Dublín

Dublín (per Nadal)

Dublín és la capital de la República d'Irlanda. Està situada a la meitat de la costa est, a la desembocadura del riu Liffey que travessa la ciutat.

Tot i que els Celtes van arribar en aquestes terres sobre l'any 700aC. es considera que l'origen propi de la ciutat va ser l'any 841 amb l'arribada dels Víkings. Al llarg de la seva història ha patit nombroses guerres i conflictes polítics per arribar al 1922 a ser considerat un Estat Lliure d'Irlanda (rebutjat en el seu moment per l'IRA i el Sinn Fein ja que amb aquest nou estat polític seguien depenent de la monarquia anglesa) perdurant fins el 1949 en que neix definitivament la República d'Irlanda tallant tots els llaços amb la Gran Bretanya i abandonant la Commonwealth.

La ciutat ens ha sorprès. No destaca per tenir grans monuments o museus importants, però és una barreja de modernitat que no deixa mai de banda els seus orígens i tradicions, com vam poder comprovar en directe en un Pub. Per tant és una ciutat que per gaudir-la bé, més que visitar parts d'aquesta (que també) l'has de viure, gaudir, degustant una Guinness en qualsevol dels seus Pubs, escoltar música tradicional en directe, barrejar-se amb la seva gent o passejar per algun dels seus parcs i jardins.

Sempre diem que per valorar el grau real d'intensitat sobre qualsevol cosa que visquis, aquesta s'ha de valorar si al cap d'uns dies - quan ja tornes a la teva rutina diària- en tancar els ulls i recordar….Que és el que sents? Que penses? olors, imatges, somriures, emocions, enyorança… I ara podem dir, que el  record que tenim de Dublín és molt més intens del que esperàvem. La ciutat és agradable, sense edificacions estrafolàries, seguint sempre un patró força uniforme. Una ciutat francament neta i amb una gent realment agradable i amb un civisme molt més alt de l'esperat. Mira que arriben a beure i a ser sorollosos en els pubs i els restaurants on els nivells de decibels és més que destacable. En canvi, quan surts al carrer el silenci és palpable i l'educació de la seva gent sorprenent. La veritat és que ens ha sorprès, ja que la imatge que tenim de l'Irlandès no deixa de ser un xic pejorativa com a persones que beuen massa alcohol, hooligan del futbol… Potser hem tingut sort (o no), però la veritat és que tothom ha estat gratament amable a tot arreu on hem anat, amb senzillesa i fen-te sentir sempre bé (quina diferència amb Londres). S'ho passen bé bevent i fent l'animal però sempre amb respecte envers els altres. Per donar un exemple en el Pub que vam estar a la nit, un irlandès que NO s'aguantava dret de la quantitat de pintes de Guinness que duia, li va cedir la seva cadira a l'Arnau perquè pogués escoltar i veure millor els músics. En fi….una ciutat més que per visitar-la s'ha de viure!

Si hagués de posar alguna pega seria els horaris, sobretot dels llocs turístics, on a partir de les 16,30hores ja està tot tancat. Així únicament pots aprofitar la meitat del dia per fer turisme, desaprofitant tota la tarda on encara podries visitar moltes coses. Per altra banda aquesta pega va a favor de viure més la ciutat que no pas visitar-la.

És una ciutat amb una quantitat de serveis públics d'autobusos (dobles) realment espectacular i on les principals atraccions turístiques i centre històric i cultural està tot molt proper, podent-se visitar tot a peu (si tens l'hotel cèntric) sense necessitat d'agafar taxis o altres transports.

El nostre hotel (Amberley House) estava perfectament ubicat i amb la parada d'autobusos que et porta a l'aeroport davant de l'hotel. L'habitació era confortable i incloïa l'esmorzar, cosa poc habitual i costosa a Dublín. Així que és un hotel molt recomanable per preu i ubicació.  

El primer dia un cop allotjats, vam destinar la tarda a tenir una primera impressió de la ciutat per situar-nos. Així vam passejar i passar per un dels ponts més destacats de Dublín que travessa el riu Lifeyy que separa la ciutat. El pont Ha'Penny Bridge (Pont de mig penic). 

Aquest pont va ser construït el 1816 i rep el nom per dos fets: Per la seva forma (que sembla el perfil d'una moneda de 1/2 penic) i perquè aquest era el preu de peatge per poder-lo travessar.

