INTRODUCCIÓ
El cim d'Anie o Auñamendi és el primer cim en superar els 2500m d'alçada des del Cantàbric marcant el començament de l'alta muntanya del Pirineu. Tot i que està en territori Bearnès (França), és una muntanya de culte pels Bascos que fins i tot li han donat nom propi (Auñamendi). Si formés part d'Euskal Herria, desbancaria el títol oficial al cim més alt del territori al no molt llunyà Mesa de los Tres Reyes (Hiru Erregeen Mahaia) de 2428m.
Sigui com sigui, la seva forma piramidal sobresortint del immens altiplà calcàri de Larra és realment espectacular. Fins i tot es fa més senzill aconseguir el seu cim amb neu que passar l'autèntic calvari pètric e irregular que dificulta la progressió en el Karst de Larra a l'estiu.
La ruta més habitual d'accés surt del coll de la Pedra de San Martín o Coll d'Ernaz (1760m), travessant el karst de Larra que conté multituds de cavitats i escletxes de grans dimensions.
FITXA TÈCNICA
MAPES
APROXIMACIÓ
Passat el poble de Isaba continuem per la mateixa carretera (NA-137) que surt per la dreta del poble seguint el curs del riu Belagua direcció a França. anirem ascendint el port de muntanya fins que sobrepassem una espectacular corba en forma de bucle que es coneix com a corba helicoïdal. Seguirem pujant i així arribem en el Km 59,5 al Coll de la Pedra de San Martín o Coll d'Ernaz, lloc on aparcarem el cotxe a l'aparcament que hi ha a banda i banda de la carretera.
CRÒNICA
Ja feia uns dos anys que tenia aquesta muntanya en ment. La seva silueta piramidal i altiva, sobresortint bruscament de l'altiplà com del no res, ens dona una de les imatge més belles i espectaculars del nostre Pirineu. Però en quedar tant a la banda del Cantàbric, dista molt lluny de casa i no feia fàcil trobar l'ocasió per poder intentar fer el seu cim. Així que aprofitant aquests pocs dies de Setmana Santa al País Basc, hem trobat l'excusa perfecta per fer la sortida.
Començem al Coll d'Ernaz (1760m) entre les localitats d'Isaba (Navarra) i Arette (França) en la famosa fita fronterera 262 o "Piedra de San Martín". Aquesta fita s'ha convertit en un símbol entre roncalesos i baretonessos i es celebra cada 13 de Juliol el "tribut a les 3 vaques":
" Antigament tota aquesta zona era zona de pasturatge comú entre roncalesos i bearnesos. Es diu que l'any 1373 el roncalès Pedro Carrica i el francès Pierre Soler es van discutir per l'aigua de la font que surt del cim Arlas. Això va ocasionar una baralla que va acabar amb la mort del francès i engegar tot un contenciós de baralles i morts durant anys fins que es van sotmetre a un arbitratge el 1375 firmant un acord de pau. Sigui cert o no, el tribut a les tres vaques té relació amb el tema de cedir/compartir pasturatge i aigües i sembla que ja es coneixia amb anterioritat a aquesta data i es considera el tracte en vigor més antic d'Europa. Aquesta cerimònia consisteix bàsicament en l'entrega com a tribut de 3 vaques per part del baretonessos als representants de Roncal per poder utilitzar/compartir la zona de pastuira i això es firma col.locant la mà dreta sobre la Pedra de San martín i a sobre d'aquesta la mà d'un roncalès alternativament fins que l'últim en posar la mà és l'alcalde d'Isaba que pronuncia les paraules: Pax avant, Pax avant, Pax avant (Pau, d'ara endavant). En l'actualitat aquesta cerimònia que dura pocs minuts s'ha popularitzat molt i atreu a milers de persones. La sentència del 16 d'octubre de 1375 és la que segueix vigent amb la denominació de "carta de pau".
Bé, no comencem exactament a la pedra sinó un xic més amunt ja que amb neu aquí s'ha obert camí lleugerament més directe i que acaba convergent al mateix lloc estalviant un tros de camí. Si des del aparcament pugem uns 50 metres en direcció contrària (N) i que és part francesa podem veure perfectament l'itinerari que haurem de seguir per aconseguir el nostre objectiu.
Bé, no comencem exactament a la pedra sinó un xic més amunt ja que amb neu aquí s'ha obert camí lleugerament més directe i que acaba convergent al mateix lloc estalviant un tros de camí. Si des del aparcament pugem uns 50 metres en direcció contrària (N) i que és part francesa podem veure perfectament l'itinerari que haurem de seguir per aconseguir el nostre objectiu.
Així que un cop fixem a la retina el recorregut aproximat, comencem a caminar i ens dirigim directes cap a la base del cim d'Arlas que tenim sempre ben aprop i visible.
Anem agafant alçada poc a poc fins arribar a peus de l'Arlas.
Voltegem aquest a mitja vessant. Com que aquí la inclinació és considerable i un relliscada ens portaria força, força avall, decidim posar-nos els grampons i continuar així amb més seguretat.
Un cop sobrepassat l'Arlas (que el deixarem per la tornada), arribem a una esplanada que és el Coll de Pescamou.
Un cop sobrepassat l'Arlas (que el deixarem per la tornada), arribem a una esplanada que és el Coll de Pescamou.
Continuem caminant per la imaginària línia fronterera que separa França-Espanya sempre tenint a l'horitzó la imatge del nostre objectiu. Així que l'itinerari és clar. Arribem a un petita caseta metàl·lica que es coneix com a refugi dels espeleòlegs (ja que és propietat dels espeleòlegs francesos on guardaven material al segle passat quan exploraven tot aquest caos de grutes i passadissos subterranis…).
