville varen arribar fins aquí, se'n adonaren que per accedir al cim abans havien de superar aquest pas d'aresta estret i perillós. Llavors el rus Plató va comparar aquest angost pas com el pont estret i tallant com un sabre que, segons va escriure Mahoma en El Corà, sols els musulmans justos podran creuar per arribar al paradís. Franqueville va reproduir el comentari del seu company en el llibret on explicava l'ascensió i va tenir un èxit inesperat convertint-se ja en nom propi formant part inseparable de l'Aneto i passant a la mitologia pirinenca".

Doncs encordem en curt l'Arnau i...….a pel Pont de Mahoma!

La roca està seca, amb bones condicions i poca neu al fons. Son uns 30 metres d'aresta amb bones tomes per agafar-se bé i en si, no és tècnicament difícil. Això si, no apte pels que tinguin vertígen i prohibit relaxar-se! No poden haver-hi errors. La caiguda d'ambdós bandes….. I així arribem a l'altre costat! Arribem just quan els escaladors també ho fan per l'altre costat i ja han arribat a la creu.

Toca el torn de la Txell. Va decidida cap a ell, passa la primera pedra i……… Jo per aquí NO passo!!!!

Com dius? Jejeje! des de fora sembla una cosa però quan hi ets….la cosa canvia! Així que retrocedeixo per anar-la a buscar. De fet l'únic que li faltava era confiança i que algú li indiqués una mica on posar peus i mans,  ja que ho passa sense més problemes!

Per cert, si voleu veure com es supera el Pas de Mahoma en ple hivern feu una ullada a aquest vídeo!

Jajaja! Impressiona, oi? Està una mica exagerat per l'efecte d'aquestes càmeres però realment és impressionant!.

I per fi……. Cim de l'Aneto amb 3404m i sostre del Pirineu!!!!!
L'esforç ha valgut la pena i aquella frase que ja hem fet nostra "l'esforç és directament proporcional al grau de satisfacció" es fa més palesa que mai! Estem molt contents, i l'esforç d'arribar-hi immensament superat per la satisfacció de haver arribar fins aquí! Tenim un mar de núvols als nostres peus que potencien, encara més,  la bellesa del cim i del moment!

Els escaladors no s'hi estan gaire i ells ara travessen el pas de Mahoma. Així que tenim el cim per nosaltres sols! I fem un parell de fotos de rigor amb la famosa creu de l'Aneto.

El cim és ampli i hi trobem un vèrtex geodèsic, una creu, un pedestal amb la Verge del Pilar i un Sant dins una espècie d'urna.

La creu data del 1951 i és obra del CEC (centre excursionista de Catalunya) per la cel.lebració del seu 75 aniversari. Aquest fet no va agradar als muntanyesos aragonesos i ells al 1957 segons els arxius gràfics de la fundació Hospital de Benasque van col·locar al cim la Verge del Pilar com a símbol d'identitat aragonesa. A la creu s'hi pot veure escrit en llatí "protege domine plebem tuam, per signum sanctae crucis" (protegeix Senyor al teu poble, pel senyal de la Santa Creu).

I aquí deixo 2 fotos del meu campió quan vam fer l'Aneto a finals de Juny del 2012 amb tant sols 8 anys!!!

Jolines, com passa el temps!!!

Doncs res, toca tornar i ens fem l'última foto abans del Pas de Mahoma.

Ara ja relaxats ens disposem a esmorzar tranquil·lament amb la satisfacció d'haver fet cim, sobretot la Txell que en tenia moltes ganes. Així que un bon tall de coca de crema i un suc per tornar a agafar forces!

Esmorzem amb aquella tranquil·litat de tenir ja mitja feina feta mentre observem com va arribant gent i més gent. I….. ostres! quina casualitat! De cop algú ens crida i és la Regina (vam compartir ascensió de l'Ararat) acompanyada del Xavi Arias que han fet cim pel corredor Estasen. Xerrem una estona tots plegats mentre veiem el caos que s'està formant pels que van i venen pel Pas de Mahoma. Precisament això és el que volia evitar i ens ha anat molt bé matinar tant! Realment ara si que és perillós, tanta gent alhora que van, que venen i entre mig guies encordant a tres persones alhora, cordes entre mig….. Sort que ja l'hem passat!

Bé, ens acomiadem perquè el temps comença a pintar malament i fem el camí de tornada. Ara si que agafem el piolet i encordem a l'Arnau, ja que no és el mateix pujar que baixar. Anem descendint amb comte fins assolir de nou el Coll de Corones. Estan pujant els núvols i la boira molt ràpidament. El cim queda totalment tapat. 

Volia baixar per Aigualluts i fer així la volta circular, però veient el temps i que no l'he fet mai preferim tornar pel camí del Portillon i la Renclusa i així anar més segurs.

Tornem a fer el llarg flanqueig pel glaciar de l'Aneto direcció al Portillon. Uff! la quantitat de gent que està pujant encara és molt gran i el temps….. Ho passaran malament!

Pugem pel Portillón Superior.

I un cop superat passem a l'altre banda de la Cresta dels Portillons per dirigir-nos al refugi. Ara si que la visibilitat és totalment nul.la.

Doncs res, anar baixant i observant el GPS que no ens desviem!

Perdem desnivell ràpidament i cada cop la visibilitat millora. Ara ha canviat,  tots els núvols i la boira estan a dalt i a cotes més baixes és ben clar. Ja tenim el refugi a tocar.

I com qui no vol la cosa arribem al refu.

El sol ha desaparegut, cosa que en part agraïm, però la gent que ara està fent cim segur que ho està passant malament. Com pot canviar en un moment la situació en muntanya!

No ens parem, tenim ganes d'arribar al cotxe per menjar-nos l'entrepà i descansar, així que seguim baixant cap a Besurta.

I així en mitja horeta arribem al cotxe!

Ha estat una jornada llarga però bonica on tot ha anat molt bé. Estem molt contents per haver coronat el rei dels Pirineus. Ara cap a casa que ens queda una bona estona on segur que aquests dos em deixaran sol i es fotran a clapar sols arrancar el cotxe! I abans d'arribar a benasque…..dit i fet! Ja estic parlant sol!


Fins la propera!
Arnau, Txell i Onofre.

Read More