Després vam seguir una de les avingudes principals (O'Conell Street) gaudint dels seus edificis amb decoració nadalenca.

L'endemà el primer que vam fer és anar a visitar la famosa presó de Dublín i una de les atraccions més famoses de la ciutat. La Kilmainham Gaol. Aquesta és la visita que queda més allunyada a uns 45minuts caminant i que es pot arribar en autobús però que vam preferir fer-la a peu i així veure els barris de la ciutat. És la principal atracció que volia visitar l'Arnau. Kilmainham Gaol ha exercit un paper important en la història irlandesa, ja que molts dirigents de la lluita i revolta irlandesa van ser empresonats i alguns executats a la presó. D'aquí la gran importància d'aquesta pels irlandesos. La presó s'ha utilitzat per a la filmació de diverses pel·lícules i que ha vist l'Arnau abans de visitar Dublín, per això les seves ganes de veure-la ("en el nom del pare"o "Michael Collins") i un vídeo d'U2 ("A Celebration").

Va ser construïda al 1796 i en els seus inicis hi recloïa homes, dones i nens tots junts.

La visita va ser molt interessant i després d'aquesta ens vam dirigir a una altre de les grans atraccions de Dublín i que és la fàbrica de cervesa Guinness. La Guinness Storehouse.

Va ser construït l'any 1904 per ser utilitzat com a lloc de fermentació de la cervesa i ara transformat en museu com a centre temàtic dedicat a la història i elaboració d'aquesta famosa cervesa. L'edifici per dins té forma d'una gegantina pinta de cervesa (omplerta cabrien 14,3 millions de pintes!). A la planta baixa hi ha al terra una còpia del contracte d'arrendament de la fàbrica que va firmar al 1759 Arthur Guinness per un temps de 9000 anys!!!. A mida que vas pujant pisos et van explicant el procés que fan servir per elaborar la cervesa i aconseguir aquest sabor tant particular. La visita és entretinguda veient el procés de fabricació, una cata, el transport que feien servir, els barrils, maquetes dels vaixells i fins i tot tens la possibilitat de "tirar" la teva pròpia pinta i et donen un diploma acreditant la teva destresa. També es pot veure una mostra de la propaganda i anuncis al llarg de la seva trajectòria incloent l´última campanya titulada "Made of more" on van invertir més de 1000hores en la fabricació en fusta d'una copa de Guinness on en el seu relleu està explicada tota la seva història. Realment espectacular!!!

Acabes la visita a la setena planta, al Gravity Bar on prens una pinta de Guinness (inclosa en el preu de l'entrada) i que al mateix temps és un mirador esplèndid de 360º de la ciutat.

Després vam dinar a la mateixa Guinness i vam tornat cap al centre. Aquí vam veure una de les curiositat que no havíem vist mai enlloc del món i és esglésies posades a la venda!!!

I és clar, que passa si una església està a la venda? Doncs que si algú la compra pot fer en ella el que vulgui, no?. Doncs així un dels Pubs més famosos i turístics de la ciutat és The Church Bar and Restaurant. Havia estat St. Mary's Church construïda a principis del s XVIII i es va tancar el 1964 fins que va ser comprada el 1997 i convertida en Pub. Una curiositat és que aquí es va casar Arthur Guinness al 1761.

Doncs res, tot i que sigui turístic….. A entrar-hi i prendre alguna cosa!

Ens va costar entrar-hi perquè estava ple de goma gom i el porter no deixava entrar, però al final ho vam aconseguir. En efecte, per dins és una església amb els seus vitralls, un òrgan gran original i al mig una enorme barra on es serveix tot el que vulguis. Bé, ha estat una curiositat!

Un cop recuperats del fred vam seguir recorrent els seus carrers i vam arribar al Temple Bar.

Temple Bar és un dels barris més antics i carismàtics de la ciutat i evidentment un dels barris amb més concentració de pubs i de "marxa". Aquest terrenys van ser adquirits l'any 1600 per Sir William Temple i d'aquí el seu nom actual.

Vam seguir passejant pels seus carrers i vam arribat a un dels carrers principals Grafton Street.

En una de les seves interseccions trobem  l'estàtua de bronze de la mítica Molly Malone. No se sap si va exisitr de veritat o no però ha esdevingut un mite. Era una dona que de dia es dedicava a vendre peix amb el seu carro i a la nit exercia diguem "altres" oficis. Al 1880 James Yorkston va composar en honor seu la cançó "Cockles and Mussels" i que ha esdevingut tot un himne pels ciutadans irlandesos.

I així va arribar l'hora de sopar. Ho farem en un típic pub i….. a dormir!

L'endemà després d'esmorzar ens vam dirigir cap el riu Liffey per veure el vaixell Jeanie Johnston que està atracat al Custom House Quay. Aquest és una rèplica exacta del vaixell que durant el segle XIX va dur a milers d'irlandesos a fugir de la Gran Fam buscant en el "nou món" una esperança de subsistir. Així es va originar la gran fugida d'irlandesos poblant els Estats Units. En el vaixell es recrea les dificultats i penúries que van tenir que superar a bord del vaixell per poder arribar al seu destí buscant aquesta esperança. Llàstima que no vam poder visitar-lo ja que sols està obert al públic a l'estiu.

Just abans d'arribar al vaixell hi ha un grup de figures escultòriques que es va encarregat a Norma Smurfit al 1997 i que es titula Famine Memorial (Fam). Realment són impressionants i impactants. Retraten als irlandesos que fugien en el vaixell a causa de la Gran Fam que patia el país.  La cruesa de les imatges, de les seves cares de patiment i de fam son realment culpidores i et remouen per dins. Per mi, una de les escultures que més clarament retrata el que vol ensenyar de les que he vist en ma vida. L'última figura de la foto de la dreta és un pare que a coll sembla que porti un animal, res més lluny, el que porta és el seu fill mig moribund i famèlic. Realment impactant!.

Llavors vam passar per l'imponent edifici del Custom House. Aquest va ser cremat al 1921 pel Sinn Fein per celebrar la seva victòria, ja que el consideraven un símbol de l'imperialisme britànic. Va estar 5 dies cremant-se abans no el van poder apagar. Es va realitzar la seva reconstrucció durant molts anys i ara són oficines del govern. Vam passar també per l'estació de tren fins arribar al parc Merrion Square. 

Aquesta plaça georgiana de 5 hectàrees és una de les places més grans i més boniques de Dublín i on van viure personatges il·lustres de l'època. Les seves cases d'ambdós costats, ara convertides en oficines, tenen encara detalls originals en les seves portes i balcons de ferro forjat (foto de portada). La seva visita és molt popular per veure aquestes cases típiques però sobretot pel seu bonic parc central on en un dels seus extrems (N) hi ha l'estàtua d'Oscar Wilde.

Un cop visitat el parc ens vam dirigir direcció oest per visitar la St. Patrick's Cathedral. En l'actualitat és la catedral nacional de l'església protestant d'Irlanda. Gran part de l'edifici actual data del 1250-1270 tot i que ha anat patint remodelacions al llarg de la història. 

Originàriament es va construir al voltant d'un pou on diu la llegenda que Sant Patrici batejava aquells pagans que es convertien al cristianisme.

El fet que Dublín tingui dues catedrals (Christ Church i St. Patrick) els va fer tenir certa rivalitat al llarg del temps. El seu altar i lloc pels cors de veu és realment bonic i impressionant.

Doncs un cop vistat ara toca veure la que ha estat la seva competidora a la ciutat, Christ Church. També se la coneix amb el nom de Santíssima Trinitat. Aquesta també va ser construïda a finals sel segle XII i principis del XIII. Ha patit varies remodelacions que han disminuït molt el seu aspecte medieval per finalitzar amb un estil neogòtic.

Una de les parts més destacada de la catedral és l'enorme cripta del segle XII que constitueix l'estructura més antiga de Dublín. Si baixem podem veure algunes exposicions i una petita capella (St. Laurence O'Toole) on hi hauria d'haver un reliquiari en forma de cor i que ara hi ha una pedra.

Es comunica per la seva part exterior per un pont amb Synod Hall i que és el lloc on hi ha l'exposició vikinga de Dublínia.

A Dublínia se'ns explica de forma interactiva com va ser la fundació de la ciutat quan van arribar els víkings, la seva història i com vivien a l'edat mitjana. Combina perfectament història amb diversió, així que l'Arnau s'ho va passar d'allò més bé. Va poder tirar pilotes a un home empresonat i engrillonat que cada cop que li tocava el cap es sentien els seus gemecs i lamentacions.

També es va poder posar al cap part de l'armadura d'un cavaller i increïble el que pesa!!!!

Un cop visitat Dublinia, a pocs minuts hi ha l'església més antiga de Dublin, St. Audoens Church que està tancada a l'hivern, així que vam anar prop d'aquí a visitar el Pub més antic de Dublín, el Brazen Head.

Es creu que data del 1198 i en ell hi han passat nombroses cel.lebritats. Fins i tot es diu que el mateix Robin Hood va beure en aquest Pub. Per si de cas, nosaltres no serem menys i ens quedarem a dinar i a prendre una bona pinta de Guinness, és clar!

Ui! Ara m'he colat i recordo que vam dinar (per questions d'horari) abans de visitar Dublínia i Christ Church. Bé, pel fet tant se val.

A la tarda vam seguir passejant per la ciutat descobrint nous carrers.

Fins que va ser l'hora de sopar i vam anar a un petit restaurant que teníem reservat al costat de l'Hotel (Talbot street 101) i que estava a rebentar de gent! Després de sopar vam anar a fer una pinta i escoltar música en directe al Pub Celt que està al mateix carrer del restaurant i tot al costat de l'hotel. Des d'aquí donar les gràcies a la Carme i al Jordi que ens van aconsellar els dos llocs i quina sort que vam tenir!. Vam sopar bé, però la nit del Pub…….IMPRESSIONANT!!!! Feia molt, molt de temps que no gaudíem tant d'una nit. El pub no està a la zona més cèntrica i per tant la majoria de gent eren dublinesos. Se'm va posar la pell de gallina més d'una vegada escoltant aquella gent. Va ser fantàstic! Del millor que he viscut darrerament. No tinc paraules per expressar les sensacions que vaig tenir. Soc un apassionat de la meva terra, la trobo perfecte, amb una diversitat cultural i paisatgística inigualable, però això, ens falta!!!

Pub Celt a video by onofregs on Flickr.

Bé, després d'assaborir aquest concert en directe toca anar a dormir i per sort en 2 minutets caminant estem a l'hotel. Demà ja és diumenge i toca tornar a casa. Però en cara ens queda el matí ja que el vol surt tard a la tarda.

Així ens despertem l'última dia a Dublín, vam esmorzar i deixar les maletes a consigna i ens vam disposar a aprofitar l'últim matí. El primer que vam visitar és el parc St. Stephen's green, un dels parcs públics més antics d'Irlanda i que es troba al centrede Dublín al final d'un dels seus carrers més cèntrics, el Grafton Street.

A l'estiu sembla que és força típic comprar menjar en algun supermercat i dinar en alguna de les esplanades del parc. És un parc molt bonic on hi ha verd per tot arreu, arbolades i un llac. Val la pena fer-hi una visita i passejar una estoneta per ell.

Després de passejar-hi una estoneta ens vam dirigir cap a una de les atraccions estrelles de Dublín i que ens faltava veure. El Trinity College.

Aquesta universitat és la més antiga d'Irlanda i una de les més famoses del món. Va ser fundada al 1592 per la reina Isabel I. El campus ocupa una extensió de 190000 metres quadrats en el mateix cor de Dublín. Per ell hi han passat grans personalitats com Oscar Wilde, Bram Stoker o Samuel Beckett entre d'altres.

Una escultura interessant que posseeix és "esfera dins esfera" creada per l'escultor italià Arnaldo Pomodoro. En un principi va ser creada per a l'església del Vaticà, però s'ha extès per tot el món: Al Trinity, a les Nacions Unides, i a diversos museus importants d'EEUU. No sé que significa, només se que té a veure amb el cristianisme i que realment és una peça molt original i curiosa.

Però el realment impactant del Trinity College és la seva biblioteca que conté la seva joia més preuada: El Llibre de Kells. Aquest és un llibre de text en llatí sobre els quatre evangelis amb una ornamentació fascinant. Es creu que data del segle IX i que va ser creat pels monjos de Iona i que va ser saquejat pels Víkings en un atac en que van perdre la vida 68 monjos. El llibre està bé si t'agrada molt la història, però no deixa de ser un llibre obert on tant sols pots veure una doble pàgina. El que sorprèn als que no tenim la cultura suficient per apreciar el llibre és la imponent biblioteca. Es creu que té uns tres millions de llibres i des de 1801 rep un exemplar de qualsevol obra publicada a la Gran Bretanya o Irlanda. La sala que pots visitar té 200000 llibres antics i com dic és realment espectacular!!!

Un cop visitat el Trinity toca anar a dinar. Aquest cop ho fem en un Japo (Wagamama), ja que tenim al nen aficionat als palillos! Jo, evidentment amb forquilla!

Només ens ha quedat per veure del que dúiem programat, la Destileria Old Jameson i l'església que està al seu costat, St. Michan. Però que son menors.

Així que ha estat un pont de Desembre força interessant i entretingut, en el que hem visitat una ciutat que ens ha deixat un bon gust de boca. Com ja he dit anteriorment…….. és una ciutat més que per visitar-la per viure-la!

Fins la propera.

Arnau, Txell i Onofre.

Read More

Ces gens-là (Jacques Brel)

Ces gens-là (Jacques Brel)

Jacques Romain Georges Brel (1929-1978) és sens dubte un dels personatges clau en la història de la cançó d’autor. Aquest belga francòfon -que també va fer alguna incursió al cinema- és possiblement més famós per les lletres i la poesia de les seves cançons que possiblement per la seva música. És un autèntic mestre en les metàfores, la rima i la denúncia social de l’època en la que va viure sense oblidar mai la tendresa o l’amor en les seves cançons com no podria ser d'un altre manera.

Possiblement les seves cançons més conegudes internacionalment són “Ne me quitte pas” (No m’abandonis) publicada el 1959 on Brel suplica de totes les maneres possibles a la seva estimada que no el deixi, amb frases tant dures com “deixa’m ser ombra de la teva ombra, ombra de la teva mà, ombra del teu gos, però no em deixis”. Realment brutal! És possiblement una de les cançons més tristes que s’han escrit mai. L’altre cançó és “La Chanson des vieux amants” (la cançó dels vells amants) on descriu de forma magistral l’amor de dos avis sense fills, amb els seus pros i contres al llarg de la seva vida. Amb frases com “Hem necessitat molt de talent per arribar a ser vells sense ser adults”. Fantàstica!.

Però aquesta entrada és per parlar d’una altra cançó, on hem va frapar la interpretació que va fer a l’Olympia de Paris. “Ces gens-là” (Aquella gent) 1966. En aquesta cançó explica de forma realment desgarradora les actituds hipòcrites de tota una sèrie de gent (família), per acabar parlant d’un clàssic dins els cantautors de l’època com és l’amor prohibit. Així en una mateixa cançó barreja dos temes: Drama social i amor.

La cançó comença amb la crítica a tots els personatges d’una petita família burgesa on els encanta aparentar dignitat, riquesa, saber estar,  per anar desgarrant-los un a un, mostrant el revers de la moneda. Despulla les seves aparences afables i dignes mostrant-nos tots els seus vicis, hipocresies i misèries. Això ho fa damunt de l’escenari amb una força, ràbia i odi realment  impressionants! Tot ho explica amb versos curts, sols amb la seva veu i un ritme de fons, constant, demolidor, sec  que poc a poc anirà augmentat d’intensitat. La cosa canvia quan de cop apareix Frida, el seu gran amor, que sobresurt de tots. És la llum dins  tanta foscor.

Aquí comença a introduir musicalment els violins fins a esclatar ell i l’orquestra amb tota la seva força. Minut 3,25. El canvi musical és brutal quan introdueix a la cançó a Frida, l’amor, un amor impossible perquè “aquella gent” que tants i tants defectes tenen, creuen que ell no és prou bo per a ella, retraient-li el seu passat. Ella li dui que marxarà amb ell, que els abandonarà i això li dona la felicitat d’uns instants però....ell sap que això és impossible. Ja que com diu al final de la cançó “d’aquella gent, senyor,  un no s’escapa”. 

Les seves posades en escena son senzillament úniques. Veure un concert d'aquest home en directe devia de posar-te els els de punta!!!

Us deixo també l'enllaç de la sublim interpretació de "Ne me quitte pas" on la desolació i desesperació d'una persona queda reflectida en el rostre de Brel. Senzillament magistral!!!.
Per cert, el disc de la Marató del 2005 hi ha una bona interpretació en català de la cançó feta per Albert Fiblà.

Arna, Txell i Onofre.

Read More

Salga Aguda (1172m) i Serrat Migdia (1082m)

INTRODUCCIÓ:

Aquest dissabte hem decidit fer una sortideta pel berguedà, concretament a la Serra del Picancel i unir els seus dos cims més emblemàtics, el Salga Aguda (1172m) i el Serrat de Migdia (1082m) passant per una petita via ferrada.

És una excursió un xic complicada per la seva dolenta senyalització ja que poca gent uneix els dos cims. Això fa que el camí a vegades sigui força perdedor amb un parell de punts difícils de trobar i que et poden complicar molt l'enllaç d'un cim a l'altre. Amb tot, és una sortida força variada i complerta, amb un desnivell gens despreciable prop dels 1170metres de desnivell. Passarem per camins molt frondosos i obacs, petites grimpades, alguna aresta força aèria, trossos de roca amb gran inclinació i fins i tot com ja hem dit amb una petita via ferrada. Les seves vistes des del cim son molt agraïdes.

ACCÉS:

Just passar el túnel de Berga girarem a la dreta en direcció a Vilada. Passarem aquesta població en direcció Borredà aproximadament un quilòmetre i trobarem el punt quilomètric 160,5 (C-26) un trencant a la dreta molt dolent de fer i que està indicat com a Canals de Sant Miquel. Agafarem aquesta pista de terra i en uns 200 metres hi ha una petita esplanada (pla de la Fusta) i ja podem aparcar el cotxe.

FITXA TÈCNICA:

MAPES:

CRÒNICA:

Sortim tard, molt tard, però som així. Comencem a caminar en direcció sud i en uns 200 metres trobem el Pont del Climent que és el punt on parteixen moltes excursions per la serra del Picancel. Travessem el pont i trobem el pal amb diverses indicacions. Seguirem la pista de més a l'esquerra (Borredà). El caminet que queda més a la dreta serà pel que tornarem. Així caminem per una pista i a uns 600 metres ja trobem un corriol a la dreta que és per on s'ha de continuar. Cal estar atents, ja que si no, és fàcil de passarnos-el. Aquí la vegetació ja fa molt acte de presència. El corriol és dens i ombrívol. Anirem avançant per l'estret caminet i travessarem varies vegades un petit rec que en aquesta ocasió és ben sec.

Anirem pujant fent ziga-zagues i agafant cada vegada més desnivell fins que a la fi es comença a veure el sol i sortim a la carena. Que agradable que et toqui el sol després de tanta estona passant per llocs on la vegetació no deixa passar ni un bri d'aquest.

Ara girarem a la nostra dreta on al fons ja es veu el nostre primer objectiu, el Salga Aguda.

Resseguirem l'àmplia carena i farem alguna que altre grimpadeta fàcil que ens obligarà a ficar les mans. 

Les vistes al llarg de tota ella són molt boniques, veient les poblacions de Vilada i Borredà, el Catllaràs i com no, l'inconfusible silueta del Pedraforca al fons.

Per assolir el cim l'haurem de rodejar per la seva dreta seguint un corriol i haurem de fer una petita grimpadeta curta i fàcil abans d'assolir-lo (1172m. segons ICC).

El cim està coronat per una creu i un llibre de signatures.

La seva situació ens dona bones vistes que ja es deixaven entreveure mentre anàvem fent la carena. Així veiem la vessant sud del Catllaràs, Vilada, Borredà i el riu Merdançol (Nord). Part dels rasos de Peguera i el Pedraforca (nord-oest). 

Un cop descansats i rehidratats, descendirem el cim per la part oposada per on l'hem ascendit en direcció oest. Baixarem d'aquest per una llarga i inclinada aresta que és la part més aèria del recorregut, però és prou ample com per no tenir cap problema.

Així anirem descendint sense un camí gaire evident a estones fins trobar-nos una gran roca que vorejarem per la seva part dreta per un petit caminet que s'insinua i perdent una mica de desnivell. Un cop sobrepassada veurem a la nostra dreta un camí que baixa en fort pendent. Nosaltres girarem a l'esquerra per tornar a recuperar el desnivell perdut i sortir al coll de Tell.