Continuem endavant i ara passem pel famós Karst de Larra. Aquí podem fer un parèntesi explicatiu sobre aquesta zona. El Carst o Karst de Larra és una immensa zona calcàrea que forma un lapiaz irregular per acció de l'aigua originant importants simes (cavitats) com la Sima de San Martín considerada com una de les més importants del món i que té uns 125Km de galeries i passadissos. Aquesta conté l'espectacular sala Verna que és una enorme cova d'uns 180 metres d'alçada i uns 270m de llargària (62.000 metres quadrats) i que ara es pot visitar des de la localitat francesa de Santa Engràcia.
Per sort tot és un mantell blanc i facilita el poder passar còmodament buscant els millors passos per no perdre desnivell evitant així les escletxes i terrenys irregulars que trobem a l'estiu. S'ha de tenir present que no és aconsellable fer l'ascensió a principis d'hivern o molt al final de la primavera (quan la neu escasseja) per perill de caure en alguna de les innumerables cavitats i escletxes que poden quedar tapades per una fina capa de neu. També s'ha de tenir present que és una zona on s'hi forma fàcilment boira i que això pot dificultar la seva orientació.
Per sort tot és un mantell blanc i facilita el poder passar còmodament buscant els millors passos per no perdre desnivell evitant així les escletxes i terrenys irregulars que trobem a l'estiu. S'ha de tenir present que no és aconsellable fer l'ascensió a principis d'hivern o molt al final de la primavera (quan la neu escasseja) per perill de caure en alguna de les innumerables cavitats i escletxes que poden quedar tapades per una fina capa de neu. També s'ha de tenir present que és una zona on s'hi forma fàcilment boira i que això pot dificultar la seva orientació.
Avancem rectes al nostre objectiu per al final girar cap a la dreta i encarar la seva cara sud. Així entrarem en un passadís estret amb la imatge de l'Anie de fons.
S'ha format una mica de núvols alts que tapen els raigs de sol directes. És el moment de menjar alguna coseta per agafar forces i afrontar la seva part més delicada i dura. Així que seiem en aquestes roques del costat i observarem l'itinerari i com van pujant altres muntanyencs gaudint de l'excel·lent dia que tenim.
A l'estiu, passat aquest corredor es converteix en un desèrtic calcari molt espectacular formant així un espectacular lapiaz petri fins a la base del cim. Per sort tot està ben cobert de neu (però algun estiu haurem de tornar per veure aquest Karst calcari tant famós). Uff! Sembla que serà difícil! La imatge realment és espectacular!.
Doncs un cop amb forces renovades, continuem cap a la base del cim arribant a la confluència del "Col des Anies" on s'ajunta amb la gent que ascendeix per la vall de Lescun. I…..Cap amunt!!!
La neu tot i la calor encara es manté en forces bones condicions i tot i el grau d'inclinació s'han format nombroses escaletes que ens faciliten la progressió. Un cop feta la primera i llarga pala, hem de fer un petit flanqueig cap a Sud.
Llavors encarem verticalment el desnivell fent segurament la pala amb més inclinació que trobarem.
Un cop superada i no sense esforç tornem a fer un flanqueig per encarar, ara si, el tram final que ens durà fins al cim.
I així arribem al cim de l'Anie de 2507m en un dia radiant.
En ser el primer cim de 2500 metres venint de l'atlàntic, ens deixa unes vistes cap a Sud-Est amb tot el Pirineu Occidental-Central realment fabuloses. Quasi no fa vent, així que podem gaudir d'una bona estoneta al seu cim.
Doncs res, un cop gaudit del cim, toca baixar. Val a dir que la pujada ha estat dura, però que ha estat "peccata minuta"en comparació amb la terrible pala del Bisaurín que vam fer ara fa un més! Uff! sols pensar-hi….
Així que ara toca extremar les mesures de seguretat. Lliguem a l'Arnau i piolet en ma.
La neu ja s'ha transformat i clavant talons baixem força còmodes. Tot i així no ens relaxem, ja que una caiguda podria tenir greus conseqüències.
Ja som abaix i no podem deixar de fer-nos una altre foto amb aquesta muntanya amb un relleu tant espectacular.
I tornem pel mateix lloc sense perdre com a referència el Pic Arlas que està quasi a peus de l'aparcament.
Hem arribat a peus de l'Arlas i toca fer el segon cim del dia!!! que té una grimpada final fàcil i entretinguda.
Ei! que ha passat? No teníem que pujar a l'Arlas???? Aquests dos hem fan la pirula i agafen el camí a mitja vessant del cim per tornar a l'aparcament.
I la veritat és que jo, tampoc hi tinc moltes ganes i per tant….tots cap al cotxe!
Fem l'últim trosset i aquest cop el rànquing de caigudes és de 1-0-0 !!!!. No hauria de contar, ja que més que una caiguda ha estat un foradot que s'ha fet a la neu i que m'ha deixat atrapat fins a l'engonal. I encara quedava ben be un metre o metre i mig per tocar al terra! Se'm ha trencat el cinturó i algun accessori de la càmera. Sort que aquesta ha saltat i en principi s'ha salvat!
Doncs res, ja hem fet aquest cim que li teníem tantes ganes i que presenta una de les siluetes més espectaculars del Pirineu. No és un cim massa llarg de fer i això sumat a l'absència de dificultats tècniques afavoreix al seu gaudiment. L'ascensió ha estat més còmode i fàcil del que ens pensàvem. En definitiva, un cim per gaudir de la muntanya!!!!
I per acabar us deixem amb un muntatge de fotos de la sortida que ara ja fa temps que no en fèiem cap. Esperem que us agradi!
Fins la propera!
Arnau, Txell i Onofre.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada