Ces gens-là (Jacques Brel)

Ces gens-là (Jacques Brel)

Jacques Romain Georges Brel (1929-1978) és sens dubte un dels personatges clau en la història de la cançó d’autor. Aquest belga francòfon -que també va fer alguna incursió al cinema- és possiblement més famós per les lletres i la poesia de les seves cançons que possiblement per la seva música. És un autèntic mestre en les metàfores, la rima i la denúncia social de l’època en la que va viure sense oblidar mai la tendresa o l’amor en les seves cançons com no podria ser d'un altre manera.

Possiblement les seves cançons més conegudes internacionalment són “Ne me quitte pas” (No m’abandonis) publicada el 1959 on Brel suplica de totes les maneres possibles a la seva estimada que no el deixi, amb frases tant dures com “deixa’m ser ombra de la teva ombra, ombra de la teva mà, ombra del teu gos, però no em deixis”. Realment brutal! És possiblement una de les cançons més tristes que s’han escrit mai. L’altre cançó és “La Chanson des vieux amants” (la cançó dels vells amants) on descriu de forma magistral l’amor de dos avis sense fills, amb els seus pros i contres al llarg de la seva vida. Amb frases com “Hem necessitat molt de talent per arribar a ser vells sense ser adults”. Fantàstica!.

Però aquesta entrada és per parlar d’una altra cançó, on hem va frapar la interpretació que va fer a l’Olympia de Paris. “Ces gens-là” (Aquella gent) 1966. En aquesta cançó explica de forma realment desgarradora les actituds hipòcrites de tota una sèrie de gent (família), per acabar parlant d’un clàssic dins els cantautors de l’època com és l’amor prohibit. Així en una mateixa cançó barreja dos temes: Drama social i amor.

La cançó comença amb la crítica a tots els personatges d’una petita família burgesa on els encanta aparentar dignitat, riquesa, saber estar,  per anar desgarrant-los un a un, mostrant el revers de la moneda. Despulla les seves aparences afables i dignes mostrant-nos tots els seus vicis, hipocresies i misèries. Això ho fa damunt de l’escenari amb una força, ràbia i odi realment  impressionants! Tot ho explica amb versos curts, sols amb la seva veu i un ritme de fons, constant, demolidor, sec  que poc a poc anirà augmentat d’intensitat. La cosa canvia quan de cop apareix Frida, el seu gran amor, que sobresurt de tots. És la llum dins  tanta foscor.

Aquí comença a introduir musicalment els violins fins a esclatar ell i l’orquestra amb tota la seva força. Minut 3,25. El canvi musical és brutal quan introdueix a la cançó a Frida, l’amor, un amor impossible perquè “aquella gent” que tants i tants defectes tenen, creuen que ell no és prou bo per a ella, retraient-li el seu passat. Ella li dui que marxarà amb ell, que els abandonarà i això li dona la felicitat d’uns instants però....ell sap que això és impossible. Ja que com diu al final de la cançó “d’aquella gent, senyor,  un no s’escapa”. 

Les seves posades en escena son senzillament úniques. Veure un concert d'aquest home en directe devia de posar-te els els de punta!!!

Us deixo també l'enllaç de la sublim interpretació de "Ne me quitte pas" on la desolació i desesperació d'una persona queda reflectida en el rostre de Brel. Senzillament magistral!!!.
Per cert, el disc de la Marató del 2005 hi ha una bona interpretació en català de la cançó feta per Albert Fiblà.

Arna, Txell i Onofre.

Posted in: Música, Música i molt més