Seguim sempre direcció oest ara per camí gens definit i de seguida tornem a pujar fins assolir la carena dels Gira-sols. Al fons podem veure el cim que hem fet i per l'aresta que hem baixat. Des d'aquí impressiona molt més que la dificultat que en realitat té.

Resseguirem aquesta fins al seu final com es veu a la foto de sota. L'objectiu d'ara és el Serrat del Migdia que s'observa al nostra davant presidit per una senyera. Però.... com hi accedim???. Sembla impossible l'accés!!!

Aquí hem d'estar molt alertes i no perdre gens de desnivell. Un cop arribat al final de la carena, s'ha de buscar un cable d'acer que queda molt amagat i que ens permet de baixar pel gran conglomerat de pedra. Si la pedra està molla s'haurà d'anar amb molt de compte, ja que una relliscada tindria greus conseqüències. Amb la pedra eixuta i amb l'ajuda del cable podem descendir, amb molta cura, sense més problemes. 

Un poc sobrepassat el primer cable cal baixar uns metres més i tornar a buscar un segon cable que ens ajudarà a sobrepassar l'últim tram complicat. Sense l'ajut d'aquests seria molt però que molt complicat enllaçar els dos cims.

Ara baixarem per un bosc espès de boixos que presenta força desnivell. Hi ha algun que altre senyal (punts vermells fluorescents) però el camí no està gens definit. 

Així arribem a un gran conglomerat de pedra amb una inclinació d'uns 55º al qual s'ha de pujar forçosament a quatre grapes. La pedra arrapa molt essent tant seca i això facilita moltíssim pujar amb seguretat i sense por de relliscar. Aquest pas deu tenir uns 60 metres. 

Seguim la carena direcció oest per anar a trobar la Ferrada. Aquesta està molt amagada. Farem una petita grimpadeta d'un rocam que trobem i llavors baixarem una mica per un tram boscós fins assolir la paret de la ferrada.

Aquesta és una petita ferrada que podríem dir que té dues petites parts. La primera No té cable de vida, i la segona part més vertical  acaba amb un cable d'acer sense esglaons. Alguns d'aquest esglaons estan força separats un de l'altre, cosa que ens ha dificultat un xic el passar-los, bàsicament per l'Arnau que no arribava a agafar-los i hem tingut que fer algun pas diguem "poc ortodoxa". I així arribem directament al petit cim del Pic de Perris (1046m).

Seguirem per l'altre banda del cim baixant i passarem per un gran faig que està tombat. Tenia que ser majestuós veure'l alçat. Aquí les rondalles ho identifiquen com el punt de trobada de bruixeria d'aquestes conrades. Si seguíssim camí avall arribaríem amb fort pendent altre cop al Pont del Climent, a l'inici de l'itinerari. Nosaltres seguirem camí cap a l'esquerra fins arribar al Collet dels Pins. Aquí trobarem una cruïlla de camins. I agafem el camí que ens surt a la nostra dreta (direcció Nord) per assolir el cim del Serrat de Migdia. El camí aquí és ben fressat, res a veure amb trossos que hem tingut que fer amb anterioritat. Passarem un petit tram lleugerament exposat i equipat amb una corda assolint així el Cim del Serrat de Migdia (1082m segons ICC). Aquest està coronat per una enorme senyera i una petita caseta metàl·lica que té una Mare de Déu.

Desfem camí fins tornar a la cruïlla del collet dels Pins i ara agafarem el camí que ens queda a la nostra dreta i que ja és de baixada. El seguirem fins trobar un indicador en una cruïlla que indica "camins de la Portella" cap a l'esquerra. Si el seguíssim arribaríem a la ermita de Sant Miquel de les canals. Com que anem ja molt tard i el dia s'escurça, nosaltres agafem el corriol a la dreta de l'indicador per seguir baixant.

Així anem seguint el corriol i el curs del torrent que sobrepassarem varies vegades fins arribar al Pont del Doro a l'inici del Pantà de la Baells.

Ara seguirem cap a la dreta resseguint el riu Merdançol i així arribarem ja justets de llum al Pont de Climent i al pla de la Fusta on tenim el cotxe aparcat.

I així hem passat aquest dissabte, força entretingut on hem tingut de tot, caminets bonics, grimpadetes, ferrada, trams aeris... Una sortida força complerta i amb unes vistes força interessants tot i la modesta alçada dels seus cims.

Fins la propera.

Arnau, Txell i Onofre.

Read More